Num 151. Quan els nens no callen (continuació i final)

Mentre atenien el torn es va anar assossegant. Menys mal.

En els vint minuts d’espera el nen anava traïen les quatre cosetes del cistellet i ella les tornava a  posar.

Es va encabessar amb el xiclets que penjaven del panel de la dreta i ella els hi va afegir a la compra.

Li va preguntar pel senyor del bigoti que tenia al darrera i pel bebè de la panxa de la dona que l’acompanyava senyalant-los amb el dit, descaradament. I ella va fer que si amb el cap sense sintetitzar, sense assimilar la veueta filosa que li parlava.

-          Mira, mama, mira.

Li tibava de l’abric i el botons cedien. Que coi hauria vist ara?

Però la Isabel ja no estava per punyetes, se’n havia anat de viatge astral i pul·lulava pels florescents sense reconèixer-se ella ni a la criatura que la maltractava.

No hagués pogut centrar els ulls on deia el nen perquè no s’hi concentrava. Ella el que volia era pagar i desaparèixer.

La segona cosa, literalment.

 

A la etiqueta del uniforme hi posava que la noia de la caixa es deia Maribel.

Però a la Maribel li deien Mari, perquè la clienta del davant la coneixia i elles dues la feien petar com si fossin en un bar. Ben bé com si la cua de penitents que les observava no anés amb elles.

Ni els  penitents,  ni la Isabel, que era la propera, i  que duia una pancarta de “em rendeixo” entre cella i cella d’ençà que feia uns minuts que se li havien escapat les forces per un dels forats més íntims del ser humà.

 

Al Joanet li cremaven les plantes dels peus, però.

Ell no podia estar-se tanta estona quiet.

I va decidir fer el cim.

 

Se li va emparrar als braços, col·locant el peuet en l’ansa de la bossa fent-la servir d’estrep i trepant-li en pur estil anxaneta que  no va desistir fins que li va rodejar amb les cames el coll.

-          Joanet, si us plau…

 La llarga cua que ja sobrepassava el departament de cosmètics, quasi que s’hi va abalançar en massa per fer-li fa pinya i més d’un es va cruspir una ungla del patiment.

-          Però, fillet, que fas?

Un cop alçat,  encès de galtes,  estava cofoi.

-          Hola, hola, hola,hola, hola…..

Va començar a cridar

-          Hola, hola…

No va faltar qui li respongués tímidament.

Però el millor va ser que l’espectacle va causar efecte i a la Maribel no li va quedar més remei que girar el cap i mirar cap aquella estranya torre humà que li emetia senyals .

-          Eiiiiiiiiiiii, hola guapo!

I tot seguit va fixar la vista en la cinta transportadora on un parell de codis de barres confiaven  ser descodificats.

La majoria somriurien per dins: Sortirien d’allà abans de mitja nit.  I a la Maribel el nou client era una ocasió excel.lent per saber més, per conèixer, per intimar,  …ella fins les nou no tenia cap pressa.

-          Quina monada, que fas a qui dalt? Com et dius?

-          Digues-li Joanet a aquesta noia com et dius? Va insistir la mare

Una clara mostra de l’estat depriment de la Isabel que en una millor ocasió li hagués fet dir el telèfon, l’adreça, el codi postal  i el poema de Nadal.

-          Ai que se t’ha menjat la llengua el gat…

El gat?

 

 

-          La mama abans s’ha tirat un pet!!!

-          Que dius maco?

Temps li va faltar per esbombar a ple pulmó i sense pietat:

-          LA MAMA S´HA TIRAT UN PET ALLÀ!!!

-          ALLÀ, ALLÀ, ALLÀ!!! Repetia indicant al fons com un posseït.

 

Just quan la megafonia va fallar. Ja es mala sort.

Es va fer un silenci aplanador i totes les atencions es van centrar en aquella mena de mico que penjava del cap de la senyora elegant.

 

Quines xafogors li van venir. La seva aparença de mare juvenil va quedar en res. La situació la va menysprear i ara es veia com una menopàusica cagona.

 

Quin greu em sap per la Isabel.

Ella  va dir que no se’n oblidaria mai. I tal i com es, de tant bona fe, m´ho crec.

Així m’ho explicava:

    -      Perquè vegis, perquè vegis,( se li encenia la sang encara set dies més tard).   Perquè vegis…. Cria corbs, cria… quin desengany.

Seguiment anècdota | Comment (1)