Num 150. Quan els nens no callen. (continuació)

 

Al Joanet allò el va fer riure fins  plorar.

Estirat panxa enlaire i amb  les cametes arronsades “ clequejant”  sense parar el nen no deixava de cridar :

-          “la mare s’ha tirat un pet!”.

 la Isabel descomposta encara i descol·locada per la seva pròpia falta de modals, s’estava dreta com un estaquirot i no trobava les paraules per fer-lo alçar.  Com tapar aquella boqueta sense haver-li de fer mal.?

A punt va estar de perdre el ris de la permanent. Quin mal moment.

No va ser fins que una llauna de colors vistosos que ella va trobar al damunt de tot el va hipnotitzar de nou. Els nens és el que tenen,  que obliden molt fàcilment.

-          Encara com he reaccionat tan ràpid. Pensava.

El que fan les situacions límit.

Deprimida pel tràngol  que acabava de patir  va donar per acabava la excursió mercantil.

-          Cap a casa. Hem de marxar.

Ella ja no era ella.

Va passar de ser la mare de la Laura Ingalls (casa de la pradera) a la desesperada i fugitiva mare de “No sin mi hija”.

Un burca li hagués anat rebé.

Avançava cap a la caixa com si la empaités una cort de Tabilans, de la maneta del Joanet que saltava divertit amb la llauna de colorins.

Pobre Isabel,  ni mirava enrere,  temorosa de que l’home dels iogurts no hagués relacionat ja els crits del seu fillet amb l’estrany “ si” sostingut del sorollet del fons.

(continua)

Seguiment anècdota | Comment (0)