Num 149. Quan els nens no callen

 

La Isabel és una mare que ho ha estat per primera vegada a les acaballes de la seva edat fèrtil.

El Joan, Joanet, és el seu fill que ara te tres anys i a qui ella hi dedica les atencions que pot, que son moltes.

Hi passa tantes estones i li explica tantes coses que, a voltes, es sorprèn tractant-lo com si fos més gran, com si en ves de tres en tingués divuit. 

El nen, tot s’ha de dir, es viu com una centella, i deu ser de bona pasta perquè tot i les oportunitats que té, de moment, no es comporta com un  reietó tirà.

La setmana passada se’l va dur al Caprabo.

Precisament a la tarda,  que és  quan hi ha més gent, i en dissabte, perquè a ella li sembla que, anar de compres, és instructiu pel nen i el dissabte es el dia que ho poden fer sense presses.

Ben bé en plena aglomeració. Ells dos, però, aliens al bullici i al deliri compulsiu del “dos per ú” , recorrien els passadissos com si fossin al zoo:

El Joanet treia i ella posava, el nen preguntava i ella explicava i ell preguntava de nou abans que ella hagués tingut temps d’acabar la  ultima resposta.

Com en una bombolleta enmig de tant desfici malgastador, la Isabel i el  Joanet,  transitaven impertèrrits en la seva visita cultural fins que el recorregut els va dur al fons del supermercat. En una mena de racó que fa l’edifici.

Es una zona més tranquil·la, a poder ser, perquè queda mig amagada.

Els experts en màrqueting i comerç  dirien que és  un punt fred.

Així es denominen els entesos els espais dels locals que, pel que sigui,  menys es freqüenten, no atrauen al comprador i el producte te poca  rotació.

I això la Isabel ja ho sabia i va trobar oportú que el nen també ho sabés. La lliçó del dia. Una transmissió de coneixements que la van tenir parlant sola mentre Joanet provava de fer el pi  amb el cap dins la cistelleta mig buida.

- Comprens que et vull dir, fill?

Segur que si.

Al Caparabo que dic, el lloc fred, és on hi ha les conserves i la llet.

Segurament angoixat per tanta xerrameca de la mare, la criatura es va despistar interessant-se de cop i volta, per una caixa de pasta equatoriana que hi havia a la prestatgeria més baixa.

I ja la veus a ella, tan enfaixada i elegant,  rumiant com acotar-se per arribar fins allà baix.

La Isabel i el seu abric tres quarts i la bossa de pell, van mirar a banda i banda.

Va fer un posat condescendent i amb un somriure als  llavis de mare televisiva, es va “acuclillar” amb energia per prendre la capça entre les mans i llegir-ne els ingredients.

Seria per la posició, per la debilitat dels genolls, per l’edat i sobretot per l’esforç de contenció, que els budells se li van remoure i malgrat que hi va haver una lluita estomacal ferotge  i una negació mental total ,  al final,  l’esfínter no va poder més i es va rendir abandonat a la pressió gasosa que l’empenyia per dins.

En resum, que  a la Isabel se li va escapar un pet.

Un pet normal no, no un “puf” i prou.

Un pet dels que si et provoqués no et ve, un de  llarg i aflautat  i prim i fi com un xiulet. Un fiuuuuu de petardet de Sant Joan, que per l’estona que va durar ni semblava un pet.

Mira si va sonar poc a pet que l’home que triava els iogurts desnatats es va quedar parat parant l’orella, es va acostar tres vegades al palé de la llet en caixes  i se’n va anar convençut que algun bric s’hauria rebentat per la pressió i perdia aire a destall

(continua).

Seguiment anècdota | Comment (1)