Num 148. Quan els pares parlen, els nens callen.
Quan acompanyava la mare a comprar a cal Boté, m’asseia a la cadira que hi havia al costat de la porta.
Em penjaven els peus i feia ballar les cames. I mentre esperava que ens atenguessin, se me’n anaven els ulls als pollastres.
Entrava una dona i demanava tanda. Em mirava i feia:
- uuuu! Carme, que es la teva nena?
Jo li somreia i prou.
La mare és qui responia les preguntes i per mes que em bullís la llengua i la curiositat de saber qui era qui, ni se´m passava pel cap preguntar-ho.
Interrompre a la gent gran podia tenir conseqüències desastroses.
Quan la Maria li manava si li feia el tall per arrebossar, jo em repenjava a la vitrina i pensava que potser a la rebotiga hauria matat una bèstia molt grossa per embrutar-se així el davantal.
Desitjava que també comprés cigrons i que me’n donés uns quans abans d’arribar a casa i un tallet de pernil del bo.
Si em venia salivera i em moria per dur-me a la boca una porció de formatge, me n’estava de demanar-lo.
” Deu nos en guard! ”
Si l’estomac em feia run-run, no havia de pregonar-ho perquè sabia que no s’hi podia fer res i, a més, la mare estava parlant.
Parlava amb tothom.
Amb la veïna i amb la clienta i amb la pacient de la Maria que l’estava despatxant.
M’avorria com un ou.
Els conills em vigilaven amb els ulls saltirons, les dentetes dislocades i les llengües penjant.
- Cent grams d’aquí. Cent cinquanta d’allà i la cansalada me la talles ben primeta que la faré avui per sopar.
- Però quina nena més bona que tens!
I aleshores entrava el Gregorio amb una palangana de botifarres, encara amb el budell fumejant, i una rest de fuets i llonganisses d´ una olor que enamorava.
“les nenes bones calladetes estan més maques”
De puntetes m´enfilava per treure el nas al darrera el mostrador, i ell, se´n aprofitava, burleta, s’encarava a la mare i li deia:
- Tu! Perruquera! A veure si dons de menjar a ta filla, que fot una cara de gana….
Seguiment infantesa | Comments (2)2 Contestes to “Num 148. Quan els pares parlen, els nens callen.”
Ves a una contesta
Ai!!! Quins records m’has fet venir!!!! Quan jo era petitona, anava a comprar amb la iaia (vivíem a la mateixa casa els pares, el avis i jo) a una canssaladeria de Capellades que en deien a cal Pau Ferrer. A la botiga hi havia cinc o sis cadires per seure, i s’hi havia d’anar amb temps, perque la mestressa li agradava molt xerrar i riure, i a qui no li estés bé, que anès a un altre lloc.
Recordo perfectament quan seia a la cadira i les cames no m’arribaven a terra. Sempre hi havia cadires, perque si en faltaven les treien del obrador. Aquella olor de butifarres de perol…. I aquells “tastets”, ummmmm!!!!
I aquelll,”mira que és bona nena, tan quietona”. De fet o m’estava calladeta i quieta, o la mestressa treia de la botiga als nens que feien soroll…. Però aquí ve l’anecdota, de la que tinc un record molt i molt present, encara que jo era molt petitona:
Un dia hi havia a la parada uns peus de porc. Va entrar una senyora, que no recordo qui era, i li diu a la botiguera “Oh, quins peus més macos!!!”. I, davant del meu astorament infantil, la senyora que s’asseia a costat meu, (que aquesta sí que l’he rocordat tota la vida) li contesta “Ai!!!! justament avui que no m’els he rentat!!!” Ja,ja,ja. Recordaré sempre els peus de la senyora, inflats i botits en unes sandalies blanques que duien un gran llaç, i la meva perplexitat davant la situació, fins que vaig veure que tothom s’aguantava el riure com jo….
Llegir els teus capìtols en fa recordar tantes anècdotes semioblidades…..
Moltes gràcies per escriure!!!!
Hola Anna,
A mí també m´has fet vindre records de fa més de 30 anys!!.
Aquells es remonten de quan teníem la botiga de queviures al poble!, del meu record en sembla que alguna vegada també havíes vingut amb els teus germans i pares!!.
M´has fet recordar la mare quan despatxava la carn i el embotit a la botiga i quan reomplíem les estanteríes del super. Al vespre anava amb el pare a repartir les compres amb l’ Autoservei.
També hem recordo del congelador dels gelats, a l´estíu, cada día podía triar un de diferent!.
També m´has fet recordar d´un día que vaig fer una marranada!!!. Estava al pati i tenía gana de gula, vaig anar al mostrador dels embotits, la mare estava despatxant formatge a pès, li vaig demanar un tallet i em va dir que m´esperès per sopar, sempre amb donava tallets de tot però aquell día no va voler!!. Jo rebotat vaig anar cap a la bàscula on era el formatge, amb les mans brutes de jugar pel pati vaig fer “pastetes” aquella comanda. M’esperava el pitjor, un bon càstic, però no va passar res i no ho vaig tornar a fer, nomès per lo ridicul que em vaig sentir!!!.
Igual que l´Emília et dic que els teus capítols en fan redordar anecdotes del passat gairabé oblidades.
ENDAVANT AMB EL TEU BLOG!!!.
Una abraçada,
Joan.