Num 143. Indiferència
El pare em deia que si mai em trobava un gos, solt, de cara, no havia de tenir-li por. Si li tenia por ell ho ensumaria i se n’aprofitaria per atacar. No havia mai de ensenyar-li l’esquena, ni aturar-me ni, molt menys, fer una passa enrere. No n’hi havia prou en semblar valenta, ho havia de ser de veritat. Creurem-ho.
La manera més eficaç de combatre els atacs de consentiment dels nostres fills és la indiferència.
Una indiferència, però, que a igual que amb els gossos, ha de ser de debò. Perquè les criatures tenen la facultat d’apercebre els nostres dubtes i, si flaquegem, senten la olor de la compassió i el remordiment.
Amb els primers bessons els meus esforços s’enfocaven bàsicament en la seva formació:
- no puc deixar que se surtin amb la seva perquè els perjudica el caràcter i les seves futures relacions socials.
Amb els segons, la meva lluita principal busca l’armoria i el benestar de la llar:
- Si concedeixo, els petits imposen la seva llei. No es just pels grans que la família sencera ens convertim en els esclaus dels petits. Pel bé de tots, cadascú haurà d’aprendre quin es el seu lloc i el seu torn.
Utilitza amb fermesa la indiferència quan s’enceguin. Si ho fas convençuda no tardaran a avenir-se.
Son més llestos del que semblen.
Seguiment educacio infantil | Comments (2)2 Contestes to “Num 143. Indiferència”
Ves a una contesta
L’Anna sap com m’agrada ensabonar-la, però avui va per vosaltres !
Dir-vos que tinc dues filles de 16 i 10 anys, no em sap greu reconèixer que al nèixer la primera vaig trigar quasi tres mesos en buscar ajuda, lo meu era desesperació i el meu futur s’ensorrava per moments.
Amb un nadó als braços de tres mesos el primer en aprendre va ser a no enganyar-lo mai, com a objectiu …
tenir la seva confiança de per vida (ho he aconseguit) i la segona va ser la paraula màgica de l’Anna, indiferència, quan ja s’han donat totes les explicacions pertinents i la paciència toca límit … la resposta és “amb nous arguments en tornarem a parlar”,faig silenci i total indiferència. (Caigui el que caigui) Funciona.
Sóc mare d’una noia adolescent, que tot de sobte se’m llença al coll i em diu com m’estima i com n’és de feliç … això no té preu. Però l’orgull d’un pare al veure que els esforços del dia a dia donen resultat, menys.
Ànims a tots, ho disfrutareu tota la vida. Un petonàs!!
Fantàstica la teva analogia entre la por als gossos i l’educació dels fills!!!! Ho tindrem ben present quan ens donin el nostr@ fill@. Aquest@ segur que se sabrà la Bíblia en vers!!! Una criatura entre 5 y 6 anys….Una abraçada!!!!