gener 11th, 2010
Num 141. Consentiments
Fa set anys, vaig deixar d’anar a comprar el pa al forn que hi ha sota de casa perquè la fornera, una dona carregada de bones intencions, patia una mena de deficiència auditiva que la tornava sorda a voluntat.
Digues-me poc tolerant, però, a mi, aquesta afecció em trastornava, m’ofuscava i em feia perdre els estreps. Més d’un cop vaig haver de reprimir-me d’actuar amb violència.
Just em va anar una tarda de primavera, “hormonalment” jo més descompensada, d’estavellar-li la barra de quart entre cella i cella, a veure si, amb el cop, li retornaven les freqüències que perdia quan li lletrejava ben clar i català; -No, gracies, no.
La qüestió es que, fos l’hora que fos, sortíem d’allà amb un “xupa-xup” per barba. I es una llàstima, una llàstima!, perquè com el pa d´ aquest forn no se’n trobava en tot Igualada.
El primer cop em va agafar per sorpresa i creguda que el regal seria un fet extraordinari ho vaig consentir. L’endemà la senyora creia que m’hi negava per no abusar i va optar per ignorar-me per complert. Els dies següents els nens allargaven el braç només entrar i ella, com si s’hagués cosit les orelles, em cobrava i em somreia amb la mateixa benevolència que es tracta als curts de gambals o als que els hi falta un bull.
El drama venia quan els hi havia de prendre. Ja els pots explicar missa a dos nens de tres anys!!. Marranada al canto; gemecs, plors i puntades, des de la porta del forn fins la de casa.
Però aleshores era més jove i, mira, no perdia la esperança de trobar el remei que li tornés, a la pobre, la capacitat d’escoltar-me. Contínuament era un nou començar. Caure per tornar-se aixecar. Quina fe!. No em diguis!
Es clar que em vaig plantejar renunciar-hi. Si fos per mi, ja feia temps que m’hagués tirat a l’esquena les seves indiferències, però no em sortia dels nassos posar-la a ella per davant dels meus fills, senzillament, no volia que els nens prenguessin caramels cada dia perquè no els feia bé i perquè, abans dels àpats, solien perdre la gana i acabaven no menjant res.
Us ho prometo que li vaig explicar, amb deteniment. Que penso que no cal, però ho vaig fer. M’hi vaig esplaià i vaig buscar, en ocasions, el recolzament dels qui esperaven torn al meu darrera que, cagats de veurem tant nerviosa, feien que si amb el cap.
Un dia, un dia que semblava estar més sencera i receptiva, quan creia que m’havia entès, es va mirar els nens que ja saltaven ansiolítics perduts, amb una cara morruda que deia: “qui es aquesta pocavergonya que us acompanya”?, i a continuació, com el que ha sentit a ploure, els va tornar a donar la llaminadura de torn.
Hi havia testimonis, que sempre dol més. Hi havia, en concret, una dona que va aprofitar per afegir: – Vaaa, que no n’hi ha per tant!.
La percepció que vaig tenir de mi mateixa era semblant a la que deu tenir una desequilibrada en un moment de lucidesa. Va ser la més penosa, i també, la ultima vegada que vaig veure la senyora i que vam poder gaudir del seu pa.
Avui el forn ja no existeix. Es una cafeteria tipus granja, de les que tant s´estilen. De la dona tampoc no n’he sabut res.
Em pregunto: Sabria a hores d´ara, amb els petits, trobar la manera de dir-li que no? Sincerament? Ai, no ho sé pas!.
Es que, de debò que ella era, realment, molt dura de mollera i jo també hi ha límits que no solc traspassar.
A mi em van deixar molt clar de petita que mai, mai, sota cap pretext, havia de faltar el respecte a la gent gran.