Num 139. En totes les èpoques, els nens son nens. (continuació i final)

 

Ens hem adonat que el meu germà s’ofegava per l’aparició inexplicable d’un ronc. A mi m’ha semblat l’esbufec d’una bestioleta. Un bitxet amagat a les prestatgeries del fons.

La mare, empesa per l’instint, és qui primer fa el pas per veure que hi ha a  l’armariet. La seguim de prop,  la clienta i, desprès,  jo.

Em venen ràpids i mals pensaments, i si és una rata?  Ui quin fàstic!

-          Verge santíssima!!

Criden les dues a la vegada i, tot seguit, fan una barrera inexpugnable al meu davant. (Aquestes son les grans desavantatges de ser petita, no et tenen per res). Quan aconsegueixo fer-me pas entremig del seu “cuixam” veig el nen “moratat”, amb la boca fent una O, embotida de “kikos”.

Estossega sense ànsia i en dispara dos de cop. Per la comissura li regalima un suquet taronja.

L’una li pica l’esquena, l’altra li posa els dits per buidar-lo i, en el moment més interessant, perdo la visió, s’ha fet fosc; el cul enorme de la senyora m’ha deixat cega. Em desespero perquè no em deixen mirar, me’l tapen. Casum l’olla!!. Casum l´olla!!!  Pivoto com una puça neguitosa. Que estarà passant? Estic que no visc fins que el raciocini se m’imposa i m’enfilo a  una cadira. Ara si!!!.  Ara!! M’he alçat com un bolet, el meu platet volador i jo.

-          Qui el va matricular!!!.

Crida angoixada la mare. Esta molt nerviosa. El nen ja no estossega, plora, però la mare no es posa tranquil·la, pel to amb que parla sé que en passa una de grossa.

- Calma, no perdem els nervis. Implora la clienta -  Agafa’l i portal a urgències. Ja em quedo jo amb la nena.

A urgències, perquè? Em pregunto. No hi veig pas sang. Només es blat de moro!! A que ve tant escàndol.

I aleshores es quan el meu germà aixeca el cap i em mira. I ho entenc tot:

Te el nas com un  globus per inflar i  ple de grumolls. Una muntanyeta, una mena de turonet, una protuberància granulosa que dobla la seva grandària normal. Un mini cogombre boterut de color violeta i brillant.

-          Conxis, que burro! Penso. –Però, com se li ha ocorregut?

Entre les dues no son capaces de treure-li. Se’ls ha ficat a pressió. Se´ls ha entatxonat. Estic segura que, una mica més, i li haguessin sortit pels llagrimalls.

-          Coi de canalla!! Sospira la clienta.- Ves, ves, porta’l!.

La mare s’atabala i quasi que em fa caure a mi i a l’arbust que duc al la closca. Menys mal que, per extensió lateral, m’equilibra. Ni em veu. Busca les claus i la bossa i la “cartilla”. Li dona les gracies tres vegades. Ai que se’n va! D’una revolada es penja el nen al coll. S´en van?

- Que marxes, mama?  I tant !. Ja se’n ha anat. – Però… i jo?- Mamaaaaa, i jo?

Ohhh. S´ha oblidat de mi.

- Au vine, bufona, m’explica la dona amb la cara rodona i amorosa.-  La mare tornarà de seguida. Vine que jugarem. Et faré una cua, a veure si, mentrestant,  podem endreçar una miqueta tot aquest batibull que t´has fet al cap.

Seguiment innocentades | Comment (0)