gener 3rd, 2010
Num 138. En totes les èpoques, els nens son nens. (continuació)
Aliè a les conversacions incoherents dels adults i, evidentment, forà als meus pensaments sobre els rinxols, el meu germà petit, decideix abandonar el caos que acabava d’espargir per investigar un temptador armariet al costat d´on es pengen el pentinadors.
La mare i la senyora no deixen de parlar, les sento de lluny, a tres kilòmetres de les meves cabòries, fent bromes que no entenc sobre l’home vestit de blanc, un cantant, que surt retratat a la revista.
M’he posat perfum de mostra, d’un tipus diferent a cada galta i m’he tret les gometes per raspallar un cabell que ara sembla electrocutat.
Amb la ratlla al mig, per efecte de les trenes i “l´arrissament”, el pèl es manté perpendicular al meu cos. Me l’esclafo pressionant, creuant el braços damunt del cap però no hi ha manera, a la que els retiro es tornen a aixecar. Crec que si em llencés d’un primer pis em serviria de planejador. Igual, si. Soc una escarola en expansió horitzontal.
Amb aquestes estic quan d’esquitllada veig el nen: Ostres! Ha trobat una bossa de “xuxes”.!
Jo i el meu platet volador, un perímetre cranial que ara fa quasi un metre, fem un saltiró i anem a veure que en pesquem.
No les hi puc prendre totes, m’amenaça fent caure els ulls i torçant la boca, plorarà i me les carregaré. Al final, si no vull quedar-me sense, millor li negocio els dos xiclets a canvi d’una bossa de “kikos” que no m’agraden gaire.
- Ja estàs, maca. Diu la mare a la clienta mentre li passa un plomall ple de talc a les espatlles. – guapíssima!
En sap un munt de pentinar. Totes queden encantades i paguen sense queixes. Me’n sento orgullosa.
Es diuen adéu, però, de sobte, la dona gira el cap, buscant-me. Com que sé la que m´espera, em protegeixo; soc, just al darrera de la mare.
Quina mala sort! m’ha vist. M´ha vist i per uns segons no se’n sap avenir del meu matoll
– Oh, però quina mata de pel te aquesta criatura!!
Per desgracia meva, li dura poc l’espant.
De seguida decideix acostar-s’hi. Remena per sota i m’enxampa una galta. De la espessigada, que la duré calenta tota la tarda.
(continua)