Num 137. En totes les èpoques, els nens son nens.

 

Hi ha llum a l’altra banda dels finestrons de la perruqueria pel que deu ser mig matí o primera hora de la tarda. Esta tot entelat. En te la culpa l’última ruixada de laca amb la que la Remei, veïna del bloc B, se n’acaba d’anar.

La mare “arregla” una senyora. No hi ha ningú més. Jo soc  a la butaca del costat.

Em miro al mirall i em gronxo perquè el sillonet es d’aquells que giren. Quan no estan pendents de mi, em fa gracia envelar-m’hi i donar voltes i voltes i, quan m’aturo,  em fa morir de riure si  se’m belluga la vista. Ara procuro  no fer-la girar molt perquè la posa nerviosa  i no son maneres d’estar quan  la mare treballa.

El meu germà és a terra,  jugant. Fa soroll amb la boca de cavalls al galop i tragina amb el cistellet de pinces.

La espio a través de l’espill. Li ha tret la “red” i els “rul·los”, ara la raspalla amb energia, cap aquí i cap allà, la dona fa esforços per no deixar-se endur per les embranzides. Penso, perquè tanta estona al “secador” si ara la despentina? No quedarà bé.

La clienta ho és de tota la vida i m’ha vist créixer,  cada vegada que ve i hi sóc,  fa un crit de sorpresa i no deixa de repetir que m’he fet tant gran. Es una pesada. Hi torna amb les mateixes preguntes i no tinc ganes de respondre. Li dic que si i que no i prou, fluixet,  i m’ho fa tornar a dir perquè no em sent. Que és sorda? Crido més i de males formes, callaria com una “maleducada” però provo de complaure-la  perquè la mare em mira d’una manera que diu que està enfadada i que, si no soc simpàtica,  ui! desprès.

De cop,  un “Patapam!!!” ens treu l’ànima de lloc.  Quin ensurt!

Ens girem les tres per veure d´on ve el soroll i descobrim que el Marc ha fet caure el calaix del carret on s’hi posen els “bigudins”.

Faig morros. Em tocarà a mi recollir.

-          Va, juga amb el nen!! M’ordena.

Però jo m’acabo de posar un clip al serrell i no vull. Li pregunto,  amb la veu de bona nena que se fer,  si desprès em posarà els cabells llargs.

 

Si em desfan les trenes se m’arronsa el cabell perquè el tinc enrinxolat com un xai. La meva cosina diu que es degut a les idees que hi ha dintre del meu cap. Es una teoria que defensa allà on va i jo no li discuteixo perquè ella es intel·ligent i sap més coses que ningú. Com que són cargolades, diu,  et surten cargolats. No ho sé. Jo el vull fi com ella el te, d’aquells que es belluguen quan camines. Per això la mare de tant en tant me l’estira i quan ho fa, almenys, em creix tres dits. Aquest es el motiu perquè, fins gran, d’estirar els cabells jo n’he dit sempre, fer-los llargs.

(continua)

Seguiment infantesa | Comment (0)