Anna Pujabet

El bunyol*, que és un paràsit d’estructura amorfa que viu de mi i que porto penjat aquí, just sota el melic, esta content. Mes que content, està sobreexcitat. Es Nadal i sap, amb certesa, que l’encebaré. Te moltes possibilitats d’esdevenir un merenga abans no acabi l’any.

- Nooo!!!  Crida el cervell. I em passa imatges dels meus vint anys, lluint figureta. Ui com em manipula el cervell!!!  Fa trampes. Trampós!. Em diu que si m’aprimo se m’anirà el bunyol i serè mes jove i tot. Mentider.

No hi ha res a dir. El bunyol es queda amb mi fins el final. Ja fa temps que ho vaig decidir jo i ell també. Es queda.

I si el tinc arraulit i mort de fred sota el jersei bé li hauré de donar de menjar.

- Prova-ho! Acorden ordenar-me les neurones.

Ja ho he provat d’estar-me’n i les glàndules salivals em fan figa. Si passo massa dies de regim, al final, fins i tot les deposicions dels nens em fan olor de pa amb tomàquet.

Diu el cor: – menja, dona, menja. Que avui pleguen de l’escola i ja en tenim prou de saber que haurem d’estar tancats a casa vint-i-quatre hores amb ells. Almenys que les estones bones no ens les tregui ningú.

I saps que faré? Menjaré.

(*Per saber més del bunyol, llegir art.59.)

Aquest comentari va ser introduit el dimarts, desembre 22nd, 2009 a les 12:29 hores i s'ha arxivat a reflexions. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.