desembre 21st, 2009
Num 132. Temps de bons propòsits
No vull la pau del mon.
Em conformo amb que el meu veí no s’escapi corrents. Que m’esperi per pujar a l’ascensor si em sent que obro la porta del carrer.
No desitjo que s’acabin les guerres.
En tinc prou amb que el senyor del bigoti de caixa Manresa em torni el “bon dia” quan arribo.
Ni la fam.
Voldria ser comprensiva i generosa, sobretot, amb qui no és ni comprensiu ni generós.
Agraïda.
¿massa tòpic?
Doncs, demano no ser tan tossuda ni tant rancorosa, que ho soc deu ni do, i trobar la valentia de reconèixer sense excuses quan m’equivoco.
Tenir molta paciència. Molta. Paciència amb els meus fills, amb els meus pares, el meu marit i amb el de la caixa Manresa.
Que els cotxes, a Igualada, s’aturin en el pas de vianants.
Que no em toquin el clàxon si estaciono en doble fila i poden passar.
Que el d’hisenda em segelli si només passa un minut, o dos, de la seva hora de plegar.
Per ara, el que em ve al cap…
Si pogués enviar una carta als reis mags de veritat hi posaria que m’enviessin forces per dir que no ho vull sentir quan em parlen malament d´algú. Ho penso i no ho faig mai.
I concentració. Concentració per escoltar als de casa. A tots. Des del principi fins el final, que sembla fàcil però no ho és. A poder ser, que m’escoltin a mi també.
No espero que amb el nou any, i solament per desitjar-ho, es compleixin tots els drets universals. Espero anar-me’n a dormir sabent que no hi ha ningú en el meu carrer a qui se li vulnerin. Que entremig de tants com som no n’hi hagi que no trobin consol.
Tampoc no imploro a Deu. Si ho fes, per egoista, m’hauria de castigar.
Prego a mi mateixa tenir la voluntat de posar als altres per davant, solament en alguna de les centenars possibilitats de ser millor persona que se m’ofereixen a diari.
I que em perdonin els que ho fan, però no trobo honest sortir al carrer amb propòsits que son fora del meu abast.
Prefereixo, honestament, arranjar minúcies, tenint fe amb la màxima que diu “ que un munt de petits fan un gran munt”.
No cal que vagis a manifestar-te pels abusos en el tercer món si no cedeixes la cadira. No ho veus com jo?
I la pau, la fam i les guerra, no patiu que s’acabaran. Si, si, hi ha una possibilitat de canviar-ho, segur.
Tinc el ferm convenciment i els que em coneixen estan avorrits de sentir-m’ho a dir, que això i més serà possible, sempre i quan la solució comenci amb l’actitud de cadascú.
desembre 23rd, 2009
Mònica diu :
Et dono mil gràcies pel teu temps, pel que passes escrivint posts com aquets…… gràcies per fer-nos obrir els ulls i fer-nos veure que realment tens molta raó, els propòsits han de començar per les coses més petites i aleshores segur que, amb el temps, arribarem a la famosa pau al mon i la fi de la fam sobre la terra…. si tots ens proposem el mateix que tu de ben segur que el mon anirà bastant millor….
La meva família i jo us desitgem unes molt Bones Festes a tu, a la teva família i a tots els lectors d’aquest meravellós blog. Jo afegiré un petit desig a la meva carta dels Reis i serà que algun dels teus propòsits es facin realitat. BON NADAL!!!!