Comentaris a: Num 107. Etapes

Per: Anna

Anna — Wed, 22 Sep 2010 07:48:50 +0000

Hola Ignasi,
Si, per mi, els comentaris al blog són una recompensa gratificant, el fet de que els signi un home aleshores és més que això; és un premi. T’agraeixo moltíssim que ho facis, que hi escriguis, tantes vegades com puguis. La teva experiència com a pare i com a home, la teva visió de la paternitat, els teus sentiments, les teves vivencies, ens donen un punt de vista diferent, que, com a dones, massa sovint desconeixem; ens sorprèn i ens commou. Per tot plegat, la teva és una aportació interessantíssima que, n´éstic segura, captivarà a molts lectors.
Una abraçada.
Anna

Per: Ignasi

Ignasi — Tue, 21 Sep 2010 21:13:22 +0000

Hola Anna;

No m’ enrecordo de com vaig aribar al teu blog. Segurament una nit d’ aquelles d’ insomni. Sóc pare de bessons, el Marc i la Laura. Ara tenen 5 anys i tens tota la raó en les etapes. Però cadascú viu d’ una manera, podem dir ” personal “, l’ aventura diaria amb els seus fills. El que vull dir, que per molt que t’ expliquin els demés, et toca a tu, intentar educar de la millor manera que pots i saps els bessosets.
Recordo que la Laura tenia “trastorns nocturns de fase 2″, que en el llenguatge cotidía, malsons. Va ser molt dur durant els tres primers anys, i després a poc a poc, se li va a anar passant.
En aquests moments desconec el per que de tot plegat, però crec que era una forma de captar l’ atenció que durant el dia, ella es pensava que no tenia.
Tot te una explicació. El Marc, ulls blaus, rosset i moolt extrovertit, era el centre d’atenció de tothom, simpatic, graciòs. I ella era morena, ulls marrons, i molt i molt introvertida. era capaç d’ estar durant tot un dinar familiar, sense dir res i quan marxava tothom, ella es possava a riure i parlar amb qui quedava a casa.
Res més lluny de la realitat. Com a pares, ens estimem els bessons a parts iguals, i tendim a caure amb la comparació dia si , dia també.
Sort que ens adonem de les errades i ho corregim.
Bé, tenia moltes ganes d’ escriure una mica les meves vivencies, i potser et tornaré a agobiar amb un altre cop.

Moltes gracies pel teu blog i segueix aixi.

PD. Els meus bessons pesaven 1900 gr i 1975 gr. Eran monissims.

Petons

Per: Pau

Pau — Tue, 17 Nov 2009 18:12:06 +0000

Irene…em dic Pau…però sóc una noia
Anna: m’entenen i com! tant si una cosa els dius en italià o en català ells ho fan (porta’m això, recull allò, canta la cançó…) però a vegades crec que ho fan veure que no t’entenen… Sobretot si la frase comença amb un “No!”

Per: Irene

Irene — Fri, 13 Nov 2009 11:02:27 +0000

Els meus petitons tot just faran ara 9mesos però si com diu el neuròleg i el pediatra haig de pensar en l’edat corretgida (aquest tema dona per un bon article) just faran 7mesos. També són la nit i el dia. Un ja gateja i l’altre no és mou ni mig milimetre esperant que tot li quedi aprop. M’il.lusiona moltíssim entrar a l’etapa 3 principalment per poder dir a la meva mare que ja no cal que vingui a ajudar-me (el meu marit ve tard i ella m’ajuda a diari a banyar-los, donar-lis el sopar i portar-los a dormir. Ho he intentat fer sola i poder puc però la logistica ens aporta a tots tres tant estrés que a l’endema em faig enrera i truco a la mare). Per altra banda m’espanta el moment que descriu el Pau… per sort vista l’evolució crec que tindré un trasto que caminarà abans de l’any i un comodón que potser no arranca fins els 18 mesos!!!

Per: Anna

Anna — Thu, 12 Nov 2009 18:12:56 +0000

Ho sé. Mentre ells no t’escolten, tu creus que la resta del món està pendent dels seus plors. Son llestos com la gana. Intueixen la teva reacció, a la que notin que perquè sou fora de casa tu baixes la guàrdia, estàs llesta. Físicament la seva edat et dona una treva; pots dur-los de la ma, ja no cal canviar-los els bolquers cada moment, s’aguanten si no mengen…però, comença una altra guerra que et minarà el cervell. Posiblement moltes coses no les entenen, les paraules. Però si comprenen la teva actitud. Ells són dos i se n’aprofiten constantment per cercar l’escletxa i col.lar-se. Ara hauràs de trobar l’equilibri tan difícil entre la disciplina i l’estimació. No defallis, els beneficis a llarg “plaç” son molt ventatjosos i cada gest, cada mirada, cada límit compta, ni que et pensis que es absurd, ni que creguis que has perdut el temps i el nervis per res. Ànims.

Per: Pau

Pau — Thu, 12 Nov 2009 15:13:33 +0000

De veritat? creus que sortiré del pou???Per l’edat dels nens 1 any i mig com els teus…diria que sóc a la fase 3 però em sembla tant difícil que diria que és la fase 2.
La fase 1 l’he passada i fins i tot diria d’una manera victoriosa…ara ja caminen i per tant evito de haver-los de carregar tots dos de cop per pujar, baixar les escales de casa (visc en un primer pis per sort)pero des de que caminen, alguna cosa els ha canviat mentalment.
Com diu aquella frase “penso, per tant existeixo” ells han passat a dir “camino, per tant sóc lliure” i no hi ha manera de què em facin cas! un cap aquí i un cap allà…a més a més començo a no veure’m en cor d’anar sola pel carrer només amb ells. Quan comencen a plorar són inconsolables.

Per: Anna

Anna — Thu, 12 Nov 2009 10:45:50 +0000

Gracies Bet. Una abraçada.

Per: Bet Mompió

Bet Mompió — Wed, 11 Nov 2009 14:26:04 +0000

Quanta raó tens, els meus ja estant a l’Etapa 3! hi ha dies que me’ls miro hi penso, no pot ser, com és possible que siguin tant grans. Com que es porten força diferència d’alçada, ara molta gent em pregunta :- Es porten poquet nooo? I hem de dir són Bessons ! Ara ja amb 3 anys sense bolquers ni de nit, ja penso que hem superat moltes coses, ara toca EDUCAR que és una tasca difícil i sobretot no fer diferències amb un i l’altre! Perquè els meus s’assemblen tant poc com la nit i el dia.
Anna et llegeixo a diari perdona que no et comenti massa sovint els teus escrits. M’encanten !
Bet