febrer 27th, 2009
Num 25. les persones som o ens fem?
Indiscutiblement hi ha trets del caràcter que portem al disc dur de sèrie.
Avui 27 de febrer de 2009. Casa meva. A les 8.30 del matí.
La Judit ja s’ha vestit, esmorzat i preparat la bossa.
– jo ja estic, ja estic! Soc la primera, la primera!
Passo per l’habitació del nen i esta mig nu jugant amb una enganxina que s’ha trobat als calçotets.
– Però home, espavila!. Li dic jo. La nena treu el cap per darrera meu fent saltets d’histèria:
– Vaaa Jaume!!! Jo ja estic!!! Soc la primera. Mamaaa, marxem nosaltres!!
Perquè la seqüència fos clavada al dia del seu naixement, a la Judit només li calia donar-se cops de cap contra la porta de l’entrada.
Es clar que hi ha conductes predeterminades, no?
Per una altra banda, el que vivim, les experiències, els records i moltíssimes coses mes ens acaben de fer.
No es per casualitat que la meva filla gran sigui la mes complexa de les meves criatures. Sabeu quina es la primera pregunta que et fa un psicòleg infantil?: – expliqui’m el part.
La Laura, que es la metgessa que darrerament m’està donant una mà en aquesta feina tan complexa d’educar , em va explicar que en l’actualitat s’està experimentant amb un mètode novetòs per ajudar als nens que no han tingut un part normal. Quan encara són bebès se’l hi recrea de nou la experiència de néixer. Simulen un part i això els ajuda a esborrar la seva mala vivència i les petjades emocionals que puguin haver quedat per haver arribat al món de la manera equivocada.
març 1st, 2009
Marisa diu :
Hola Anna…jo també em féia la mateixa pregunta…i crec que per això em vaig dedicar a la meva professió, sóc psicòloga…i a més mare de trigèmins. Jo penso que portem algunes cartes donades des del principi, et diria que des d’abans de l’embaràs i tot, perquè és molt important com et pensen, et somien, et desitgen els pares, com et fan un lloc en les sevs vides…a part esclar de la biologia. L’embaràs té també molt interés pq el bebé ja viu coses dins la panxa, no només que fan a l’estat d’ànim o l’alimentació de la mare si no a la posició dins la panxa, els sorolls que sent, els moviments interns del cos,…si arriba prou aliment, si la mare té un accés més o menys directe al tacte…el part té importància també, és un moment crucial, et diria que influeix en moltes maneres de funcionar futures en moments d’angoixa, de prendre decisions,…però no ho determina tot, perquè afortunadament tenim moltes ocasions a la vida per a reparar situacions antigues que no han anat prou bé. El que sí pot determinar prou és el que la família va interpretant d’aquests fets, pq queda com una llei inamovible (com que s’assembla a l’avi i l’avi éra tal o cual seràs tal o cual…com que ha passat això ara passarà tal o qual cosa)i no té perquè ser així, a cada persona els fets li afecten d’una forma diferent.
No he entés molt bé què et preocupa de la teva fila si et serveix de consol jo tinc la mostra de que les nenes són, som diferents. Els meus són dos nens univitelins i una nena, també van néixer per cesàrea, esclar, i no va ser gaire agradable, recordo també la por, les tremolors i la soledat d’aquell moment on com tu dius tothom parla com si no hi fossis, recordo que en el moment de fer servir el bisturi, amb aquella oloreta a xurrasco els vaig dir (perquè hi havia dos ginecòlegs) per tencar el gel i desangoixar-me una mica: què esteu fent una barbacoa i no convideu? això va alleugerar una mica però no gaire no et pensis. Desprès sentia com s’anaven emportant els meus menuts sense haver-los vist ni un segon, escoltava el seu plor i això em tranquilitzava, en fí durillo tot plegat. Com et déia la nena està a mesos llum dels seus germans i també vol ser prime en tot (serà pq va nèixer la segona?), no només, pq el que va nèixer primer també vol ser prime i el tercer també…ara sí, tots tres són diferents. Ara seria molt llarg d’explicar però té a veure a situacions abans del part i després.
La dèpresió postpat a mi em va sorprendre al tercer dia, quan vaig ser conscient de què havia de marxar aviat i hauria de deixar els nens allà, sumada esclar a la revolució hormonal, de cop reordo que estava traient-me llet per la toma de les 6:00 (el complex de vaca no me’l treurà ningú) i escoltant un concert per la TV, res més oportú EL MESIES, com que l’havia cantat no féia gaire, em vaig posar a cantar fins que un nus a la gola m’ho va impedir…oh Déu els meus nens aquí solets i jo amb aquest cos que de moment no em permetia fer res!!!
Em va durar tres dies comptats, després era jo la que animava les altres mares de neonatologia prevenint-les de la futura i inevitable depre…no us espanteu!! els déia, es passa, és normal.
En el teu cas jo crec que si la teva depresió va ser més profunda o duradora, a part del que seria esperable, pel part i perquè són bessons i poca broma el que et cau a sobre, penso que té molt a veure amb aquesa història que expliques del teus 25 anys. No és la primera vegada que ho sento, li ha passat a una amiga. El que no entenc és com els metges poden explicar aquestes coses com si tal cosa i deixarte amb l’angoixa a sobre. Segurament aquest fet, el que tú has sentit i has pensat sobre això ha fet interferència a l’hora de la teva maternitat i en la relació amb els teus fills.
Però veig que has estat valenta i ho has tornat a intentar. Suposo que estaràs superenfeinada en aquests moments, endavant i ànims amb la bessonada.Els meus aviat faran 3 anys Ah! són per ordre d’aparició: Òscar, Natàlia i Marcos…El millor que m’ha passat a la vida.
Salutacions
Marisa