T’agrada com et dius, tu?

I a mi, m’agrada el meu nom? M’identifico?

Com es diran als meus fills?

De petites al pati de col·legi hi havia dos coses que teníem clares: l’edat en que ens casaríem i el nom dels nostres fills. Res s’acabava complint, son comptats els que es casen als 22.

El nom. La manera en com et diran, com et reconeixeràs. Una marca de propietat que els pares deixen impresa als fills.

Aquest estiu vaig conèixer un pare i una mare simpatiquíssims que van decidir posar-li Jordan a la seva filla (filla), bàsicament perquè senten devoció pel jugador de basquet. No opino.

Simplement penso que amb aquesta regla de tres haure de vigilar que el meu germà no li posi spyderman al seu.

T’ho imagines?

Haurà de passar l’adolescència amb les mofes dels amics: – ei spyderman, com anem? Fiu, fiu, fent el gest de llençar teranyines amb les mans.

Aquell nen que es fera home i qui sap si esdevindrà un advocat, un arquitecte o un metge: – disculpin, si volen esperar a la saleta el doctor spyderman els atendrà de seguida.

L’avi calb i sense dents, assegudet al sillonet a qui el net li demanarà: – fiu, fiu. un cop mes avi spyderman!!!!!! I l’home allà llençant teranyines a tort i dret.

Que aquesta vida s’ha de prendre a conya, d’acord, però no a costa dels altres.

Una mica de seny, si us plau.

Si som adults per tenir criatures també ho som per escollir un nom que no els condicioni.

            Indiscutiblement hi ha trets del caràcter que portem al disc dur de sèrie.

            Avui 27 de febrer de 2009. Casa meva.  A les 8.30 del matí.

           La Judit ja s’ha vestit, esmorzat i preparat la bossa.

           – jo ja estic, ja estic! Soc la primera, la primera!

Passo per l’habitació del nen i esta mig nu jugant amb una enganxina que s’ha trobat als calçotets.

          – Però home, espavila!. Li dic jo. La nena treu el cap per darrera meu fent saltets d’histèria:

          – Vaaa Jaume!!! Jo ja estic!!! Soc la primera. Mamaaa, marxem nosaltres!!

Perquè la seqüència fos clavada al dia del seu naixement, a la Judit només li calia donar-se cops de cap contra la porta de l’entrada.

Es clar que hi ha conductes predeterminades, no?

Per una altra banda, el que vivim, les experiències, els records i moltíssimes coses mes ens acaben de fer.

No es per casualitat que la meva filla gran sigui la mes complexa de les meves criatures. Sabeu quina es la primera pregunta que et fa un psicòleg infantil?: – expliqui’m el part.

La Laura, que es la metgessa que darrerament m’està donant una mà en aquesta feina tan complexa d’educar , em va explicar que en l’actualitat s’està experimentant amb un mètode novetòs per ajudar als nens que no han tingut un part normal. Quan encara són bebès se’l hi recrea de nou la experiència de néixer. Simulen un part i això els ajuda a esborrar la seva mala vivència i les petjades emocionals que puguin haver quedat per haver arribat al món de la manera equivocada.