Tens dos nens, tens dos pits.

Aquesta va ser la resposta de la llevadora als meus interrogants.

I tant! Dos pits, no, dos sortidors. I un parell de mugrons destrossats. Pobrets mugrons!,els va costar de sortir però ja mai més han trobat la seva posició original. Terrible. Ah! I que no serveixi de precedent, conec una mare de trigèmins que els va alimentar fins quasi bé l’any.

Els beneficis de la llet materna…les defenses…I el perjudicis d’una mare desequilibrada? A veure qui defensa els nens d’una mare trastornada.

Al començament els donava de mamar per separat, aviat però me’n vaig adonar que estalviava temps si me’ls posava a la vegada.(es que mengen tan sovint…) L’inconvenient es que mai acabaven iguals,o s’adormen, o s’ennueguen,  però,  fins i tot això vaig aprendre: l’un feia el rot penjat en la meva espatlla mentre l’altra encara xumava.  Espectacular. Per llogar-hi cadires, com deia el meu pare.

Si em quedava pudor el vaig acabar de perdre. No vegis la situació quan venien visites inesperades i els nens plorant i jo amb un nus a l’estomac i els pits desbordats.

Sort que del primer part vaig sortir-ne amb ànims i valenta. Amb els petits ni m’ho vaig plantejar: biberó.

Menys mal. Nomes m’hagués faltat això!.

Quan vaig conèixer els meus fills grans jo encara era jove i ingènua. Estava meravellada . Eren tan petits, tan indefensos, tan fràgils, tan ben fets. Ho tenien tot. Que minúscula la ungla petita del dit petit del peu!!. La Judit plorava, (va seguir plorant intermitentment fins els 6 anys) i el Jaume dormia, plàcidament, amb la seva boqueta rodona que encara té. Em passava llargues estones hipnotitzada mirant-los. Sembla que riguin, somien?. oh!, que fa? S’ha espantat. Em feia respecte agafar-los, canviar-los  els bolquers amb aquelles cametes tan primes, amb el el culet tan vermell, amb el melic tan entortolligat.

Quan vaig conèixer el meus fills petits era una mare adulta i experimentada. No me’n sabia avenir que el miracle s’hagués pogut tornar a repetir. Un altre cop tenia dos essers diminuts tan indefensos, tan suaus, tan tendres. El Ton amb els dits llargs i les manetes que obria i tancava, la Martina, amb el nas de botó i els ulls xinets. Els tocava, els olorava i em preguntava:

algun dia els arribaré a estimar tant com m’estimo als altres?.

Només la innocència dels nens i el poc tacte del homes poden fer un comentari quan venen a veure’t a l’hospital i descobreixen que, tot i haver parit, encara tens panxa.

Jo, que em debatia entre les forces del mal i del bé, intentant reprimir la meva actitud més tràgica i psicòpata i aquell home que em diu entre rialletes somortes:

• - No te’n hauràs deixat un a dins…?

( tranquil Josep ja sé que no em volies fer mal, era un acudit fàcil entre el que veies i el que pensaves i la teva simplesa masculina no et va deixar fer més relacions entre el que deies i les seves conseqüències en mi. Avui ja no tinc aquella panxa, pel que puc estar segura que de debò, no en quedava cap mes a dins. Avui ja no m’afecta, per tant, t’ho perdono)

Si. La panxa, els punts i un dolor terrible als muscles abdominals. Procureu-vos una faixa tan aviat com pugueu que us permeti anar al wc amb dignitat, i no caigueu en l’error de pensar que sempre estareu fetes una coca…feu us dels calmants i pitgeu el timbre de la infermera sense manies. Necessiteu ajuda i no espereu que us vingui per compassió, reclameu-la.

Feu-vos l’efecte que heu arribat al cim, a continuació tot es baixada, cada dia serà millor. Trampegeu el moment, no us atabaleu pel camí que s’acaba d’obrir. Tot passarà. Lo bo i lo dolent.

Ets una dona, no?  com a tal les teves capacitats son inmesurables.

Ja ho descobriràs.

Em consta que hi ha dones que els passa el contrari, però, a mi, ara ja ho sé, no m’agrada que vinguin a veure’m desprès de donar a llum. No suporto les reunions socials vora el meu llit, de fet, em poso malalta només pensar amb qui serà el pròxim a obrir la porta: 

-Hoooola!, a veure????

Em dediquen una fracció de segon, de reüll i de pet cap els bressols. Els miren, els toquen, els desperten…aaaagggg!

      -que guapos! Quan han pesat?

I els importa un rave la informació. M’ho pregunten com excusa, es el peu que els fa falta per explicar experiències pròpies, exagerades clar, si els diguessis 5 quilos elles dirien deu. Jo mes, jo mes, jo mes.

            – He vingut amb una amiga, la Mercè. Mira nena, que ho veus? La segona vegada que te bessons!!!

            I l’altra palplantada, flipant. Amb la capseta de bombonets que ha oblidat donar-me.

            Això!, vinga!, passin passin!. Solament calia un subtítol sota el numero d’habitació: “cas extraordinari de reproducció. Entrada lliure”

            Set son les persones, contades a consciencia, nomes set. Set, els que em venia realment de gust que m’acompanyessin . Gent amb qui em sento còmoda. Amb qui puc plorar, amb qui puc dormir, amb qui puc estar sense dir res. Tots els altres, fora!! No els vull, no els necessito, no em convenen. No almenys aleshores.

            Però, costa tant!!! Sap tan greu ferir les sensibilitats!!

            Ens ho haurien d’ensenyar de petits:

A voltes, sense remordiment, simplement, hauríem de dir : NO.

Tinc una gata.

Deu fer un parell d’anys va tenir una camada.

No deixava que ens acostéssim. Si els tocàvem, els canviava de lloc i la feina era nostra per saber on els amagava. Els llepava, els donava de mamar a petició i sempre que podia s’hi acorruava per donar-los calor.

Tots pensàvem: – que bona mare és!

La meva gata va quedar de nou prenyada i poc abans que jo parís va tenir 3 gatets preciosos de color blanc. Els va abandonar.

Trencava el cor escoltar-los miolar. No s’immutava. Els hi apropàvem i els rebutjava. Ella també va deixar de menjar. Transitava com una anima en pena mentre les seves cries defallien. Els va deixar morir.

Poc desprès el seu pel va tornar a agafar color i novament saltava i corria com si res. No podíem mes que creure que s’havia trastocat. El que havia fet era abominable.

Si les meves capacitats d’animal superior no m’haguessin dotat del raciocini, a la que hagués pogut posar els peus a terra i caminar jo també hagués abandonat l’hospital. Hauria marxat lluny i els hagués deixat allà. Sense explicacions.

No podia mes que pensar en ella. La meva gata.

En el meu enteniment es desencadenava una tempesta.

En mi es confrontaven les intencions amagades i el remordiment de saber que era detestable.

Que em passava?

Perquè tenia aquest sentiment?

En uns instant vaig sentenciar; potser es que soc una mala persona.