Mig dia i un sol de justícia.

A la Plaça dels Porcs hi ha un a residencia de dia.

Havent dinat, la noia treu els avis sota l’ombra dels arbres.

Fa calor.

Jo també m’hi aixoplugo esperant que em passin a recollir.

Se’m barreja al cap el que veig, el que escolto i el que penso.

Penso amb els nens i la hora que és. En que la meva mare es deu preguntar perquè no he arribar encara.

Sento el cant d’un ocell exòtic que algú deu tenir al balcó i que fa que si tanques els ulls et sembli que ets molt lluny, però, sóc a Igualada en un dels seus recons de pas.

I veig, el que és, una “plaçoleta”  petita on s’hi “nusen” com varius sis carrers estrets.

Davant el centre hi ha tot de bancs que son plens de gent gran.

M’hi encanto.

Parlen fluixet o no parlen. L’avi de la gorreta recita entre murmuris, potser canta, fa anar la cama amunt i avall i es deixa el peu alçat quan calla, ha oblidat la lletra i es baralla amb la memòria. Torna a començar.

L’una li somriu a la mixeta que passa, l’altra s’escura les butxaques per trobar engrunes amb que temptar els coloms.  A la veïna de seient  no li agrada tants batecs d’ales, ha plegat els braços damunt el pit ossut. Està enfadada, es fàcil llegir-li la expressió en un cara  menuda farcida de plecs.

Aquells s’han quedat quiets com els han deixat.. N’hi ha que hi son i prou.

No es veritat que siguin com la canalla. Es mouen lentament i son obedients i pacients.

Però ho van ser.

De regalar-los-hi seixanta anys de cop ara seria al pati d’un col·legi.

Hi contaven amb això quan eren com jo?

Me’ls miro i penso amb qui soc i amb qui serè.

No corre ni un bri d’aire. La xafogor m’enganxa la roba i em despista.

Me’n vull anar a casa.

La cosa va així:

Quan  entres a l’edat de merèixer i encara no tens xicot et pregunten perquè i quan.

Quan comences a sortir amb algú insisteixen a saber si t’hi casaràs i quan.

Quan deixes de ser una dona soltera els preocupa saber si penses tenir fills i quan.

Quan acabes de parir i et penses que s’hauran saciat, et demanen si en tindràs més i quan.

I tan els fa si acabes de portar al món, dues, tres o quatre criatures. No se’n fan el càrrec, per mi, que ho diuen sense pensar. Com si els haguessin inserit un programa de “relacions socials i salutacions varies”.

Si escoltes la gent corres el risc de perdre’t mitja vida en l´intent d’acontentar-los,  i, tan se val que aquesta gent sigui molt pròxima o no; ni s’ho mereixen, ni en tenen dret, ni en trauran res de fer-te canviar a tu.

Amb la maternitat i sobretot les recents, hi ha com un excés de “judicis gratuïts” i ” imposició de conductes políticament correctes”

 No s’ha de fer. No ho hem de fer. No ens ho han de fer.

Les persones ens acompanyem les unes a les altres però consumim la vida individualment.

Tu no ets millor que jo.

Per això, hi ha poquíssims consells que puguis seguir a cegues.

Avui te’n donaré un d’aquests. Si a mi me l’haguessin fet arribar a temps m’hagués estalviat molts disgustos:

“Allunya’t tan com puguis d’aquells que no et vulguin com tu has escollit ser.”

Si o no?

Si t’acostes a l’any i encara no has aconseguit que dormin d’una tirada la nit sencera, tard o d’hora, sentiràs parlar del Mètode Estivill.

Funciona? Si, si ho fas bé sol funcionar. En els meus i en els que conec a la majoria els hi ha anat bé. No a tots.

Ho aconsello? No puc respondre.

He estat debatent amb mares que ho defensen acèrrimament i també n’he conegut algunes poques que ho detesten amb la mateixa intensitat. Les dues versions han influït en mi. Aquestes alçades no m’hi veig en cor de pronunciar-me en un sentit o altre. Crec que el millor serà que, com jo, llegiu el llibre i hi apliqueu el vostre sentit comú. L’essència del que hi diu és un criteri molt vàlid que podreu fer servir en diversitat de moments ( no solament per dormir) de l’educació del vostres fills.

Si mes no, no serà una pèrdua de temps.

Hi ha un concepte que tinc clar i que m’ajuda davant els dubtes diaris que ser mare em comporta:

L’objectiu més important que tinc es fer que ells creixin i puguin desenvolupar-se lliurement sense dependencies físiques ni psicològiques.

I de vegades és tan dur!!

Sé, que per aconseguir-ho haig de renunciar a la part egoista que els voldria lligar a mi eternament  i també a aquella part del camí fàcil que concedeix sense assumir les conseqüències. Ho faig  ara perquè espero la recompensa a llarg termini.

I potser m’equivoco, ..quan em miren amb els seus ullets tan nets i estenent les manetes, cridant-me amb els ditets…M’hi esforço, perquè vull que siguin adults autosuficients que sobrevisquin a la meva falta el millor possible. Que la seva felicitat no depengui de la meva existència. Perquè els estimo de veritat.

D’aquí a l’adolescència…quin trajecte més llarg i complicat. Som al principi, només; Aprendre a menjar, caminar, dormir…estem en la part bàsica, com si diguéssim,  i ja ens em fem una idea, d’entrada, sabem que res és tan fàcil com semblava.

Un cop, per fi, es van acabar les tortuoses tomes de cada tres o quatre hores, a mi, em van sortir ales als peus. L’afició a voltar-la m’ofuscava, una veueta endins tothora em deia “anem, anem, sortim d’aquí”.

Biberó per esmorzar,  puré per dinar, fruita per berenar i cereals per sopar. Visca!! Quin munt d’estona entremig!. A escampar la boira s’ha dit.! Quatre bolquers, biberó d’aigua i al carrer!!!!

Que bé quan el ventet t’espavila el cerrell. Bon dia món, ja soc aquí!!

A ells també els agrada, s’adormen així que els sacsejo. Com si no hi fossin. Quina pau!!. On vaig? Tan és, passeig avall.

Vejam.  Cal fer una ruta mental.  Fins el passeig… el troleibús necessita de carrers ben amples, no passa per qualsevol lloc, aviat em veus parada amb posició vikie el víking, rumiant com…. Us en adonareu d’això, i us farà  una ràbia…!! Sembla mentida les voreres curtes o mal eixorbades que hi arriba haver en una ciutat.

Fa deu anys, ja amb els grans, recordo haver-me enfadat molt. Fins el punt de fer una queixa per escrit a l’ajuntament. Ara soc més pacient i també es cert que n’han arreglat unes quantes (no totes, ni molt menys). A mida que les criatures pesen la dificultat de maniobra es major i acabes suant la gota gorda per transitar per segons on. Quines calors!

A més, t’indigna, perquè no pots deixar de posar-te en el lloc de les persones discapacitades, aquelles que van, per exemple, en cadires de rodes. Com s’ho fan? Com s’ho poden fer? Es clar, son grups minoritaris, com nosaltres en aquests moments, insignificants. A mi mai no en van respondre la carta que vaig escriure demanant explicacions a les autoritats. Per que vegis lo negre que ho tenen segons quins col·lectius amb problemes.

Desprès els nens creixen. Caminen per si sols.

El cotxet queda embolicat en l’habitació dels trastets fins a millor vida i, d’improvís, deixen d’importar-nos les voreres, i, la gent discapacitada.

Com som… Un cop ja ha passat… Nosaltres rai, no dependrem de les quatre rodes tota la vida.

Oblidem tan ràpid quan les molèsties no ens afecten..

Al final, un acaba descobrint, vergonyosament,  que només som solidaris quan ens interessa.

Ho reconec i voldria que nos fos així, em sap greu.