Entendran el que vull dir aquells a qui, com jo, els hi hagi tocat fer de germà gran.

Perquè, i sobretot si hi ha diferencia d´edat, els primers assajos a “fer de pares” els hem experimentat amb ells.

 La lliçó més important que jo vaig aprendre dels meus germans petits, va ser, possiblement també la més dolorosa:

 “hi ha un moment en que els nens ja no són nens”

 Pot semblar una ximpleria però no ho és tant.

El poder que tens damunt un marrec de tres pams, a qui pots anul·lar amb un moviment de braç, a qui pots fer veure el inversemblant sense justificacions ni proves, aquest poder et pot fer creure omnipotent i indefinidament totpoderosa. Això si, fins el dia que, sense saber com, el marrec en qüestió et passa un pam i per sorpresa teva i seva,  amb la força d´un dit en té prou per tombar-te a terra.

Quan veig els meu quatre ratolins, de vegades,  en ve al cap els temps en que vaig patir els primers amotinaments dels meus germanets i això em serveix per no aprofitar-me mai de la seves desavantatges i per procurar educar-los sempre sabent que algun dia, no molt llunyà,  els hi hauré de parlar sense acotar-me i mirant-los als ulls.

El bunyol*, que és un paràsit d’estructura amorfa que viu de mi i que porto penjat aquí, just sota el melic, esta content. Mes que content, està sobreexcitat. Es Nadal i sap, amb certesa, que l’encebaré. Te moltes possibilitats d’esdevenir un merenga abans no acabi l’any.

- Nooo!!!  Crida el cervell. I em passa imatges dels meus vint anys, lluint figureta. Ui com em manipula el cervell!!!  Fa trampes. Trampós!. Em diu que si m’aprimo se m’anirà el bunyol i serè mes jove i tot. Mentider.

No hi ha res a dir. El bunyol es queda amb mi fins el final. Ja fa temps que ho vaig decidir jo i ell també. Es queda.

I si el tinc arraulit i mort de fred sota el jersei bé li hauré de donar de menjar.

- Prova-ho! Acorden ordenar-me les neurones.

Ja ho he provat d’estar-me’n i les glàndules salivals em fan figa. Si passo massa dies de regim, al final, fins i tot les deposicions dels nens em fan olor de pa amb tomàquet.

Diu el cor: – menja, dona, menja. Que avui pleguen de l’escola i ja en tenim prou de saber que haurem d’estar tancats a casa vint-i-quatre hores amb ells. Almenys que les estones bones no ens les tregui ningú.

I saps que faré? Menjaré.

(*Per saber més del bunyol, llegir art.59.)

Educar és una gran responsabilitat.

De tant òbvia i sentida  que és la frase perd la força que el seu significat obliga a tenir.

Ens hauríem de fer un examen de consciencia sovint i prendre l’atenció que es mereixen aquestes 5 paraules.

Qui educa te a les mans el futur. Als  homes i les dones que manaran el mon.

Tot el que ens rodeja quan creixem, ens educa. Però, fonamentalment, ho fan els pares i els mestres. Entre els dos es reparteix els temps dels nostres fills. Es així.

Els pares portem el pes més gran, com ha de ser. Malament sinó.  I els pares ens equivoquem. No sempre. Però ens equivoquem.

Jo justifico el nostre “mal fer” de pares, perquè és involuntari, perquè som inexperts, perquè ningú no ens ha ensenyat i sovint tenim referents defectuosos, ho justifico i  ho perdono perquè solem compensar amb un amor infinit.

Als mestres no. Als mestres hi ha coses que no els hi perdono.

Un mestre no es pot resignar a ensenyar i prou. Un mestre té un projecte humà a les mans que ha de “manipular” amb destresa , no només en un sinó en tots els seus sentits.

Si un pare interfereix i no deixa que el mestre actuï, s’ha de castigar al pare perquè està fent un mal al seu fill i em de procurar pels menors.  Els mestres l´han d´exigir i se’ls hi ha de donar la potestat que necessiten i estan obligats a fer-la servir de la millor manera.

Ho han de fer be perquè es la seva vocació, perquè com que reincideixen poden aprendre dels seus errors, perquè han rebut una formació on no només els han ensenyat a impartir cultura. Un home o dona adult no en te prou amb la cultura. S’ha d’educar.

Ni a controlar els esfínters sabríem si no ens ho haguessin ensenyat.

Dels meus temps d´EGB als d’institut ens em varem anar d’un extrem a l’altre.

L’entremig no s’ha trobat encara.

No crec en el “col.leguisme”. Ni entre pares i fills, ni entre professors i alumnes. Crec en el respecte i la ma dreta.

El respecte es guanya, no s’imposa. La ma dreta és innata. Un professor sense intel·ligència emocional, em sap greu, però no pot ser professor.

I un cop tens el poder, que l’has de tenir,  has de fer-lo servir amb justícia.

Des del respecte s’obté fàcilment la disciplina.

La disciplina es necessita per educar.

Ara bé, la disciplina sense afecte provoca conseqüències pejoratives. L’abús d’autoritat, el menyspreu gratuït, tal com aquell que ens van donar a algunes de nosaltres, deixa seqüeles, en el millor dels casos, el resultat que es buscava ha estat nul.

O així és com jo ho veig.

Ara si….

Som-hi.

No m’agradava tenir la regla.

Fins i tot quan vaig saber i  vaig entendre el que significava, no la volia tenir.

Feia, com diu la Emilía,  que em trobes malament i em convertia en una dona.

Jo no era una dona.

Fins aleshores jo solament era un ésser humà asexual. Tirant a caballot. Jo era jo i aquella cosa fastigosa m’obligava a ser classificada. No em donava la gana.

En vaig renegar. Com si el dia del llepet no hagués existit mai, vaig anar tirant com si res.

Difícil no va ser perquè tot es portava amb tant secret que no parlar-ne, no queixar-te, no deixar-ne rastres, fer veure que res passava…doncs resultava la mar de normal.

Millor. Això em va donar una treva llarga per seguir pul·lulant pel món amb els meus núvols de colorins infantils;  Podia seguir fent servir els meus superpoders o corretejar pels boscos amb la fantasia de ser meitat Mowgli meitat Tarzan.

Però també em va servir per ser malvada. Cruel. I ho sé i me’n penedeixo.

Fins a vuitè d´E.G.B jo anava a la Divina Pastora. Una escola exclusivament femenina. Malgrat que tan alumnes com professorat érem de sexe femení, seguint la tònica del moment, d’aquestes coses ni mu.

La Domench a cinquè va ser la primera nena que va tenir la valentia de dir a tothom que a ella ja li havia vingut.

Que vaig fer? Acostar-m’hi a abraçar-la i dir-li;  ja som dos?

Que va.

Vaig liderar un grupet que la va tractar com a una “apestada”.

Me’n reia dels seus pits grossos, dels granets que li sortien a la cara.

Mentre l’assenyalàvem amb el dit i miràvem de no acostar-nos per tal de que no se’ns encomanes res, jo ajuntava les cames perquè no se’m notés el paquetot. M’arreplegava a la taula per calmar el mal d’ovaris i les ganes de vomitar.

Que miserable.

Ho sento noia.

Si mai llegeixes el meu bloc no espero que entenguis les meves raons perquè ni jo ara les entenc. Ha passat molt temps, ja no és important.

Simplemement,  te’n demano disculpes.

Mig dia i un sol de justícia.

A la Plaça dels Porcs hi ha un a residencia de dia.

Havent dinat, la noia treu els avis sota l’ombra dels arbres.

Fa calor.

Jo també m’hi aixoplugo esperant que em passin a recollir.

Se’m barreja al cap el que veig, el que escolto i el que penso.

Penso amb els nens i la hora que és. En que la meva mare es deu preguntar perquè no he arribar encara.

Sento el cant d’un ocell exòtic que algú deu tenir al balcó i que fa que si tanques els ulls et sembli que ets molt lluny, però, sóc a Igualada en un dels seus recons de pas.

I veig, el que és, una “plaçoleta”  petita on s’hi “nusen” com varius sis carrers estrets.

Davant el centre hi ha tot de bancs que son plens de gent gran.

M’hi encanto.

Parlen fluixet o no parlen. L’avi de la gorreta recita entre murmuris, potser canta, fa anar la cama amunt i avall i es deixa el peu alçat quan calla, ha oblidat la lletra i es baralla amb la memòria. Torna a començar.

L’una li somriu a la mixeta que passa, l’altra s’escura les butxaques per trobar engrunes amb que temptar els coloms.  A la veïna de seient  no li agrada tants batecs d’ales, ha plegat els braços damunt el pit ossut. Està enfadada, es fàcil llegir-li la expressió en un cara  menuda farcida de plecs.

Aquells s’han quedat quiets com els han deixat.. N’hi ha que hi son i prou.

No es veritat que siguin com la canalla. Es mouen lentament i son obedients i pacients.

Però ho van ser.

De regalar-los-hi seixanta anys de cop ara seria al pati d’un col·legi.

Hi contaven amb això quan eren com jo?

Me’ls miro i penso amb qui soc i amb qui serè.

No corre ni un bri d’aire. La xafogor m’enganxa la roba i em despista.

Me’n vull anar a casa.