En realitat jo volia fer un bloc que parlés de nens i de mares amb nens, sobretot de mares amb nens bessons. Va sorgint com va sorgint però bàsicament era això el que pretenia; escriure sobre criatures i totes les seves conseqüències.

Irremeiablement també escric sobre mi, es clar, però miro de fer-ho en relació al que tracto, retornant a la meva edat infantil per recordar com veia el món des dels meus ulls d’aleshores i així comprendre’ls  una mica més a ells.

El moment del ball dels darrers tres articles té també una segona part que acaba succeint dotze anys més tard i  si he dubtat en mostrar-la és precisament per això, perquè acaba passant quan ja no sóc una nena.

L’instant precís viurà mentre jo tingui coneixement i rés del que va venir en els anys posteriors pot fer que que deixi d’existir eternament en mi.

Si he decidit que haig de continuar escrivint sobre ell és perquè algun dia aquest bloc tindrà un punt i final. Algun dia, en faré copies, quatre.; l’imprimiré i li posaré unes tapes gruixudes.

Algun dia, algun Nadal, l’embolicaré i els hi regalaré als meus fills, que seran adults,  i ells descobriran que feia la mama quan es tancava al despatx.

Sabran de mi més del que seran capaços de recordar.

De sobte vaig pensar:

Si a les meves mans arribés un bloc com aquest en que la meva mare explica el que jo he explicat en els darrers articles, no podria fer més que preguntar-me:

- que se’n va fer d’aquell nen que una nit d’estiu la va convidar a ballar?

2a excepció:

Observant el món…. en l´immensitat dels carrers, les platges, les piscines publiques… miris on miris….i sinó, asseu-te un momentet en un banc a les rambles de Catalunya i veuràs… que… siguin d´on siguin, nacionals o estrangeres… el prototipus fisic, més que rés el femení…, ronda, sense exageracions, la talla quaranta.

Culs com paneres i bunyolets de llargades i amplades diverses, posades per aquí i per allà….  Qui no fa malucs té poc pit i a les mamelludes se’ls veu la cama curta o son rectes i panxudes.

De ben fetes, n´hi ha quatre de contades.

I sobretot, superada la vintena d’edat, que és quan ja se té’n refot i comences a assumir que és una bestiesa estar-te’n de menjar per què et càpiguen els pantalons.

I jo penso, si el promig de vida s’apropa als vuitanta, no dic cap mentida quan afirmo que tres quartes parts de la població som més grassos que prims.

Aleshores?  perquè la mida standar,  la M, ha d´estar per sota de la que tenim la majoria.?

La majoria, no hi cabem a la roba que venen al Mango.  Les bluses no ens faran mai el caient que els fa als maniquís….home, si no les pots cordar sense amenaça de disparar-li el segon botó.

Vet aquí l’excepció.

Comparant-nos, doncs, concloíem que tenim de més que de menys. Estem, en general, “maques” que ens dirien les avies.

Tot i així, manen les esquifides. Les que tenen més ós  que tall.

I,  ni que la majoria siguem com som,  la seguim suant mirant d’encabir-nos la roba aquella, la  que en diuen “basics” i que tots sabem que fan”bàsicament” perquè la llueixin elles:

Les nenes mones, joves i esquelètiques, que tanta enveja ens provoquen.

Vet aquí que en ple desenvolupament de la meva teoria de les comparacions:

 “ les comparacions ens porten a ordenar-nos, i fan que , les majories que obtenim, marquin les nostres normalitats”.

He descobert que, com tota bona regla, té les seves excepcions.

El ser humà ja ho fa això. No t´hi pots confiar.

Passo a indicar-vos les dues excepcions més significatives:

1era excepció:

 Tant homes com dones tenim pèl. Claríssim.

Pèl que no necessitem per res, seqüeles dels nostres avantpassats.

Pèl que ens surt a les aixelles, les engonals, les cames…un repertori de gruixos i mides i extensions.

Hi ha homes amb  més pèl que algunes dones, molts més, però, al contrari, també n´hi ha;  hi ha dones que, de deixar-se anar,  passarien la mà per la cara  a molts  homes.

Sigui com sigui, si comencem a comparar,  arribarem a la fàcil conclusió de que,  la majoria, som peluts.

Els d´un sexe i els de l´altre. Estem d´acord?

En canvi, la normalitat estreba en que les dones es depilin i els homes no.

Curiós. Aquí la normalitat no abasta la majoria.

Ja ho sé.  Aprofito –  perquè sé que hi penseu-,  per dir que em rebenten, soberanament,  aquests homes “mitja dona” que volten pel món.

A veure, vull dir, amb tranquil.litat, que no estic gens a favor del “metresexual”, gens!!!- que algú els digui , si us plau, que ho deixin estar-. Quina ràbia em fan!

Veja´m,  homes moderns. Si ha d´haver indicis d´igualtat, el millor no es que es depileu vosaltres sinó que ho deixem de fer nosaltres.

no????

Jo diria que seria més fàcil.

( la segona excepció al proper capítol, disculpeu-me, que avui no tinc més temps…)

Perdóname Paulina que sé como odias les “continuacions”…

 (continua.)

A l´E.G.B, la Riba, era la llesta de la classe. La Nieto, la més tonta.

A casa, el Marc, un deixat. La Neus, una “viva la vida”  i jo, de la  Verge del Puny.

El Moisés no te rés al cap, diuen,  i la Carme és una santa. Santa Carme de Castellfollit.

I del fill petit de l´Ana només us diré que no en farem rés : es la pesta! Ja va néixer dolent.

Del Xavi de la Bet, com que encara no el conec molt, de moment, es un bon jan.

El Salvador, aquest si, és un pobre home i la seva dona una bruixa. Però una bruixa amb escombra i tot.

La Sonia no toca de peus a terra. Que en fa d´ anys que no hi toca!  I La Isabel tampoc.

No hi toca,  d’en lloc, però no te mala fe. No en té, No en té.  En canvi,  el seu fill,  és un cap verd  per culpa seva. I el marit, el marit de la Isabel,  ai el marit!  Un poca-solta. Un nou vingut amb  “l’arreleta” del país on va néixer.

Classificacions

D´un no t´en refiïs. De l´altra, menys. Aquella si, si. Tothom ho sap, tothom ho diu. D´aquesta, en canvi,  no m´en han parlat tan  bé.

Prejudicis

N´hi ha per donar i per vendre. De “Sant Benitos” s´en fan a mida a cada moment.

Estic segura que no se´n salva ni l’apuntador.

Les portem enganxades. Al clatell. Son les nostres etiquetes. Algunes ni les sabem, (ui si les sabéssim!!) i les altres si, un dia ens les vam creure i ara ens ajuden a ser com som.

Compte!!

Que hi tenim tendència; a la tafaneria i a l’etiquetatge.

I encasellem indiscriminadament, començant pels propis fills:

Si el nen és  desendreçat,  maldestre, tossut:  Es un pallús. Si li costa, si no entén. Ruuuuc. A qui haurà sortit tant ruc? Si  t´esgota. Uff! No hi ha res a fer.

No hi ha res a fer?

Compte, compte, compte. Que se la creurà.

La marca que li fas, i els que t´escolten també.

I s´hi s´ho creu, ja no podrà mai deixar de ser desendreçat, maldestre i tossut.

Serà un pallús per sempre més.

Entendran el que vull dir aquells a qui, com jo, els hi hagi tocat fer de germà gran.

Perquè, i sobretot si hi ha diferencia d´edat, els primers assajos a “fer de pares” els hem experimentat amb ells.

 La lliçó més important que jo vaig aprendre dels meus germans petits, va ser, possiblement també la més dolorosa:

 “hi ha un moment en que els nens ja no són nens”

 Pot semblar una ximpleria però no ho és tant.

El poder que tens damunt un marrec de tres pams, a qui pots anul·lar amb un moviment de braç, a qui pots fer veure el inversemblant sense justificacions ni proves, aquest poder et pot fer creure omnipotent i indefinidament totpoderosa. Això si, fins el dia que, sense saber com, el marrec en qüestió et passa un pam i per sorpresa teva i seva,  amb la força d´un dit en té prou per tombar-te a terra.

Quan veig els meu quatre ratolins, de vegades,  en ve al cap els temps en que vaig patir els primers amotinaments dels meus germanets i això em serveix per no aprofitar-me mai de la seves desavantatges i per procurar educar-los sempre sabent que algun dia, no molt llunyà,  els hi hauré de parlar sense acotar-me i mirant-los als ulls.

El bunyol*, que és un paràsit d’estructura amorfa que viu de mi i que porto penjat aquí, just sota el melic, esta content. Mes que content, està sobreexcitat. Es Nadal i sap, amb certesa, que l’encebaré. Te moltes possibilitats d’esdevenir un merenga abans no acabi l’any.

- Nooo!!!  Crida el cervell. I em passa imatges dels meus vint anys, lluint figureta. Ui com em manipula el cervell!!!  Fa trampes. Trampós!. Em diu que si m’aprimo se m’anirà el bunyol i serè mes jove i tot. Mentider.

No hi ha res a dir. El bunyol es queda amb mi fins el final. Ja fa temps que ho vaig decidir jo i ell també. Es queda.

I si el tinc arraulit i mort de fred sota el jersei bé li hauré de donar de menjar.

- Prova-ho! Acorden ordenar-me les neurones.

Ja ho he provat d’estar-me’n i les glàndules salivals em fan figa. Si passo massa dies de regim, al final, fins i tot les deposicions dels nens em fan olor de pa amb tomàquet.

Diu el cor: – menja, dona, menja. Que avui pleguen de l’escola i ja en tenim prou de saber que haurem d’estar tancats a casa vint-i-quatre hores amb ells. Almenys que les estones bones no ens les tregui ningú.

I saps que faré? Menjaré.

(*Per saber més del bunyol, llegir art.59.)

Educar és una gran responsabilitat.

De tant òbvia i sentida  que és la frase perd la força que el seu significat obliga a tenir.

Ens hauríem de fer un examen de consciencia sovint i prendre l’atenció que es mereixen aquestes 5 paraules.

Qui educa te a les mans el futur. Als  homes i les dones que manaran el mon.

Tot el que ens rodeja quan creixem, ens educa. Però, fonamentalment, ho fan els pares i els mestres. Entre els dos es reparteix els temps dels nostres fills. Es així.

Els pares portem el pes més gran, com ha de ser. Malament sinó.  I els pares ens equivoquem. No sempre. Però ens equivoquem.

Jo justifico el nostre “mal fer” de pares, perquè és involuntari, perquè som inexperts, perquè ningú no ens ha ensenyat i sovint tenim referents defectuosos, ho justifico i  ho perdono perquè solem compensar amb un amor infinit.

Als mestres no. Als mestres hi ha coses que no els hi perdono.

Un mestre no es pot resignar a ensenyar i prou. Un mestre té un projecte humà a les mans que ha de “manipular” amb destresa , no només en un sinó en tots els seus sentits.

Si un pare interfereix i no deixa que el mestre actuï, s’ha de castigar al pare perquè està fent un mal al seu fill i em de procurar pels menors.  Els mestres l´han d´exigir i se’ls hi ha de donar la potestat que necessiten i estan obligats a fer-la servir de la millor manera.

Ho han de fer be perquè es la seva vocació, perquè com que reincideixen poden aprendre dels seus errors, perquè han rebut una formació on no només els han ensenyat a impartir cultura. Un home o dona adult no en te prou amb la cultura. S’ha d’educar.

Ni a controlar els esfínters sabríem si no ens ho haguessin ensenyat.

Dels meus temps d´EGB als d’institut ens em varem anar d’un extrem a l’altre.

L’entremig no s’ha trobat encara.

No crec en el “col.legisme”. Ni entre pares i fills, ni entre professors i alumnes. Crec en el respecte i la ma dreta.

El respecte es guanya, no s’imposa. La ma dreta és innata. Un professor sense intel·ligència emocional, em sap greu, però no pot ser professor.

I un cop tens el poder, que l’has de tenir,  has de fer-lo servir amb justícia.

Des del respecte s’obté fàcilment la disciplina.

La disciplina es necessita per educar.

Ara bé, la disciplina sense afecte provoca conseqüències pejoratives. L’abús d’autoritat, el menyspreu gratuït, tal com aquell que ens van donar a algunes de nosaltres, deixa seqüeles, en el millor dels casos, el resultat que es buscava ha estat nul.

O així és com jo ho veig.

Ara si….

Som-hi.

Fins i tot quan vaig saber i  vaig entendre el que significava, no la volia tenir.

Feia, com diu la Emilía,  que em trobes malament i em convertia en una dona.

Jo no era una dona.

Fins aleshores jo solament era un ésser humà asexual. Tirant a caballot. Jo era jo i aquella cosa fastigosa m’obligava a ser classificada. No em donava la gana.

En vaig renegar. Com si el dia del llepet no hagués existit mai, vaig anar tirant com si res.

Difícil no va ser perquè tot es portava amb tant secret que no parlar-ne, no queixar-te, no deixar-ne rastres, fer veure que res passava…doncs resultava la mar de normal.

Millor. Això em va donar una treva llarga per seguir pul·lulant pel món amb els meus núvols de colorins infantils;  Podia seguir fent servir els meus superpoders o corretejar pels boscos amb la fantasia de ser meitat Mowgli meitat Tarzan.

Però també em va servir per ser malvada. Cruel. I ho sé i me’n penedeixo.

Fins a vuitè d´E.G.B jo anava a la Divina Pastora. Una escola exclusivament femenina. Malgrat que tan alumnes com professorat érem de sexe femení, seguint la tònica del moment, d’aquestes coses ni mu.

La Domench a cinquè va ser la primera nena que va tenir la valentia de dir a tothom que a ella ja li havia vingut.

Que vaig fer? Acostar-m’hi a abraçar-la i dir-li;  ja som dos?

Que va.

Vaig liderar un grupet que la va tractar com a una “apestada”.

Me’n reia dels seus pits grossos, dels granets que li sortien a la cara.

Mentre l’assenyalàvem amb el dit i miràvem de no acostar-nos per tal de que no se’ns encomanes res, jo ajuntava les cames perquè no se’m notés el paquetot. M’arreplegava a la taula per calmar el mal d’ovaris i les ganes de vomitar.

Que miserable.

Ho sento noia.

Si mai llegeixes el meu bloc no espero que entenguis les meves raons perquè ni jo ara les entenc. Ha passat molt temps, ja no és important.

Simplemement,  te’n demano disculpes.

A la Plaça dels Porcs hi ha un a residencia de dia.

Havent dinat, la noia treu els avis sota l’ombra dels arbres.

Fa calor.

Jo també m’hi aixoplugo esperant que em passin a recollir.

Se’m barreja al cap el que veig, el que escolto i el que penso.

Penso amb els nens i la hora que és. En que la meva mare es deu preguntar perquè no he arribar encara.

Sento el cant d’un ocell exòtic que algú deu tenir al balcó i que fa que si tanques els ulls et sembli que ets molt lluny, però, sóc a Igualada en un dels seus recons de pas.

I veig, el que és, una “plaçoleta”  petita on s’hi “nusen” com varius sis carrers estrets.

Davant el centre hi ha tot de bancs que son plens de gent gran.

M’hi encanto.

Parlen fluixet o no parlen. L’avi de la gorreta recita entre murmuris, potser canta, fa anar la cama amunt i avall i es deixa el peu alçat quan calla, ha oblidat la lletra i es baralla amb la memòria. Torna a començar.

L’una li somriu a la mixeta que passa, l’altra s’escura les butxaques per trobar engrunes amb que temptar els coloms.  A la veïna de seient  no li agrada tants batecs d’ales, ha plegat els braços damunt el pit ossut. Està enfadada, es fàcil llegir-li la expressió en un cara  menuda farcida de plecs.

Aquells s’han quedat quiets com els han deixat.. N’hi ha que hi son i prou.

No es veritat que siguin com la canalla. Es mouen lentament i son obedients i pacients.

Però ho van ser.

De regalar-los-hi seixanta anys de cop ara seria al pati d’un col·legi.

Hi contaven amb això quan eren com jo?

Me’ls miro i penso amb qui soc i amb qui serè.

No corre ni un bri d’aire. La xafogor m’enganxa la roba i em despista.

Me’n vull anar a casa.

Quan  entres a l’edat de merèixer i encara no tens xicot et pregunten perquè i quan.

Quan comences a sortir amb algú insisteixen a saber si t’hi casaràs i quan.

Quan deixes de ser una dona soltera els preocupa saber si penses tenir fills i quan.

Quan acabes de parir i et penses que s’hauran saciat, et demanen si en tindràs més i quan.

I tan els fa si acabes de portar al món, dues, tres o quatre criatures. No se’n fan el càrrec, per mi, que ho diuen sense pensar. Com si els haguessin inserit un programa de “relacions socials i salutacions varies”.

Si escoltes la gent corres el risc de perdre’t mitja vida en l´intent d’acontentar-los,  i, tan se val que aquesta gent sigui molt pròxima o no; ni s’ho mereixen, ni en tenen dret, ni en trauran res de fer-te canviar a tu.

Amb la maternitat i sobretot les recents, hi ha com un excés de “judicis gratuïts” i ” imposició de conductes políticament correctes”

 No s’ha de fer. No ho hem de fer. No ens ho han de fer.

Les persones ens acompanyem les unes a les altres però consumim la vida individualment.

Tu no ets millor que jo.

Per això, hi ha poquíssims consells que puguis seguir a cegues.

Avui te’n donaré un d’aquests. Si a mi me l’haguessin fet arribar a temps m’hagués estalviat molts disgustos:

“Allunya’t tan com puguis d’aquells que no et vulguin com tu has escollit ser.”