M’ho han dit les retines:

Quan he tret el cap al carrer, de bon matí,  i s’han fet petites com un punt i final.

M’ho ha dit el nas:

Quan al passar a peu pel passeig,  ha quedat enamorat;  babau i pertorbat, per una flor minúscula.

Una flor que tremolava de fred. Que amb prou feines feia olor. Que s’espolsava els pètals, escarransits,  acabats de desplegar.

M’ho diu la pell:

El borrissol dels braços que se s’estarrufa com un gat espantat sota el jersei.

La pell que se m’arronsa,  com un cadell poruc per  les llepades tímides del sol:

Entre les voreres i les parets de Santa Catarina.

I els llavis de la gent,  que caminen ensenyant les dents.

I el seu gest amable, i la cadència de les paraules que es diuen, quan no es diu res.

Respirar.

Respirar empassant la vida.

Tan breu.

Ai, senyor, senyor!  Que farem bunyolet meu?

Els núvols s’empaiten, divertits,  en aquest cel tan blau i la brisa que els empeny em xiula,  burleta, al clatell.

Ja ha passat tant temps?

M’ho diuen les orelles: de l’oïda al pensament.

Ai bunyolet* que no ens podrem amagar més.

Que, d’aquí a res, per més que no ho vulguem, tornarà  a venir.

Es la primavera , poca vergonya , qui ho diu:

Quatre dies,  i és estiu.

(* per saber mes del bunyol: art. 59)