Si t’escollissin entre milions de persones per ser l’únic humà entre ells a qui permetessin tocar la cua d’un estel fugaç, al.lucinaries.
Diries: – que afortunat sóc! – Quina sort he tingut !

Et llevaries cada dia mirant-he els dits plens de lluentons i somriuries.
Somriuries perquè si.

Somriuries avui, somriuries demà, somriuries la setmana que ve i la major part dels dies del proper mes, però, al final, finalment, et vindria l’enyor.

Persistiria el record de l’instant i les ganes irrefrenables de tornar a viure el moment plaent.

I aleshores…
Aleshores ja no n’hi hauria prou amb l’estel, aleshores acabaries desitjant la lluna en un cove.

(… Perquè?)

.

 De vegades faig l’esforç per entrar darrera els seus ullets i veure el món.

Quedar-me immòbil observant petiteses extraordinàries: Una flor, una pedra, la pluja.

Intento encabir-me en el seu cos diminut de nens de dos anys per experimentar de nou en la banalitat que a ells tant els fascina.

Assajar primeres vegades de coses que a la meva edat ja no ho són.

Avui el Jaume Singla,  en una entrevista, m’ha preguntat que ha canviat de la meva manera de ser el haver-me convertit en mare.

Entre els milers de respostes possibles li he dit que m’ajuden a recordar la criatura que hi ha en mi:

Em renten la cara i em fan reconèixer l’univers que m’envolta i del que, per obvi, se m’havia tornat invisible.

.

.

El lloc on visc no és casa meva.

Ni casa meva i el meu carrer.

Ni casa meva i el meu carrer i la meva ciutat.

El lloc on visc, és el mon.

Només quan surts de casa, del carrer i  de la ciutat, pots apreciar com la grandesa del món empetiteix les teves angoixes. No les fa invisibles però les redueix considerablement.

Ahir, al  arribar, vaig trobar en la meva safata d’entrada aquest vídeo, me l’envia el Xavi.

Com si em llegís el pensament, en poc més de tres minuts explica, doncs això: Que tu i que jo, vivim en un lloc on hi ha milions i milions de persones diferents i tots ells, tots, lluitem per sobreviure, d´una manera o altre,  en un planeta immens i meravellós.

BON DIA A TOTHOM.

.

Com que de vegades tinc menys seny que el poc seny que pugui tenir el meu fill més petit, resulta que ara sóc  dins la recta final d’un projecte tan ambiciós com absurdament ambiciós.

I es clar, com que hi va haver un dia que vaig dir-me “si jo puc”,  ara em toca complir: perquè això si que ho tinc; encara que la cagui, i me’n adoni a la meitat, jo no cago mai a mitges; si ho he començat ho acabo.

Perdoneu que no us digui el que em porto entre mans, creieu-me, tampoc paga la pena.

L’únic que si que us vull dir, sobretot a les mares que em llegeixen, és que nosaltres, les dones i mames, som capaces de fer qualsevol cosa que ens proposem, d’aquí el meu embolic,  i no tenim perquè aplaçar-la a dintre de deu anys quan els fills s’emancipin i tornem a sentir-nos essers independents.

Mentiria si no m’he menystingut moltes vegades. En aquests moments i amb l’historia que m’ocupa,  també m’he vist insegura i he pensat que no feia altra cosa que perdre el temps:

No es perd el temps que un es dedica a si mateix.

Ara em noto poruga però sé que divendres tindre una enorme satisfacció.

Falta desitjar-ho de debò, com fan els nens, perquè les coses passin de veritat.

Desig i esforç, clar. El valor sempre és proporcional al cost. “El que res no costa res no val”.

Volia dir-vos això i també que em disculpeu, perquè, el que resta de setmana, hi penso dedicar  totes les meves estones lliures, que espero que siguin moltes, i  per tant,  hauré de deixar el bloc amb un punt i apart molt llarg:  segurament, fins el proper dilluns.

Sé que, quan torni, hi sereu i el saber-ho em reconforta. La vostra invisible presència m’enforteix.

Gracies per tenir tanta paciència amb mi.