Num 48. Un cas (meu) real. (continuació i final)

Va sortir estarrufada com una gallina lloca. Duia el nen penjant d’un braç i amb l’altre mà li entaforava un biberó de mes d’un pam que, el fillet,  empassava sense respirar.

Jo encara amb el telèfon a l’orella m’havia quedat sense paraules.

Ella va sentenciar:

• - Tenia gana.

En el seu núvol del pensament hi deia: “quines penques!” en el meu; només un signe d’interrogació.

• - Com? Què? No pot ser.

Quina vergonya.

 Ooooh, que havia fet!!!

Tot va encaixar. Per això dormia tant la Judit!!. Li  havia donat dos tomes seguides a ella i m’havia saltat la del Jaume.

• - Perdó. Ho sento molt. Perdó. No se com ha pogut ser.

De camí els remordiments em pesaven com una llosa a les espatlles. Com no ho he sabut veure?. Que els he fet?. L’una empatxada i l’altre mort de gana…en que estaria pensant?.

 La fornera:

• - que, que t’han dit?

L’estanquer:

• - Està millor? Que tenia?

Coratge.

Cal agafar el brau per les banyes i afrontar els errors.

Vaig treure el poc orgull que em quedava i mirant-los als ulls vaig respondre

• - Res…bé, no sé…una gastroenteritis, …em sembla. Diuen que hi ha una passa.

 

(Suggeriment: Es molt útil fabricar-te una tablilla casera per tal d’anotar a quina hora menja, dorm , va de ventre, pren medicines, …cada un d’ells. I, insisteixo, primordial, has de procurar dormir les teves hores cada dia si no vols que et passin…coses com aquestes.)

Segueix innocentades | Comentari (0)

Num 47. Un cas (meu) real. (continuació)

Van avisar la matrona.

Una dona ja entrada en anys, grassa, de moviments lents. Amb la barbeta alçada i les ulleres a la punta del nas, escoltava atentament les explicacions del metge. De tant en tant m’aguaitava a mi.

Jo asseguda amb el nen al coll. Li tornava les mirades amb un posat de resignació i temor.

Es va apropar, sense presses. Ella dreta al meu davant.

Si hagués estat una vinyeta, en la bombolleta del pensament hagués posat: “que tipa estic d’aquestes mares primerenques”.:

• - Dóna’m el teu fill! Em va obligar estenent les mans.
• - Estem apanyats: Va murmurar a les meves esquenes.

Se’l va endur. El meu bebè petit!

Es va tancar la porta i jo sola, a la saleta d’espera, amb el batec a les orelles.

• - Que li estaran fent?

Vaig aprofitar per trucar al meu marit:

• - Que la nena? Si? Encara dorm?No, no saben el què. Si, si no se’n surten ens el portem a Barcelona. No, no vinguis. Esperem a veure…Ara el te una matrona…

Cinc minuts, només.

 I amb aquestes, que torna a aparèixer.

(continua)

Segueix innocentades | Comentari (0)

Num 46. Un cas (meu) real

Amb els primers bessons. Encara no tenien els 3 mesos.

A mig dematí el Jaume va començar a plorar. Va encetar el drama amb uns gemecs tènues però paulatinament augmentant fins que tot ell era la desesperació personificada. Vermell com una brasa encesa, cridava fins a perdre el plor. La Judit dormia plàcidament, com mai.

No sabia que fer. Bloquejada, em venien suors d’ansietat i d’impotència. No em deixava que l’arropés, se m’entortolligava als braços. Deu meu! Que té?.

El telèfon. Demanar auxili. El meu home, espantat, va deixar la feina i va arribar a casa a corre-cuita. Amb les claus encara al pany em preguntava:

• - Que passa?
• - No ho sé. Porta una hora així!

Va mirar de fer-li festes però jo duia els nervis a flor de pell i no vaig permetre ni que s’acostés. Una ordre alta i clara:

-      Queda’t amb la nena, me’n vaig a urgències

A peu. Agafar el cotxe em va semblar una pèrdua de temps.

Corria pels carrers amb la criatura adossada al  pit,  com si m’empaités el diable.

• - Perquè plora? Va dir la fornera.
• - Que li passa? Va dir l’estanquer.
• - No ho sé, no ho sé, no ho sé.

Els metges el van agafar de seguida:  El termòmetre,  les orelles, el coll,  les probes de meningitis i una radiografia. El nen estava tan rendit que perdia les forces. S’adormia plorant.

• - Mare meva!! – si us plau, que li passa al meu fill? Es que no hi poden fer res?

 (continua…)

Segueix innocentades | Comentari (0)