El nostre era un poncell d’un vermell intens i quan ens el van encendre, feia pampallugues com si respirés. Després, com sol passar, es va fer fosc i el color del fanalet ens va pintar de centelles porpra.

Només el frec de les robes i algun estossec llunyà, van precedir les notes d´una trompeta tristíssima que ens va posseir.

Aquest és el moment.

El meu primer pensament feliç, la primera vegada que sóc conscient d´haver sentit que no faltava res; que el món era sencer. Els dos o tres minuts en que la cançó d´amor que la trompeta i la sirena del vestit de lluentons van cantar per nosaltres. Només per nosaltres.

Amagats en un sotabosc de cames d’adults,  al temps que la flama se´ns retratava a les pupil·les i una olor sucrosa m’embolcallava; un perfum de flors desconegudes que em convidava a abandonar-me.

Els seus dits damunt dels meus, la tendresa maldestre de qui no sap, l’expressió més pura d’uns sentiments innocents que no coneixíem i aquella olor que m’entrava pels narius i m’emplenava de felicitat l’ànima i el cos.

Ell i jo. Llaçats per centenars de serpentines sensorials; d’emocions, de sensacions, i de pau. Una pau irremeiablement embriagadora.

L’instant precís.

L’instant que hauria de memorar infinitament, tantíssimes vegades,  en el secret més íntim dels meus pensaments.

L’instant preciós.

Quan la música va cedir i la plaça es va il·luminar trencant l’encanteri, amb els caps a tocar va dir:

-          Mira, se´m belluga el cor.

I tots dos vam poder veure, sorpresos, com la roba ens feia “zum-zum” damunt el pit.

Jo duia un vestidet blau, de tirants. “ Plisat”. I una cua amb un llacet que em tibava i que em feia els ulls “axinats”.

Em suaven les mans.

Em sentia massa estranya; massa pentinada, massa arreglada. Però també em trobava bonica. Resplendent. Com la ventafocs tocada per la vareta de la fada; una princesa recent estrenada per la seva gran nit de gala.

Dalt l’escenari una sirena amb  la cua de mirallets, trencava la melodia per anunciar pel micro que, el proper,  seria el ball del fanalet.

Me la vaig quedar esguardant:

Enlluernada per aquell esser màgic que parlava; amb tots els focus il·luminant-la i la seves paraules tan delicades que ressonaven sota les voltes, arreu de la plaça.

Fascinada pel seu posat d’actriu,  amb la cara i els cabells espurnejant de purpurines.

Embadalida, no em vaig adonar que ell era allà fins que una veu cadenciosa que coneixia prou bé va dir:

-          Vols ballar amb mi?

Com si intuís que aquell hauria de ser un moment important en la meva vida, al tombar-me, vaig emmagatzemar cada detall a la memòria amb una precisió anormal.

Anormal.

Portava els cabells clenxats, repentinats.

Els tenia de color castany fosc, dobles i indomables. Li feien un remolí a la coroneta i un ventall damunt el front. Un front ample i lletós. Sempre havia tingut una pell molt blanca, impròpia d’un nen de pagès.

Duia la barbeta amagada i m’observava de reüll.

Les celles poc poblades, encara infantils i unes pestanyes més denses que li resseguien les ninetes, d’un blau profund. El blau que té el mar quan és brau, el mateix color d’un cel d’hivern. Uns ulls espantats i dolços,  esmaperduts, uns ulls em miraven com si no m’haguessin vist mai.

Sobre el nas, de traç molt lineal, trencant la puresa de la pell un grapat de pigues, esquitxades, destacaven l’encant de la seva expressió.

Després de tants anys, sóc capaç d’invocar-lo amb tanta precisió que, d’allargar la mà, podria tocar-lo.

Va quedar en silenci, esperant.

El podria tocar,ben segur,  i si el toqués, ell em somriuria.

Tenia els llavis prims i quan reia, se li descobrien dues dents netes i amples. Dues dents noves, acabades de fer.

(continua)

Ell tenia nou anys.

Passàvem les tardes entre  les ombres dels carrers, escapant del sol abrasador. El sol encegador que cada matí es penjava d´un cel amb mil matisos de blau, com no he vist mai més.

Empaitàvem sargantanes que els queia la cua i teníem cura de les cries d’oreneta que deixaven el niu abans de temps.

Resseguíem, amb les ungles brutes, camins de terra per fer-hi baixar la saliva a escopinades i, desprès, construíem balses minúscules per les formigues.

Col·leccionàvem capgrossos en pots de vidre i salvàvem d’una mort segura, a l’aigua, centenars d’abelles que, per haver-les ajudat, agraïdes, de trobar-nos s’estarien de picar-nos

Fèiem curses de bicicleta, guerres sense morts, amagàvem tresors i en buscàvem d’antics:

Perseguíem les pistes  d’arques replenes d’or de bandolers intrèpids enmig d’horts a rebentar de tomàquets madurs.

Se´ns empastifava el nas d’aquella olor a tomàquet, i la roba i els cabells.

Se´ns gelaven els peus a la bassa i rèiem amb la boca plena de llavors.

El soroll del rec.

L’espetec de les aixades al cavar.

I ell.

(continua)

Estiu. Festa major. Agost. 

Un vespre, l’últim dia de festa en un poble petit de l’interior; Copons.

I jo torno a tenir sis anys.

Per tota la plaça de la bomba hi pengen garlandes de colors i banderoles que tremolen amb els sons de l’orquestra. Miro amunt. Em passo la punteta de la llengua per la geniva de la dent que m’ha caigut i deixo que la música també em faci titil·lar. S’escampa, repica els vidres dels balcons oberts i entra a les cases, fa vibrar el polze i emmudeix les boques dels que parlen. Em fa somriure a mi.

Sembla que surin tants paperets de color. Els fils que els aguanten són invisibles.

Remor de cadires i taules.

Xiuxiueig de gent coneguda que es saluda amablement i la riota escandalosa d´algú.

Em donen un cop, sense voler.

Deixo passar un grupet de senyores tan mudades que no les conec; repentinades, “enlacades”, amb les ones del cabell ben marcades i les arracades bones i els braçalets i els collarets i  els llavis de vidre, rosa pàl·lid o vermells. Ensalivats. Els seus homes, incòmodes, són al darrera, palplantats, vestits amb el “traje” del  diumenge , desprenent olor a colònia d’anunci  i naftalina.

Hi sóc.

Si m’estic quieta i ho recordo, sóc capaç d’encabir-me en el meu cos de nena i estar allà de debò.

Les sabates em venen petites.

-          on vas tan guapa pubilla?

Si tanco els ulls puc percebre fàcilment com em premen les galtes i se m’escalfa la cara quan em pregunten.

-          que hi fas aquí tan soleta?

El senyor que ven els tiquets fa broma amb el canvi i li riuen la gràcia.

Al meu davant  l’un es treu un puro de la butxaca i l’altre li  pica l´espatlla i en fa compliments mentre les seves dones, que són veïnes, s´agafen les mans i es  donen dos petons, com els desconeguts.

Tothom està  feliç, radiant, elegant.

Més enllà el cel, fins fa un moment vermell, ara negre com un pou; mal cosit d’estels i la lluna plena, gegant, rodona, com una poma lluent.

(continua)

Tenim relacions sexuals per pur instint. Si no ens donessin l´ informació, més be o més malament, (per gust d’uns o per disgust dels altres), també sabríem com fer-ho:

Sobreviure i reproduir-se defineix a qualsevol esser viu, sa, que habiti la terra. Inclòs l’home.

En canvi, a estimar n´ aprenem.

Estimem per com hem vist que s’estimaven i estimem, per com ens han estimat. Sobretot per com ens han estimat.

La nostra vida actual en parella, segurament, té molt a veure amb el que em viscut. I sempre hi ha un principi, una primera vegada, per tot.  Un assaig innocent del que acabem sent.

Els capítols que seguiran a aquest parlen d’una part de mi que és molt meva.

És tan meva, com les costelles, el fetge o la sang.

Explica un moment que vaig viure de petita,  insignificant, aparentment sense importància. Pels altres. Sense importància per qualsevol menys per mi perquè aquest moment m’haurà d’acompanyar la resta del meus dies.

 (Perdóname Paulina, sé que te molesta,  pero esto no lo voy a poder hacer en un solo capitulo, si quieres saber deberás acompañarme hasta el “continuació i final”.)

 Em ve de gust compartir-ho.

Us hi vull portar perquè ho reviviu amb mi: a veure si soc capaç de trobar les paraules concretes per feu-vos-hi anar.

Ara digueu-me, penseu :

Recordeu quin va ser el primer cop que teniu coneixement d’haver-vos sentit plenament feliç?