Si t’assembles a mi, quan els teus fills bessons comencin a parlar, viuràs una experiència extraordinària.

Per un moment pots imaginar-te en el món de Pedrolo. Havies llegit “Mecanoscrit del segon origen”? Que i com parlarien els descendents d’aquells nens supervivents? Català? No n’estiguis tan segura.

Observant el Jaume i la Judit, em va sorprendre molt com designaven paraules noves a les coses. Em va fascinar pensar que potser va ser així de simple també la manera en que el planeta es va omplir de gent que parlaven diferent.

I com que ho vaig trobar tant autèntic, tan especial, no vaig fer el que s’ha de fer: Corregir-los. Pitjor encara, ho vaig promoure.

La seva llengua els unia més. Enfortia el vincle amb el que havien nascut. I si bé tinc clara la meva obligació de fer-los créixer com a persones independents, no creia tenir el dret de prendre’ls-hi el que jo veia com a part de la seva intimitat.

Hi ha nusos entre ells dels que sempre en serè aliena.

A més, jo només soc una mare, i, els pares i les mares, com dic en el capítol 118, ens equivoquem. De vegades, expressament.

Saps, des del principi, que ambdós es comuniquen millor i abans que amb la resta dels humans que els envoltem, així és,  també, verbalment.

Durant molt temps el Jaume ens feia d’intèrpret perquè la Judit solament era capaç de tenir una conversa intel·ligent amb ell. Junts parlotejaven llargament. Indicaven, reien o corrien plegats cap una banda desprès. Clarament el que es deien tenia sentit malgrat que la resta érem incapaços d’identificar res. Poc a poc la Judit va anar aprenent fins que ja no ens calia el traductor. A partir d´aquí ja només parlaven “rar” entre ells. Cada vegada menys. Imagino que igual que passa si vius en un país estranger, la llengua dominant s’acaba imposant.

Aleshores jo era massa jove i no havia après a manar al rellotge.  Els dies i les hores m’atrapaven i no trobava el segon per plantar cara i asseure’m, simplement, a mirar. Em semblava que tot tardaria a passar i m’hi vaig acostumar a escoltar-los convençuda de que hi ha coses que vius del que sempre en quedarà constància. I no es veritat.

Per això només conservem quatre paraules del seu singular idioma i les tenim perquè les vam adoptar i encara les fem servir:

BICAVACA ( caveguet, eina del hort de l’avi)

NUMIBARS (galtes, en principi les del Jaume)

XURISCOSTELLA (carn a la brasa)

OTXAMION (jeep)

CAMELO (qualsevol cosa que serveixi per enganxar)

TXEC-TXEC (belcro)

Un dia, ja grans, van descobrir que una de les paraules que deien no era correcte perquè a l’escola els hi ho van dir. Quan els hi vaig explicar de on havia sortit van començar a dubtar i em van cosir a preguntes: i la nevera? I el patinet? I les patates?…es diuen així de veritat?

Ara els sap greu que no hagués guardat més detalls.

Ja no hi puc fer res…..

Bé, no amb ells. Però,…aquí estan el Ton i la Martina.

Ahir els vaig descobrir amagats sota el llit. Ella feia anar el ditet donat explicacions a dojo a un Ton encantat i sorprès.

Ara som més espectadors. I estem a punt per prendre nota.

A l’aguait per no perdre detall.

Per deixar escrit el fenomen que, suposo, només s’esdevé en unes condicions especials. Un regal, per mi, que procuraré conservar per ells.

Per a quan siguin adults i oblidin que són , millors o pitjors, però alguna cosa més que germans.

La Judit ha heretat la meva addicció.

El Jaume, no. Hagués pogut deixar-les de ben petit, però, amb els bessons, la qüestió no resulta tant fàcil de resoldre.

Es com provar de desenganxar-te del tabac quan la teva parella és un fumador “empedernit”. Tampoc val el: -ell és petit i tu ja ets gran. Tots som, aparentment, iguals,  tots estem en igualtat de condicions.

El xumet crea un mar de contradiccions en la opinió publica.

La gent s’obstina a col·locar-los-hi quan son bebès perquè, fa l’efecte que un nen sense, és raret, li falta un no sé qué. A l’any i pico, però, hi ha un canvi rotund de mentalitat i comencen a atabalar-te i a fer-te entrar por al cos, com si, en comptes de goma o làtex, el que ensaliven fos un verí prou perillós.

Tinc present, amb els primers, els malsons que em venien pels seus futurs paladars deformes. Me’ls veia adolescents, malcarats, granelluts i amb les boques plenes de ferralla.

Al final els hi van donar als reis als tres anys ben complerts i, us haig de dir que, deu anys desprès, quan ja les han canviat totes, cap pronòstic dental s’ha complert.

La nena, però, va plorar una setmana sencera.

Jo crec que va passar una mena de “mono piponenc”, que quasi la fa defallir a ella i a mi.

Al capdavall ens hem vam sortir.

Desprès vaig saber que n’havien amagat una sota un calaix i que, de tant en quan, es tornaven per xumar-la.

Els vaig descobrir una estona que no els sentia traginar (no us en fieu dels silencis dels bessons). M’ho vaig callar, perquè, per mi, era més important que compartissin la malifeta que no pas la malifeta en si.

Amb el Ton i la Martina, els petits, no els hi he donat si no me l’han demanat. Quan necessitaven un consol “extra” que jo no arribava a abastir.

Avui en dia les fan servir només per dormir. I, ho tenen tan assumit que el primer que fan quan es lleven, és llençar-la al bressol i desprès, estendre els braços per a que els tregui del llit.

Quin paper tenies en la teva vida anterior?. Solies passar desapercebuda? Si? Doncs se t’ha acabat.

En el moment en que poses els peus al carrer empenyent el “troleibús biplaça”, tots els focus estaran encarats cap a tu.

Ni en els millors dels teus somnis adolescents imaginaves esdevenir tan popular, llàstima que, ara, potser, ja no et ve tan de cara.

Els teus “ninos” son la sensació!!! Desperten la tendresa, la curiositat i la enveja de tot esser vivent. Menuts i grans queden hipnotitzats, atordits, amb posat de babau rialler quan et veuen passejar:

Els mes tímids faran malabarismes per xafardejar sota les capotes, els extravertits se t’acostaran sense pudor, voldran saber el que, el com i el quan. L’avia aviarà el net per a que els toqui (no vagi a ser que no siguin de veritat!) i cacofonies arreu et xiuxiuejaran a l’orella: – quina feinada!, que macos! Pobreta!mira, mira! Tela, tela! Uixxxx, però si son iguuuaaals!!!

Iguals? Com poden dir que son iguals?. No ho entenc.

Ho associen. La paraula bessó com a sinònim de copia. Però, si un es un nen i l’altra    una nena!!

Amb el Jaume i la Judit com que de constitució son molt semblants, doncs, vaig pensar que potser si, que des de fora els costava distingir, jo em deia…carai, el que fa l’instin, com a mare els veig totalment diferents. Però amb el Ton i la Martina…? que l’un es el Wili ( de l’abella Maya) i l’altra es el Yogui (de l’ós Yogui)…son ganes!!

Com sigui, ets el tema i res, que t’hauràs d’acostumar.

Mes endavant quan ells vagin creixent i ja no els vegin de la mateixa edat fins i tot es sabrà greu. Seràs tu qui, a la que puguis, diràs: -són bessons, eh! Ja veuràs.

 I es que, en el fons, descartant els dies dolents, et complaurà.

Ets especial, una mare extra-ordinaria;   vet aquí que els teus fills t’hi han convertit.

Si. Necessites ajuda.

Oblida-te’n dels mites. De les dones d’abans que tenien 8 fills. Es mentida. Aquelles mares abnegades vivien amb  l’avia a casa i els fills d’edats diferents s’ocupaven els uns dels altres. Procurar-te un cop de ma es molt digne. No deixis que et facin creure el contrari.

Consells:

Tu; Si no et dones uns mínims, cauràs. I cauràs per valenta que siguis. Bàsicament et convé menjar i dormir. (Sembla absurd haver de recordar les obligacions vitals).

Ells; Son mes resistents del que semblen. Escolta’ls. No son maquines. Dóna’ls-hi marge, s´estant adaptant. Fins no fa gaire ni existien….

Deixa que la mare et cuidi, que el marit et substitueixi, que la veïna els gronxi, que les amigues els alimentin, que la sogra et cuini,…

Ja ho sé. Ningú millor que tu, però sense tu també se’n sortirien. Ho dubtes?

El mal de panxa no els hi vindrà de l’aire que agafin per no inclinar bé el biberó i si no fa el rot, mala sort! Si estan sans, sobreviuran a una glopada.

Una altra cosa són les ajudes indesitjades.

Mira, fes un rètol ben gran i penja’l a l’entrada: ” sobre els meus fills, aquí mano jo”.

Que no entren al tracte? Fora!.

Sigui la cosina, la tieta o el papa de Roma. No estàs ara per a que t’hagis de contenir. Es el moment de treure el NO que et vas estalviar a l’hospital. Treu-lo que sinò et rebentarà per dins i un dia te’n aniràs per petaneres i a veure qui ho remeia.

No t’inquietis que tens l’esquer: els bebès.

Ja s’avindran a tenir-te contenta ja…

Al voltant de les 6 setmanes de vida els bessons ja es somriuen entre ells.

Es veritat. Que significa? Doncs que no tenen noció del món l’un sense l’altra.

Si es així, en el seu univers, no hi ha ni reis per fer abdicar  ni monarques repudiats, però, compte, ningú no diu que no sigui complicat governar  quan el poder es de dos a la vegada.

D’entrada, cal organitzar-se. Repartir-se les delegacions. Esperar el torn de replica i deliberar  pel consens. La unió fa la força i ho aprenen ràpid.

Amb els primers vaig pecar d’innocent, ara amb els segons pecaré també però els hi conec el joc:

Quan un plora per demanar, l’altra calla perquè sap que també n’hi haurà per ell. Quan un te gana i crida, l’altra obra la boca. Falta que et distreguis dient a un “no, això no es toca” perquè l’altra aprofiti per posar els ditets a l’endoll.

Creixen i es perfeccionen.

Si algú els dona un caramel, els dos en demanen un més pel germà (ja en tenen quatre). I si  fan una malifeta i castigues al culpable el que semblava la víctima s’amotina i les negociacions es tornen tant interminables que el càstig es mes per tu que per ells.

No. Els bessons no tenen  gelosia entre ells. Almenys no els “gelos” que jo conec, els que tan amargament vaig patir a la infància.

Que si es barallen? Doncs es clar que es barallen.

Ho fan els nens, ho fan els joves i ho fem els adults. Forma part de la convivència:

Una facultat més que ens distingeix com humans.