“Ni que sembli increïble, la història que explicaré està basada en fets reals.”

El Pau va fer els dos anyets i a la guarderia ho van celebrar, com és costum, amb la seva corona de gomets.

Li van cantar la cançó i al pati, els grans, se li apropaven per felicitar-lo.

Era el petit reiet de la classe a qui tothom feia compliments;  les mares dels altres nens, les cuineres, les senyores de la neteja.

Però el Pau no estava content.

El Pau estava trist i somicava a tothora.

La senyoreta se’l va pujar al coll pensant que potser tanta atenció l’amoïnava, i, amb ell en braços, el va dur a les altres classes del parvulari per veure si això l’animava.

Però el petit Pau, feia morrets, tombava el cap i sanglotava.

I aviat els somics es van convertir en plors.

Li van posar el termòmetre i li van estrènyer  l’orella per comprobar si li feia mal.

-          Potser és que te son?

Se’l passaven de mans en mans i ningú sabia el què.

Pobret Pau.

En el dia del seu aniversari i que malament ho estava passant.

Al final és va decidir trucar a casa i en un no rés l’àvia el va venir a buscar.

-          No sabem que té

-          Pots comptar que alguna cosa li ronda.

Quan el nen va veure l’àvia es va calmar una mica, li va repenjar el cap a l’espatlla i va fer adéu, sense esma, amb la maneta.

La senyoreta amb tots els nens al darrera  se’l van quedar mirant i li van dir adéu també.

Encara li havien de cantar una vegada més. No podria ser.

Quina llàstima.

La mare havia decorat la casa amb globus i aquell vespre venia tota la família a sopar.

El banyarien i li donarien una mica de Dalsy a veure si almenys aguantava per fer-li les fotos bufant les espelmes del pastís.

-          Que ha passat ? Va preguntar el pare quan el va veure.

-          Tot el dia que plora. Han trucat de l’escola perquè l’anéssim a buscar.

Quina mala sort.

Amb lo guapo que estava amb la seva coroneta de rei.

Quan aquella tarda,  la mare i l’àvia, van despullar el Pau,  van descobrir,  també,  perquè plorava el nen.

Ho van descobrir, concretament, en el moment que van provar de treure-li la corona del seu dia de glòria, i es van adonar que, qui fos que hagués estat l’inconscient, li havia grapat la cartolina directament al cap.

-          Qui els va matricular.

-          Pobret fillet meu.

No cal que escrigui més.

No cal  ni que descrigui l’expressió de la cara dels que estaven allà.

Senzillament, no hi ha paraules..

Amb el cor com una pansa, per la síndrome de dependència, més que res,  he pujat al cotxe.

Quan arribo, deixo el vehicle lleugera com una ploma,vull dir,  amb la clau i prou, sense arrossegar res. Me n’adono que em sobra una mà i no se que fer-ne, la veritat. Me la poso a la butxaca.

 Tanco la porta i se’m fa estrany de no haver de patir per si enxampo un ditet.

Ningú crida, ningú plora.  Esternudo i, com serà, que m’espanto per la sorpresa de sentir-me esternudar.

Un silenci insultant m’ensordeix i, malgrat que, tot esta potes enlaire, m’assec al llit i respiro a fons, m’estiro boca terrosa, disfrutant de l’escalforeta del meu alè i del brunzit que et fan les oïdes quan tot es absolutament quiet.

Penso: – Per fi, s’ha acabat l’estiu! Ho he aconseguit.