Farta, d’aguantar la respiració.

D’aguantar-la i al mateix temps d’anar parlant, rient, escoltant, caminant.., com si res.

Es un art, eh?.Un tip de patir!! Amb lo feliç que seria si no fos!! Coi d’abdominals flàccids!!!

 I es que a més, a mi,  les espatlles se m’aixequen sense permís,  a l´ agafar aire, saps?, i quan me’n adono, semblo un “arganboy”. No sincronitzo bé.

Fastigosa  primavera que maltracta la meva autoestima. 

Quina publicitat li fan, no? Ja es aquí, ja és aquí!!!.  ”La primavera ha venido…” Uiii  que bé! Els ocellets i les floretes. Ja. I tant. Ja. I que en faig jo del bunyol  d’un pam que em penja del melic?. A veure. Expliqueu-m’ho. Que els pantalons m’hi caben, però el bunyol no.

Sóc “gorda” o ” semi-gorda”? Estic per redefinir.

La culpa la té el bunyol.

Quines suors matutines per fer-lo amagar i ell que no vol i jo que l’empenyo amb els dits cintura avall per dins els pantalons. No hi ha forma!, si entra per un costat se surt per l’altra. I els nens que em criden i que falten 10 minuts. Prou. Així et quedes!! I a qui no li agradi que no miri. Apa! A fer ” l´arganboy”  fins el cole.

Però quina llum tant forta de bon matí!!

El sol dona de ple als aparadors de les botigues, farcidets ells de robeta per barbies. Per cert,  al hivern també emmirallen tant? Per mi que m’hi veig mes ara. Ni que no vulgui es que tots els vidres em tornen la imatge: jo amb els petits i el troleibús i amb els quatre i amb el bunyol….mare meva, a casa em veia millor…  i es que em venen ganes…ganes… de fer veure que no em conec:

• - mama, que estàs enfadada?

Aquesta es una de les avantatges de tenir tants fills;  et despisten quan mes et convé.

Llàstima de l’oportunista de torn que li dona per fixar-se en tu just els únics 15 minuts del dia en que, pel que sigui, t’has relaxat. Escoltes com diu:

• - No m’ho diguisss??? Oh!!!

Aleshores,  el meu cos activa un sistema d’alerta que fa treballar més ràpid tots els òrgans vitals. Suplico; Uiii. No, si us plau no. Aquí al mig del carrer…no m’ho facis.

• - En seriooo? No m’ho puc creure.

I es que resulta inevitable. Aquesta mena d’individus que fan això, no es poden controlar. Allà que la veig, travessant el carrer amb els braços estesos com una benaventurada.  De pet cap el bunyol. Així que el te ben agafat em diu:

• - Tornes a estar….

Au,  calla i somriu i digues que no passa res.

Qui la va matricular….la primavera!!!!!!!

El segon part res va tenir a veure amb el primer. Va ser un plis. Una mera transició quirúrgica. Venien de peus així que no hi haurien imprevistos.

Deu anys desprès tornava ha estar esterilitzada i monitoritzada amagada darrera el meu ventre i de nou els sorollets i els comentaris i aquella oloreta a rostidet que menciona la Marisa.

Com un ou dur al qui li treuen el rovell. Bluff em van arrencar el Ton de les entranyes:

• - Ja el tenim aquí!!

Me’l van entaforar al morros perquè li fes un petó però a penes el vaig veure. Vaig alçar la cara , vaig allargar el braç, però ja se l’havien endut. A la Martina la escoltava plorar abans inclús que sortís de mi.

• - Tot ha anat bé. Els nens estan perfectes, els estan vestint.

Em van cosir i se’n van anar.

• - De seguida et portaran a planta.

Recordo aquella estona sola com una estona molt trista. Una mitja hora en que l’única a aparèixer va ser la dona de la neteja  que protestava pel mullader que, suposo, havien provocat les meves placentes.

Em figurava tothom a fora, festejant.

El que a mi em passés ja no tenia importància.

Uns núvols grisos, depriments, em rondaven.

Una boira que m’havia d’acompanyar tres o quatre mesos mes.

Imagino que amb la sorpresa de la noticia el fet que un d’ells no tingues vida, no em va afectar gens. En principi quedaria com una anècdota. Per un moment tornava a estar embarassada de bessons.

En el temps que va passar d’una consulta a l’altra m’estranyava no tenir pèrdues ni senyals físiques que m’expliquessin que se n’havia fet del puntet mes petit  però  just abans de tornar a visitar el ginecòleg ja vaig saber que aquest havia decidit quedar-se.

Només podia ser una nena. Una supervivent.

Malgrat que durant l’embaràs les mesures indicaven que estava en desavantatge, el dia del naixement solament li portava uns pocs grams de menys al seu germà.

Avui pesa bora 2 quilos mes que el nen. Es tenaç i forta com un roure. Ha fet les primeres passes (agafadeta de les mans) als set mesos i poc i als vuit es capaç de dir “jastà” quan no vol mes.

Qüestió de caràcters.

Maneres de ser…d’abans de néixer.

            La Judit, com desprès en la resta de la seva vida, havia aconseguit encapçalar la cursa. Ella seria la primera a néixer.

           Va lluitar com una lleona per fer-se camí. Hores i hores. Empenyia i empenyia però el meu cos inexpert dilatava molt lentament. Jo no aconseguia sintonitzar amb la seva energia.  Li sentia  els batecs desesperats en els amplificadors i els del Jaume, al seu darrera, esperant.

           Va trencar aigües. I la punxada de dolor que vaig notar em va esgarrapar l’esquena, es va escampar per tot el cos fins adormir-me les puntes dels dits. Necessitava treure-la de mi. Hagués volgut que tothom marxés, que em deixessin en un racó. Volia arronsar-me. Ajupir-me. Perquè havia de ser allà plena de transmissors i estirada com un bacallà?

• - No apretis, espera.
• - Oh no, ho sento. No soc un esser racional ara. No em transmeteu ordres. Soc mes a prop de la mona que del sapiens, si us acosteu massa, us queixalo.
• - Respira. Tranquilla. Sembla que el Jaume a canviat de parer, s’ha donat la volta.

Però la Judit ja era allà……  Quasi havia nascut……

• - El nen necessitarà molt mes temps que ella. Podria ser que no naixessin ni el mateix dia. Tenim dues propostes: la Judit vaginal i el Jaume per cesària o tots dos per cesària, escolliu.

Els muscles se’m contreien sols. Crec que apretava sense proposar-m’ho, un milió de punxes em travessaven per dins.

• - vomitaré.

Em van posar l’epidural i aviat vaig notar com em desapareixien les cames, les contraccions eren imperceptibles per moments, tota jo vaig entrar en un estat catatònic.

Al meu entorn el mon voltava vertiginosament.

En qüestió de segons em van obrir el ventre i van tibar pels peus a la meva filla; Una massa de carn i greix que es mirava el món sense plorar. Les seves neurones, com les meves, no entenien com  ni on havien anat a parar.

Acabaven de destruir-nos el camí.

Ens havien obligat a agafar una drecera que no esperàvem trobar.

            Però, altrament, patim per patir?

            Estic desenvolupant una teoria. La baso amb la meva experiència.

            Penso, que l’embaràs i el part són un procés natural. Quan l’adulterem hem de provocar, per força, unes conseqüències.

            Crec que hi ha una estreta relació entre l’absència de mal al parir i la depressió post part.

            Els meus fills gran van venir al món desprès de dotze hores de contraccions, amb els petits vaig passar de tenir una panxa a carregar amb dos criatures mes en tan sols 20 minuts. El meu cervell no va processar. La meva part conscient si, però la inconscient no.  Alguna mena d’accident entre hormonal i químic em va fer caure en un pou tan fosc com asfixiant del que m’ha costat molt sortir.

Hi he donat voltes i voltes i en l’auto anàlisi la conclusió es aquesta:

            La ciència hauria de trobar la manera de simular el part quan esta clar que haurà de ser cesària. Amb el temps adequat i la dosi de dolor suportable perquè la part mes recòndita i animal de la psique reconeixi que ens estem reproduint.

            Per fi. Ha arribat la conseqüència. La resposta. El resultat.

Es com si aquestes puntes emocionals de la nostra existència no tinguessin també la seva continuïtat: la nota d’un examen, la festa d’aniversari dels 18 anys, … el mes important es la meta i quan l’estàs travessant, l’èxtasi.

Jo diria que son contades estones  en que els humans vivim el present i nomes el present amb concentració i intensitat. Tanta intensitat, que la percepció de la realitat pot quedar,confosa, borrosa, alterada.

Així entrem al paritori amb el cap ple de serpentines i globus sensorials.

L’anestesia , la situació i els mites ajuden a la confusió i jo no tinc res a dir perquè sense la medicina no estaria en aquest món ja faria temps, però, realment, s’ha de viure molt diferent un part en la intimitat que en una sala estèril ple de gent embolcallada.

             Quan una mare primerenca em pregunta jo sempre explico:

            – Per mi va ser com si m’operessin. Com si m’haguessin tret els dos ronyons. Quan els vaig veure no em va semblar mes que això. Una part vital de mi fora de mi. Cap on se’ls enduien? Facin el favor de tornar-me’ls els necessito a prop, m’hi va la vida!

L’últim cop, però,  la sensació de pànic era, com diria un amic meu, brutal.

Pitjor que amb els primers, molt pitjor.

Tremolava tant que em van haver de agafar entre dos per posar-me l’epidural.

Que li passava al meu cervell?  On estava el problema? En el part o en lo que venia desprès?

 Per costum patim innecessariament pel que ha de venir. Aquesta mania que tenim de preveure fa que una mala estona de 15 minuts duri setmanes. I, de vegades ni tan sols és una mala estona.

A mi se’m devia notar a la cara.

En la sala de parts, de tant en tant algú treia el cap per darrera de la meva muntanya abdominal i deia:

• - veus com no passa res?

Els esvoltava traginar. Sorolls de ferrallots i bosses que s’estripen. S’explicaven coses, reien. Per un moment vaig estar temptada de recorda’ls-hi que hi havia una ment enganxada a aquell cos.

• - Estàs bé, guapa? Va, ja queda poquet, aviat els tindràs aquí.

La infermera em va fer una moixaina i aleshores hi vaig caure.

Es veritat, se m’havia oblidat.

Les tenebres se’n van anar i va aparèixer la llum:

      Aquell era el dia i el moment en que havia de conèixer els meus fills.

Duri el que duri un embaràs sempre hi ha l’interrogant penjat al punt final.

-Arribaré a temps? Sabre entendre els senyals? Hauré de patir molt?

Les llegendes populars sobre el part son inesgotables. La morbositat de la gent, també. Sigui quina sigui la versió:

Part natural Amb epidural A casa En una banyera O fent la vertical.

Jo veia les dues maletetes, una rosa i l’altra blava,amb la robeta rentada a mà, ben planxadeta,  preparades al rebedor per si arribava el moment, i tenia por. Molta por.

M’imaginava com un vedell lligada de cames i peus cridant com una boja amb tots els metges ensangonats i fent-me les meves necessitats a sobre. Quina vergonya, per l’amor de Déu!!

El primer cop estava tan atemorida, però tant,  que vaig decidir anar contra natura i no parir.  Si, si. Tan em feia ser un esser tridimensional de per vida. No volia passar per això.

I resulta, que el meu cos em va escoltar.

 Les setmanes passaven i el ginecòleg al·lucinat se’n feia creus.

 Però jo entrava i sortia de la consulta sense immutar-me. Sense mirar d’entendre el perquè de tanta preocupació.

Fins que un dia va dir:

- Potser, te  l’haurem de provocar. Ja has sortit de comptes …sent dos…les placentes …..  perilla la teva salut.

Res dura eternament. Hi ha moments en la vida que no et queda mes remei que omplir-te d’aire els pulmons i afrontar el destí.

Al davant hi ha una noia que, com jo, mira encantada la capseta i la llista. Sense paraules ens somriem. – sabrà ella el que són unes “ranitas”?.

Amb les mans damunt del ventre, noto com es remouen dintre meu. Serà un braç? Un peu?  De cop tots dos han decidit anar cap un costat i m’ha quedat la panxa com un “pepino” boterut.

No passa res. No crec que ho notin.

Em distrec observant les meves congèneres i faig càbales calculant qui deu estar del mateix temps.

No em  criden. Torno a tenir pipi.

Irromp en la sala un flamant cotxet de bebès.

L’empeny una mare amb cara d’esgotament i una avia que no para dir :

-que es normal. – que es normal.

A les parteres se’ns estimulen els sentits, hi ha una superconcentració sobre l´inquil.lí d’aquell cotxet.

Finalment treu el nen. Cargoladet com un conillet. Vestidet amb uns pantalons que li arriben a les aixelles i un gorret que li tapa els ulls.

Oooooh!

Un sospir general i totes altra vegada amb les mans sobre l´estomac.

Quina hora deu ser…

Em miro els dits rebotits com deu xoricets quan una gran preocupació m’atabala:

- I si vaig a fer pipi i em criden?

Es que hi ha nens artificials?

Si una pregunta els hi penja de la llengua a tots aquells que et veuen en estat i saben  que em portes dos ( o mes) es aquesta. T’ho preguntaran o no, però pots estar segura que la tenen allà, apunt de petar-los els morros.

Si.

A més, hi ha una equivocadíssima lluita de mèrits. Si són naturals, ets una super-woman o una conilla, depèn de qui ho valori. Si heu fet us de la ciència per concebir; -tu t’ho has buscat!!

He tingut l’ocasió de viure de prop un procés d’adopció i un de fecundació in-vitro i puc garantir que no hi ha fills més desitjats que aquells que venen per mètodes alternatius.

Molts de nosaltres, els que procreem sense dificultats, no resistiríem  ni la meitat del procés i dubtosament passaríem tots els exàmens.

T’imagines un embaràs de dos anys?

Per mi, son pre- pares exemplars. Amb la seva tenacitat, amb les seves ganes renovades desprès de cada negatiu, amb un sac ple d’il·lusions i amor com el que porten a sobre quan els donen l’enhorabona, així es com ens hauríem d’enfrontar tots a la vinguda d’un nou fill.

Segur que fèiem un món millor.

Perquè em molesta la pregunta quan me la fan i perquè crec que mereixen un reconeixement, m’ha vingut de gust dedicar una part del meu blog a totes les persones que estant buscant ser pares per mètodes distints als tradicionals.