Tinc el ferm convenciment de que ningú es dolent per naturalesa.

La maldat no és innata en l´home. No la maldat entesa com el dany fet solament per danyar. Crec que ningú neix dolent i ho crec amb seguretat, amb absoluta i indiscutible seguretat.

Cap nen es dolent i els adults que ho són o que ho som en ocasions, és perquè, de petits,  hem entès malament què i com i de quina manera es distingeix el be del mal.

Penso que quan algú actua malament en els seus motius hi ha una justificació bona amb uns fonaments mal construïts.

Sóc d´aquella gent que interpreta fins la sacietat els actes inexplicables dels altres buscant els perquès que els han dut fins allà i quan no soc capaç de comprendre desisteixo creguda de que, la raó hi és,  malgrat no l´he sabut trobar.

I perquè penso així, perquè tinc aquesta fé cega en el que som en el moment d’arribar al món, per això, sóc un defensora a ultrança de la educació infantil. De l’educació amb seny que de vegades comença en nosaltres mateixos. Arranjant allò que en la nostra pròpia infantesa vam cimentar sense orde.

Crec que la feina de pares i mares, d´aquestes i d´altres àpoques, te una importància fonamental pel futur de la espècie humana.

Molt més important que segons què.

Ens assemblem.

O no.

Aquella és més alta, l´altra més prima, però jo soc més llesta que tu i tu ets, de sobres, molt més simpàtica. 

Mira fins quin punt comparem, contínuament,  que basem la normalitat amb el que fa la majoria:

Si tothom ho fa, doncs, aleshores està bé. I si vols ser rara, ves del revés.

-          Com no puc deixar que surti fins les tres de la matinada, deia l’Antònia,  si ho fan tots els de la seva edat?

Així de fàcil.

Només cal que et convencin que el que demanen te denominador comú, i  les portes de la llibertat s’obren en un “abracadabra”. Plaff.

Que no ho vam fer nosaltres també?

-          Sexe als dotze anys? De que t’escandalitzes, si això ara és normal.

Normal?

Es clar, ho és si comparem:

Tan normal com l’ablació en segons quins països.

Tan normal com lapidar, matar a pedrades, per una suposada infidelitat.

Sabeu qui mana al món?

Sabeu qui mana ara?

Nosaltres. Els adults.

Uns ho fan des del govern i d’altres, ho fem, des del menjador de casa nostre.

Els que manen posen les normes i les obliguen a complir.

Regulen les majories amb les que comparem i, a conseqüència, assenyalen les normalitats.

Sempre hi ha alguna cosa a fer.

Amb seny.

No ens conformem a que les comparatives arribin a normalitats que ens destrueixin.

No ens hi desentenguem.

Els bessons no són germans qualsevols. És un altre ordre parentiu.

Hi ha els germans i hi ha els bessons. I les relacions que poden tenir els uns i els altres son diferents,  perquè les condicions que els rodegen també ho són.

Tenir la mateixa edat, la mateixa capacitat de maduresa i, de vegades, la mateixa aparença física, doncs, fa que el vincle no tingui iguals connotacions que amb un germà de diferent edat.

Ara bé, no per això hem de ser amics íntims.

Hi ha germans no bessons que tenen millor relació que els que ho són.

Que els nostres fills siguin amics o no tant,  depèn d’un munt de coses, algunes genètiques, però sobretot, que ells aprenguin a entendre’s depèn de nosaltres.

I ja ho sé que molts dels que em llegiu no hi estareu d’acord. Però , mira, és el que jo en penso.

Estic tan convençuda del que dic que si els meus fills petits d’aquí uns anys  no es porten tan bé entre ells com ho fan els grans, creuré que si no hagués estat per les meves mediacions serien insuportables.

Un no neix amb la capacitat de compartir, no hi ha res més egoista que un nen petit.

Un no neix amb el do de la tolerància, no hi ha ningú més impacient.

Un no ve al món sent comprensiu i altruista.

Tot això s’ha d’ensenyar.

Si no ho fas tu,  ho aprendran com sigui i si ho aprenen malament,  ja em diràs com s’ho faran per concebre l’amistat.

El pare em deia que si mai em trobava un gos, solt, de cara, no havia de tenir-li por. Si li tenia por ell ho ensumaria i se n’aprofitaria per atacar. No havia mai de ensenyar-li l’esquena, ni aturar-me ni, molt menys, fer una passa enrere. No n’hi havia prou en semblar valenta, ho havia de ser de veritat. Creurem-ho.

La manera més eficaç de combatre els atacs de consentiment dels nostres fills és la indiferència.

Una indiferència, però, que a igual que amb els gossos, ha de ser de debò. Perquè les criatures tenen la facultat d’apercebre els nostres dubtes i, si flaquegem, senten la olor de la compassió i el remordiment.

Amb els primers bessons els meus esforços s’enfocaven bàsicament en la seva formació:

-          no puc deixar que se surtin amb la seva perquè els perjudica el caràcter i les seves futures relacions socials.

Amb els segons, la meva lluita principal busca l’armoria i el benestar de la llar:

-          Si concedeixo, els petits imposen la seva llei. No es just pels grans que la família sencera ens convertim en els esclaus dels petits. Pel bé de tots, cadascú haurà d’aprendre quin es el seu lloc i el seu torn.

Utilitza amb fermesa la indiferència quan s’enceguin. Si ho fas convençuda no tardaran a avenir-se.

Son més llestos del que semblen.

Només una mare de bessons pot entendre la imperiosa necessitat d’emancipar els fills.

Que caminin aviat i sense ajuda, que mengin de tot i sols, que s’aguantin el pipi, que se sàpiguen vestir… a les mares múltiples que els nostres fills progressin ens regala llibertat. Un be molt escàs.

Com menys ajudes tenim més ràpid aprenen ells. Comprovat. Ni més ni menys intel·ligents, supervivència. I com mes nombrosos, més espavilen.  Sense dubtes, aquesta competència es bona per ells. Un assaig pel mon real.

Fa poc, una mare em feia la següent reflexió: – Les dones que teniu tants fills, per força, n´heu desatendre’n algun. I jo li vaig respondre. – A un no, a tots. En un moment o altre a tots. I es una sort que això passi.

La naturalesa es sàvia i per aquest motiu a mi m’ha donat els fills a parells. A un de sol, l’hagués malcriat. Es fàcil fer petits monstres consentits i aviciats, perquè tenim innata una actitud de protecció que si no vas saturada és gairebé impossible d’eludir.

Aquesta actitud que tan ens costa de refrenar és negativa, perjudicial per ells. La nostra missió es que siguin capaços de viure si els faltem, recordeu? volem adults resolutius i no depenents.

Disculpeu-me si ara dic una barbaritat, però, al meu parer, haurien d’estar prohibits els fills únics, en excepció, es clar,  dels casos en que no hi hagi més remei.

Em deia la Marta, mare d’un nen: – Jo hi estic molt el cas i el tracto igual que si en tingues tres. De tant en tant hi convido altres nens per compensar.

I la convivència? I l’amor dels pares, els avis, els tiets, l’amor que haurien dividir a parts iguals?

En una societat abundant com la que vivim com ens ho hem de fer per ensenyar-los a compartir, esperar el torn, cedir, barallar-se i perdonar, repartir? Com a un fill sol, si a vegades en sobra per quatre?, Com si son nens, els nostres,  envoltats de gent que te tan per donar-los?.

Ha estat la meva una família nombrosa per casualitat.

M’hagués faltat el valor per haver-ho fet expressament.

Però, paga la pena l’esforç perquè sé que pels meus fills, els seus germans, son un regal, el millor que els podia haver passat.