Num 153. Bessons, i amics?
Els bessons no són germans qualsevols. És un altre ordre parentiu.
Hi ha els germans i hi ha els bessons. I les relacions que poden tenir els uns i els altres son diferents, perquè les condicions que els rodegen també ho són.
Tenir la mateixa edat, la mateixa capacitat de maduresa i, de vegades, la mateixa aparença física, doncs, fa que el vincle no tingui iguals connotacions que amb un germà de diferent edat.
Ara bé, no per això hem de ser amics íntims.
Hi ha germans no bessons que tenen millor relació que els que ho són.
Que els nostres fills siguin amics o no tant, depèn d’un munt de coses, algunes genètiques, però sobretot, que ells aprenguin a entendre’s depèn de nosaltres.
I ja ho sé que molts dels que em llegiu no hi estareu d’acord. Però , mira, és el que jo en penso.
Estic tan convençuda del que dic que si els meus fills petits d’aquí uns anys no es porten tan bé entre ells com ho fan els grans, creuré que si no hagués estat per les meves mediacions serien insuportables.
Un no neix amb la capacitat de compartir, no hi ha res més egoista que un nen petit.
Un no neix amb el do de la tolerància, no hi ha ningú més impacient.
Un no ve al món sent comprensiu i altruista.
Tot això s’ha d’ensenyar.
Si no ho fas tu, ho aprendran com sigui i si ho aprenen malament, ja em diràs com s’ho faran per concebre l’amistat.
Segueix educacio infantil | Comentari (0)Num 143. Indiferència
El pare em deia que si mai em trobava un gos, solt, de cara, no havia de tenir-li por. Si li tenia por ell ho ensumaria i se n’aprofitaria per atacar. No havia mai de ensenyar-li l’esquena, ni aturar-me ni, molt menys, fer una passa enrere. No n’hi havia prou en semblar valenta, ho havia de ser de veritat. Creurem-ho.
La manera més eficaç de combatre els atacs de consentiment dels nostres fills és la indiferència.
Una indiferència, però, que a igual que amb els gossos, ha de ser de debò. Perquè les criatures tenen la facultat d’apercebre els nostres dubtes i, si flaquegem, senten la olor de la compassió i el remordiment.
Amb els primers bessons els meus esforços s’enfocaven bàsicament en la seva formació:
- no puc deixar que se surtin amb la seva perquè els perjudica el caràcter i les seves futures relacions socials.
Amb els segons, la meva lluita principal busca l’armoria i el benestar de la llar:
- Si concedeixo, els petits imposen la seva llei. No es just pels grans que la família sencera ens convertim en els esclaus dels petits. Pel bé de tots, cadascú haurà d’aprendre quin es el seu lloc i el seu torn.
Utilitza amb fermesa la indiferència quan s’enceguin. Si ho fas convençuda no tardaran a avenir-se.
Son més llestos del que semblen.
Segueix educacio infantil | Comentaris (2)Num 134. Família nombrosa
Només una mare de bessons pot entendre la imperiosa necessitat d’emancipar els fills.
Que caminin aviat i sense ajuda, que mengin de tot i sols, que s’aguantin el pipi, que se sàpiguen vestir… a les mares múltiples que els nostres fills progressin ens regala llibertat. Un be molt escàs.
Com menys ajudes tenim més ràpid aprenen ells. Comprovat. Ni més ni menys intel·ligents, supervivència. I com mes nombrosos, més espavilen. Sense dubtes, aquesta competència es bona per ells. Un assaig pel mon real.
Fa poc, una mare em feia la següent reflexió: – Les dones que teniu tants fills, per força, n´heu desatendre’n algun. I jo li vaig respondre. – A un no, a tots. En un moment o altre a tots. I es una sort que això passi.
La naturalesa es sàvia i per aquest motiu a mi m’ha donat els fills a parells. A un de sol, l’hagués malcriat. Es fàcil fer petits monstres consentits i aviciats, perquè tenim innata una actitud de protecció que si no vas saturada és gairebé impossible d’eludir.
Aquesta actitud que tan ens costa de refrenar és negativa, perjudicial per ells. La nostra missió es que siguin capaços de viure si els faltem, recordeu? volem adults resolutius i no depenents.
Disculpeu-me si ara dic una barbaritat, però, al meu parer, haurien d’estar prohibits els fills únics, en excepció, es clar, dels casos en que no hi hagi més remei.
Em deia la Marta, mare d’un nen: – Jo hi estic molt el cas i el tracto igual que si en tingues tres. De tant en tant hi convido altres nens per compensar.
I la convivència? I l’amor dels pares, els avis, els tiets, l’amor que haurien dividir a parts iguals?
En una societat abundant com la que vivim com ens ho hem de fer per ensenyar-los a compartir, esperar el torn, cedir, barallar-se i perdonar, repartir? Com a un fill sol, si a vegades en sobra per quatre?, Com si son nens, els nostres, envoltats de gent que te tan per donar-los?.
Ha estat la meva una família nombrosa per casualitat.
M’hagués faltat el valor per haver-ho fet expressament.
Però, paga la pena l’esforç perquè sé que pels meus fills, els seus germans, son un regal, el millor que els podia haver passat.
Segueix educacio infantil | Comentari (0)Num 129. Més sobre la llibertat d´expressió
Sóc una entusiasta defensora de l’aprenentatge de la llengua dels signes que parlen les persones sordes.
Quan era molt jove hi vaig dedicar tres anys de la meva vida a conèixer-la.
La curiositat em va obrir les portes d’un món invisible que des del començament conviu amb el nostre. El que vaig aprendre d’ells donaria per escriure deu capítols més. Resumiré, només, el que ve al cas.
Les persones que formen la comunitat sorda és distingeixen, essencialment, per que parlen i tenen una llengua pròpia. La seva és una llengua complexa, gens facil, plena de detalls, rica amb matisos, i, jo que sóc tan amant de l’expressió sensorial, diria que molt més evolucionada i efectiva que la verbal.
Només preneu la dada de que un nen sord parla abans que un que no ho és.
Per pena dels oients, el defecte més evident de la comunitat sorda es que son una minoria i això ens pren l’oportunitat de fer extensiva la seva difusió.
El llenguatge del signes és el resultat natural de fer-se entendre. Igual que el llenguatge vocal.
Qui, amb dos dits de seny, podria negar-se a deixar-los expressar?
Un sord ho entén això. Entén, que no pot tapar-li la boca a un oient perquè només conegui el llenguatge gestual.
La gent del meu país ho hauríem de poder comprendre també. Històricament, hem patit i lluitat pel mateix. Que ho fa que ens costa tant de posar-nos en el lloc dels altres?
S’han comès moltes injustícies amb ells, de bona o de mala fe, amb la fixació per fer les “coses ben fetes”, amb la prepotència de la majoria, amb donar per fet la superioritat d’aquesta majoria.
No puc obligar a un sord a aprendre la meva llengua si abans no he deixat que s’expressi en la seva.
No podré aprendre el llenguatge dels signes si abans no he desenvolupat el llenguatge oral, innat en mi.
I aquí ve ara el que tot plegat te a veure amb els nens;
No sabran els meus fills que explica el conte si abans no els omplo la historia d’onomatopeies: Dels sons i els gestos que ells ja coneixen. Dels “miaus” i els “guaus”. De les paraules “mal dites”. Les seves primeres paraules.
Obrim la ment.
Fem-nos lliures.
Segueix educacio infantil | Comentari (1)Num 123. La Marco (continuació i final, llarg final)
M´acabo d´aixecar i dempeus com estic, dubto. Ara no sé si ha dit el meu nom.
Tan convençuda estava de que avui era jo la escollida que, més que rendir-me, m´he ofert.
Li ha fet gracia la meva gosadia. La boca se li força amb una ganyota i amb la ma i el cap m´ensenya el camí fins la pissarra. Deu meu.
Es gira d´esquena sobre si, segur que per ensalivar els llavis i llepar-se els dits:
L´esmorzar està servit.
Les nines de cartolina s´han insuflat, ploff, els hi ha tornat el color a les galtes, respiren tranquil.les. El pitjor, per elles, ja ha passat.
Desgraciada de mi, no puc dir el mateix.
A dures penes puc fer anar la sang que em bellugui els peus per caminar. Mentre procuro coordinar-los la veig com s´arracona entre la taula i l´encerat, amatent com una iguana, “amfibica” i freda, amb la llengua cargolada a punt de llençar-me-la al cor.
- Au va que es per avui!!!
Esta nerviosa.
I es que ho faig llarg expressament. Em detinc tant com puc. Perquè em marejo i perquè, si ara es trist, quan arribi allà, serà patètic.
Pip-pip fan les “vaporetes” dels dos trens, el A i el B, que m´acompanyen donant voltes, sense rumb, sobre el meu cap.
M´ofereix el guix i em somriu. Una alenada mortuòria em despentina. Ordena:
- Alonso, llegueix.
I l´Alonso llegueix. I la veig, a l´Alonso, com obre els ulls i gesticula estranyament, pobreta, mira d´ajudar-me, ho sé. Si no fos tan ruc….
Em ve la solució de la Busquets i trobo ridícul provar res. Es que no tinc res a fer.
Opto per escriure la A en una punta, la B en l´altre i quan per fi es fa el silenci del dictat, traço una línia llarguíssima, d´aquell extrem al final.
Miro la ratlla. La miro bé.
Ha quedat torta. L´esborro amb el dit, amb la gracia matemàtica de la gent que rectifica equacions complexes, i la torno a fer. Aprofito per afegir-hi una corba.
I ja està. Es que no sé que més posar.
Ella, però, segueix esperant. Espera i espera. Que coi deu esperar?
M´inquieto. Que puc fer? Ja sé. Faré veure que penso.
Faig que penso mossegant-me el llavi de baix i picant amb la punteta del peu. Hi afegeixo el repicó del palmell contra la cuixa.
La Vivó seu a primera fila i s´ha inflat. Sap que jo no penso i li ve la “risa”.
Canvio de peu i de mossegada, amb la ma que picava m´agafo la barbeta. Faig el que puc per no mirar-la, a la Vivó. Se m´encomanarà.
Amb això estic just quan descobreixo que la Llorach també s´ha inflat. I l´Abril.
Millor si fixo la vista a terra.
Quanta estona fa que estic així?
Perquè no em crida? Perquè no se´m llença al coll? S´haurà mort justament en aquest moment?
Temorosa de descobrir-la a mig embalsamar, la espio de reüll.
I, aleshores, finalment, m´ataca:
Fa anar la llengua com un fuet. La exaltació la posseeix.
Llança foc pels queixals resumint la meva miserable existència i el meu, encara més lamentable, futur.
La platea es remou.
A algú se li escapa el riure. La majoria però, ho fa a ple pulmó. No els hi tinc en compte, encara no existeix aquest sentiment en mi.
Es frega les mans. Ve i va.
M´escup desprecis a tort i dret i em recorda que soc tan curta que no s´entén ni com he après a parlar. M´ho recorda, només, perquè jo ja ho sabia.
Perdo consciencia de on estic.
Esprem el meu esperit. Em torna petita traient de mi les coses bones, la llum que em fa ser com soc.
Es nodreix despietadament. Es creix, i, es creix. I s´oblida.
Oblida que solament tinc dotze anys i que d´això que m´està fent avui, me´n hauré de recordar tota la vida.
Tota la vida.
Em gronxo en els meus silencis i ja no hi és.
Si d´allà estant pogués fer un salt magic, travessaria fins arribar al cel.
Volaria més amunt dels núvols fins trobar la foscor de l´univers, on dormen els estels.
Em quedaria suspesa en una nit eterna veient com la terra gira i gira sense parar.
Gira sempre.
Facin el que facin les persones.
Segueix educacio infantil | Comentaris (5)