No tinc cap fill que sigui una tramuntanada de nervis.

En tinc un que és un geni despistat. Una que és obsessiva perfeccionista. Una boleta riallera que menja compulsivament i un esmolet entremaliat que no coneix la por.

Hi ha nens com els colors, per triar i remenar, de gustos i formes variades.

A alguns se’ls doma ràpid, d’altres fa l’efecte que seran sempre assalvatgits. Paciència pares; com els gats, deixeu que la pressa s´esgoti.

Algú va dir de manera molt encertada, que educar te a veure més amb la predisposició que amb el procediment. Solament hi ha un secret clau per fer-ho bé i rau en saber escollir entre el dilema de ser pares presents o pares absents. En el significat més extens de l’adjectiu.

Per molt que jo prediqui amb el que és la pròpia experiència sé que en el fons parlo del que m’ha anat bé a mi, amb les meves criatures i la seva forma concreta de ser.

Perquè és impossible traçar un esquema general en l’ampli ventall de caràcters i conductes dels nostres fills, solament puc dir avui,  amb rotunditat, que ser un pare present  dóna veritables garanties d´éxit.

Si la paraula és l’expressió de la raó, aleshores és fàcil deduir que a poc raciocini poques paraules.

Es a dir, on no n’hi ha no en raja i si afirmo que no cal cridar també asseguro que no serveix de res explicar-los a canvi el teorema de Pitàgores.

Abans dels tres anyets els importa molt més formular la  pregunta que les teves possibles respostes.

A vegades, ni tan sols has contestat que ja estan preguntant de nou. Perquè? Perquè juguen a fer de grans i els grans dialoguen, qüestionen, afirmen, … més o menys com ells també pretenen fer-ho. Però tot plegat és força buit de contingut.

En el moment d’imposar un ordre, si divagues els confons. Si, no, prou, ara .. això ho entenen. Acció-reacció. Contundent. Agenolla’t i mira’ls als ulls, la majoria de vegades serà suficient insistir un sol cop.

Un adult que és precís en el gest i la paraula, els dona seguretat. Un que és agressiu en el to i l’actitud, els transmet tot el contrari;  inseguretat.

No vull que penseu que jo sempre me’n surto, faltaria més!!,  però si que garanteixo, per experiència, que paga la pena fer l’esforç de trobar l’equilibri. Si  ho fas mitjanament bé, els anys posteriors t’ho recompensaran.

Llavors jo despatxava a la  botiga.

Mirava de vendre-li a una senyora de Capellades unes samarretes que sortien a “el cor de la ciutat” quan va dir-me de sobte:

-          No sé que és “el cor de la ciutat”, no tinc televisor.

La clienta  em va semblar una persona amb enteniment i aparentment normal però, quan la vaig tornar a mirar,  era una dona del Neardental, esparracada i bruta,  que possiblement vivia en una cova o en un de tants forats com hi ha al Capelló. Amb estalactites i estalagmites, però sense tele. Sense tele?

Ja he narrat abans, en capítols anteriors,  que a casa dels meus pares,  la caixa “tonta”, era un habitant més: S’encenia abans que la calefacció!!, per tant, fins aquell dia, no havia pogut plantejar-me la vida sense ella. Quina mena de gent rara no tenia tele?

Les va trobar boniques, les samarretes, però no els hi vaig vendre. No en vaig treure diners però si que va ser profitós per mi haver-la conegut:

Dos dies més tard, plantejant un repte familiar, vaig aprovar un decret llei que ens obligava a no encendre el televisor, per res, durant set dies seguits. Només una setmana!!

Una setmana de pau.

A la Roser la vaig conèixer posteriorment, viu a pagès amb un nen petit i no en té. No té tele!. Pel què he intuït fins ara, és una persona intel·ligent, culte i sensible, res a veure amb els prehistòrics. La Roser us en podria fer un llistat de tants efectes positius com aporta desterrar-la per sempre, però,  per desgràcia, jo no he assolit el consens que necessitava per fer el mateix.

Des d’aleshores em barallo sovint amb tots els que convinc perquè sóc una acèrrima defensora de la democràcia i prefereixo fer ús de la meva autoritat de sergent per altres coses.

El que si que he aconseguit és que, junts, manem nosaltres sobre ella, la tele,  i no pas a l’inrevés. Li premem el botó en el moment just que volem veure alguna cosa concreta i ho tornem a fer immediatament desprès.

(Almenys quan jo hi sóc.)

No permeten que ens interrompi mentre mengem, ni mentre parlem, ni, tant sols, mentre discutim per donar-li veu. I tampoc li consentim que ens embadoqui sense posar en tela de judici qualsevol cosa que ens expliqui.

Increïble la dependència que crea, el temps que fa perdre i la intoxicació que pot provocar en les ments dels petitons.

No ho dono per fet, em costa molt posar a ratlla al pare i als grans.

Per ara, em sento satisfeta de les millores, veure’m si puc dir el mateix d’aquí deu anys.

En Bucay, que tot i ser argentí diu coses amb sentit, va fer la següent reflexió en un programa de televisió:

 Si agafem una eruga en el moment que està dins del seu capoll i la guardem amb molta cura en un potet a casa, si fem que hi conservi la temperatura adequada, l’aïllem d’agressions mediambientals i la tractem amb amor, finalment l’eruga mudarà, deixarà de ser crisàlide i es convertirà en papallona.

Però, si amb el nostre afecte i amb el desig irrefrenable de tenir-ne cura en el moment “d´eclosionar” li estalviem patiments i trenquem amb suavitat l’embolcall perquè surti, aleshores pot passar una cosa terrible:

La papallona sobreviurà però serà incapaç de volar mai.

Si una papallona no vola els seus dies al mon real estan comptats.

Diuen els etòlegs que això es degut a un efecte físic que succeeix arran de l’esforç que fa l’eruga per sortir-se´n: L’energia per rompre  l’ou proporciona al seu reg sanguini la pressió necessària per arribar a les ales i així tornar-les útils.

Vet aquí que els pot passar a les nostres larves i aquest irrefrenable esperit de protecció que patim els pares.

Hauríem de fer tots un examen de consciència per aturar-nos en algunes ocasions.

Potser l’únic que aconseguim,  moguts per l’increïble amor que els professem,  és ajudar-los a ser uns futurs adults incapaços.

Quan el Jaume i la Judit eren petits m´hi vaig obsessionar; les mares de bessons que han passat per això saben el que em dic. Dos anys de bolquers, considerant les ofertes, venen a ser uns 6.000 euros de promig, i com més grans siguin ells, pitjor. Ja no serveixen segones marques, només poden absorbir-ho tot les millors.

Sortia amb una motxilla a petar de recanvis i més d´una vegada tornaven a casa nus. Per no descriure detalladament els numerets de darrera els cotxes o les baralles amb els gossos per poder evacuar sota l’únic arbre del carrer.

De dia perquè, de nit, la conya va durar, en un d’ells dos, fins els set anys.

Es l’assignatura pendent de l’etapa 3 (cap. 107), però també és el portal cap a la llibertat i, com diu la Mireia, s’ha de passar.

El Ton i la Martina han començat aquest estiu i la cosa pinta malament.

Ja sé que és millor aprofitar el bon temps però amb el transcórrer dels anys i amb  l’edat,  m’he fet mestressa d´una màxima que últimament no em canso d’aplicar: “delegar mal rotllos et fa viure millor”.

Així que, el set de juny,  els hi vaig tornar a posar desitjant que les senyoretes de la guarderia es motivessin i en prenguessin l’iniciativa.

I sembla, pel que em comentaven ahir,  que així serà.

Que Déu ens doni paciència a elles i una llarga vida a la meva rentadora.

6DF8S2J397WB