Deixeu-me fer un parèntesi en honor a tots aquells que creuen que en aquest món  res es per casualitat.

Ara us explicaré un episodi de la meva vida molt anterior a tot això que per alguns serà curiós, per altres anecdòtic i per uns pocs serà un cas paranormal.

Deuria tenir jo uns vint-i-cinc anys.

Em trobava malament. No sabria dir que em passava apart d’un imperceptible dolor al costat esquerre, com de flat. Dècimes de febre i res mes.

Era a Barcelona amb una amiga, la Marta. Ella preocupada pel meu estat malaltís em va convèncer perquè em visités a les urgències d’un hospital.

Vaig ingressar a  la Corrachan sense saber molt bé que dir. Em van fer unes anàlisi que detectaven un focus infecciós i desprès d’exàmens exhaustius, ressonància inclosa, van decidir que em quedava allà.

No havien trobat res però la sang cada vegada era més bruta i la febre es va situar als 39.

Una setmana desprès seguia en aquella habitació i la temperatura del meu cos rondant els 40. Llegia el desconcert en la cara dels que m’atenien i la por en els meus familiars. Que estava passant? Jo tenia molt fred. M’havia de morir? De què? Potser no m’ho volien dir.

Veia el desesper en la cara del que desprès es converitia en el meu marit i per la porta entreoberta el sentia discutir i demanar explicacions.

Jo només volia dormir i tapar-me.

Així un dia i un altra. I moments que no recordo perquè el deliris en feien perdre la consciencia.

Fins que una nit, per atzar, va visitar la  planta la persona que em salvaria la vida.

(continua..)