Num 142. Avis

 

-          Els avis estan per consentir.

 

Va dir-me l’entès en psicologia infantil, quan jo, encara mare inexperta, li preguntava per segons quins comportaments.

Em va fer reflexionar.

Ells els que toleren i els pares els que castiguen. Ells els que permeten, els pares qui prohibeixen. Directament proporcional, però. Toleren quan castigues i permeten, d’amagat, quan prohibeixes rotundament.

No hi ha res a fer i amb els anys, el que veig és que,  la cosa va a pitjor.

Jo afirmo que els avis estan, més aviat, per ser estudiats. El meu pare baixant per un tobogan? Ja em pensava que no el podríem treure d’allà mai més.

Ah! , i escolta !, que sapigueu que les ruqueries més grans les fan quan no els veiem. Allà vosaltres si hi aneu sense avisar. Ves no us emporteu un disgust.

L’última vegada que jo ho vaig fer era ple estiu. Agost.

Els vaig enxampar als quatre (avis i primers bessons) fent cagar el tió al pati, amb el banyador i les xancles.

De primeres vaig  pensar que era un miratge, alguna reacció estranya a la calor. Després em va començar a sortir fum per les orelles fins que tota jo vaig ser una brasa encesa.

Que què em van dir?. La mare tartamuda per l’ensurt de haver-la  pescat amb un bastó a les mans i cantant “caga tió” , falta d’excuses, vull dir, a mitja veu va confessar que,

-          ai vés!,  els avis l’hem vist de bon matí perdudet pel carrer i l’hem convidat a pujar.

Que què vaig dir jo? Els nens, amb unes orelles de pam, no em treien els ulls del damunt. Que podia dir? Somriure i callar.

Fa gracia. De vegades.

D’altres, com diu la Montse,  “em  foten emprenyar com una mona”.

Segueix coses que fan els avis | Comentari (0)