De debò que aquesta vegada les pastilletes per la tiroides han estat molt efectives; m’he aprimat sis quilos sense saber com. També podria ser degut a l’estrès de l’estiu, oi?. Però, el metge diu que han estat les pastilles. Millor.

Havent passat més d’un any d’ençà de la trobada amb l’entranyable parella del primer (art. 209), a finals d’agost, vaig aconseguir cordar-me els texans sense suors. Quan me’ls ficava pels peus el bunyol es va contreure de por; N’estava segur que li tornaria a estampar el “tatoo” del botó al melic, però no. Crec que això es el millor d’estar prim; no notar la pressió.

I així vaig sortir de casa. Juvenil i formosa, lleugera, i sense nens.

Podria haver agafat les escales en comptes de l’ascensor, però, de moment, em va semblar excessiu. Tot arribarà.

Hagués pogut ser un dia bonic: El meu estat d’ànim era efervescent.

M’acompanyaven floretes de colors que feien pampallugues en cada un dels moviments i quan vaig entrar dins l’elevador emetia més llum jo que els florescents.

Res podria torbar tanta bonança. Res. Res menys la malaurada aturada de l’ascensor en el primer.

-          Bon dia.

L’home anava sol. Vaja, ell i el seu bastó.

-          Bon dia.

Em va mirar estranyat, amb uns ulls “tel.losos” de gent gran i, confós va preguntar-me:

-          Vostè no viu aquí, oi?

No em tinc per una mala persona i, de fet, no ho haig de ser perquè la pregunta em va entendrir. Pobre home. Tan que m’havia amoïnat i ell ni em reconeixia.

-          Si senyor que hi visc. Sóc la del quart, la de les bessonades.

L’aparell es vell i quan s’atura a planta baixa els amortidors van lents. Crec que tarda més en estabilitzar-se per poder obrir que no pas en recórrer una planta.

Tot aquest temps que no em va treure els ulls de sobre. Estaria processant, imagino.

No em quedava altra alternativa que esguardar pacientment i somriure-li.

-          Ahhh! (Un ah, llarg i canterell) ja se qui ets. La del quart.

Us ho dic jo, que ho he patit; la memòria i els seus lapsus són molt emprenyadors.

-          Ja se qui ets.

Li aguantava la porta per ajudar, pacient,  als seus passets que el duien a l’exterior.

-          Vols que et digui una cosa mossa?

-          Es clar home; digui, digui.

I aleshores ho va deixar caure, com una tona de fems damunt les meves precioses floretes.

-          T’has tornat a engreixar; no es bo menjar tant.

Se’m va afluixar la mà i els pantalons, reactius, es van encongir de cop.

 De nou la porta es va tancar i vaig prémer el quatre.

Ja aniria a comprar un altre dia.

Qui el va….

Tampoc em feia tanta falta.

Al primer pis de la meva escala hi viu una parella de persones grans. Són molt vellets; ella és gairebé sorda i ell camina repenjat en un bastó.

Fa un temps la comunitat va decidir canviar l’ascensor.

El que tenim ara possiblement s’espatlla igual que l’anterior però és més distret. Resulta que, per economitzar, s’atura a les plantes posteriors quan algú el crida i això provoca anècdotes curioses a part de que ens sociabilitza amb el veïnatge.

Nosaltres vivim al quart.

Feia pocs mesos que havien nascut el Ton i la Martina. M’agrada pensar que, en una bessonada, el post part físic d´una mare dura un any sencer , per tan, aquell dia, el meu home i jo i el meu aspecte de recent parida, bunyol inclòs, sortíem de casa sols, que ja és estrany.

L’entranyable parella també.

Quan l’aparell es va aturar per acollir-los, ens vam somriure saludant-nos amablement.

-          Bon dia.

-          Com diu?

-          BON DIA!

El trajecte era curt i no donava per gaire però per breus que siguin aquestes situacions, tots tant juntets, sempre es fa un buit aparatós. Sembla que fa falta dir el que sigui per trencar el silenci.

Més que res va ser per això; parlar per parlar quan, el pare dels meus fills, que té fàcil do de paraula i una inoportuna necessitat educativa es va dirigir a l’home, que si que podia sentir bé, i el va aconsellar gratuïtament:

-  Vostès que ja són grans, vivint com viuen al primer, que hi ha quatre esglaons, haurien d’aprofitar per fer una miqueta d’exercici. Pujar potser no, però baixar a peu, els ajudaria a estar en forma.

Que consti que jo no vaig obrir boca.

Ells tampoc.

Ells no, fins que l’ascensor es va aturar i ens vam remoure per sortir.

Mentre la dona deia adéu a crits i anava tirant, ell es va girar barrant-nos el pas i ens va amonestar sense pietat:

-          L’exercici que el faci la seva dona que està prou grossa.

Haig d’admetre que, superada la sorpresa inicial, em va costar reprimir-me d´ anar-li a darrera i etzibar-li una puntada de peu al bastó.

Ja ho he superat.

Coses de vells.

Coses de nens.

El meu avi va morir quan jo tenia cinc anys. Va morir, just el dia en que en feia 65, el dia del seu aniversari. Com si no hi hagués més dies a l’any….

Se’n va anar d’aquest món sense saber que la mare duia al ventre el darrer hereu del cognom; un nen que naixeria uns trenta dies més tard, i que,  d’haver-ho sabut, d’haver sabut que era un nen,  ben segur, se n’hagués anat més feliç, molt més confiat.

De l’avi Jaume guardo poquíssims records, però en tinc:

Era un home bo i divertit, que sabia fer trucs de màgia, amb la màgia dels mags de de debò, i  que m’asseia a les cames per ensenyar-me una cançó;  la del “ julivert meu”. Tant complicada.

O no.

Potser aquesta me  la va ensenyar el Serafino, client habitual del bar dels avis. Aquell senyor arrugat que demanava, sempre, “carajillo” de conyac.  – Amb un ditet de conyac, si us plau.

Tan se val,  del meu avi, com de la majoria d’avis, només en sé coses bones i per mi, és una mena d’ésser extraordinari que va viure en una època antiga. En uns temps remots i difícils que li van deixar la mirada trista.

Tenia els ulls  “tristots”, si, però pels sentits se li escolava  una ànima de pallasso. Un pallasso ”tirititero”. Un pallasso, com els  d’ara; sense pintar.

Una ànima blanca que li feia eixamplar els llavis amb un somriure, llarg i tranquil, quan em donava la ma.  Un somriure que, quan passejàvem plegats, li feia ballar, perillosament, l´escuradents de la boca.

Un escuradents tremolós, que davant del meu astorament, no queia mai.

-          Els avis estan per consentir.

Va dir-me l’entès en psicologia infantil, quan jo, encara mare inexperta, li preguntava per segons quins comportaments.

Em va fer reflexionar.

Ells els que toleren i els pares els que castiguen. Ells els que permeten, els pares qui prohibeixen. Directament proporcional, però. Toleren quan castigues i permeten, d’amagat, quan prohibeixes rotundament.

No hi ha res a fer i amb els anys, el que veig és que,  la cosa va a pitjor.

Jo afirmo que els avis estan, més aviat, per ser estudiats. El meu pare baixant per un tobogan? Ja em pensava que no el podríem treure d’allà mai més.

Ah! , i escolta !, que sapigueu que les ruqueries més grans les fan quan no els veiem. Allà vosaltres si hi aneu sense avisar. Ves no us emporteu un disgust.

L’última vegada que jo ho vaig fer era ple estiu. Agost.

Els vaig enxampar als quatre (avis i primers bessons) fent cagar el tió al pati, amb el banyador i les xancles.

De primeres vaig  pensar que era un miratge, alguna reacció estranya a la calor. Després em va començar a sortir fum per les orelles fins que tota jo vaig ser una brasa encesa.

Que què em van dir?. La mare tartamuda per l’ensurt de haver-la  pescat amb un bastó a les mans i cantant “caga tió” , falta d’excuses, vull dir, a mitja veu va confessar que,

-          ai vés!,  els avis l’hem vist de bon matí perdudet pel carrer i l’hem convidat a pujar.

Que què vaig dir jo? Els nens, amb unes orelles de pam, no em treien els ulls del damunt. Que podia dir? Somriure i callar.

Fa gracia. De vegades.

D’altres, com diu la Montse,  “em  foten emprenyar com una mona”.