Num 176. L´avi
El meu avi va morir quan jo tenia cinc anys. Va morir, just el dia en que en feia 65, el dia del seu aniversari. Com si no hi hagués més dies a l’any….
Se’n va anar d’aquest món sense saber que la mare duia al ventre el darrer hereu del cognom; un nen que naixeria uns trenta dies més tard, i que, d’haver-ho sabut, d’haver sabut que era un nen, ben segur, se n’hagués anat més feliç, molt més confiat.
De l’avi Jaume guardo poquíssims records, però en tinc:
Era un home bo i divertit, que sabia fer trucs de màgia, amb la màgia dels mags de de debò, i que m’asseia a les cames per ensenyar-me una cançó; la del “ julivert meu”. Tant complicada.
O no.
Potser aquesta me la va ensenyar el Serafino, client habitual del bar dels avis. Aquell senyor arrugat que demanava, sempre, “carajillo” de conyac. – Amb un ditet de conyac, si us plau.
Tan se val, del meu avi, com de la majoria d’avis, només en sé coses bones i per mi, és una mena d’ésser extraordinari que va viure en una època antiga. En uns temps remots i difícils que li van deixar la mirada trista.
Tenia els ulls “tristots”, si, però pels sentits se li escolava una ànima de pallasso. Un pallasso ”tirititero”. Un pallasso, com els d’ara; sense pintar.
Una ànima blanca que li feia eixamplar els llavis amb un somriure, llarg i tranquil, quan em donava la ma. Un somriure que, quan passejàvem plegats, li feia ballar, perillosament, l´escuradents de la boca.
Un escuradents tremolós, que davant del meu astorament, no queia mai.
Segueix coses que fan els avis | Comentari (0)Num 142. Avis
- Els avis estan per consentir.
Va dir-me l’entès en psicologia infantil, quan jo, encara mare inexperta, li preguntava per segons quins comportaments.
Em va fer reflexionar.
Ells els que toleren i els pares els que castiguen. Ells els que permeten, els pares qui prohibeixen. Directament proporcional, però. Toleren quan castigues i permeten, d’amagat, quan prohibeixes rotundament.
No hi ha res a fer i amb els anys, el que veig és que, la cosa va a pitjor.
Jo afirmo que els avis estan, més aviat, per ser estudiats. El meu pare baixant per un tobogan? Ja em pensava que no el podríem treure d’allà mai més.
Ah! , i escolta !, que sapigueu que les ruqueries més grans les fan quan no els veiem. Allà vosaltres si hi aneu sense avisar. Ves no us emporteu un disgust.
L’última vegada que jo ho vaig fer era ple estiu. Agost.
Els vaig enxampar als quatre (avis i primers bessons) fent cagar el tió al pati, amb el banyador i les xancles.
De primeres vaig pensar que era un miratge, alguna reacció estranya a la calor. Després em va començar a sortir fum per les orelles fins que tota jo vaig ser una brasa encesa.
Que què em van dir?. La mare tartamuda per l’ensurt de haver-la pescat amb un bastó a les mans i cantant “caga tió” , falta d’excuses, vull dir, a mitja veu va confessar que,
- ai vés!, els avis l’hem vist de bon matí perdudet pel carrer i l’hem convidat a pujar.
Que què vaig dir jo? Els nens, amb unes orelles de pam, no em treien els ulls del damunt. Que podia dir? Somriure i callar.
Fa gracia. De vegades.
D’altres, com diu la Montse, “em foten emprenyar com una mona”.
Segueix coses que fan els avis | Comentari (0)