Per estrany que us sembli el que diré, m’heu de creure.

No és una broma.

Us resultarà inversemblant, si, però hi ha manera de comprovar-ho: Veniu i ho veureu.

De fet, la gent que és d’aquí ja ho sap, ho explico sobretot pels que sou de fora.

Com dir-vos?

D’entrada i perquè no penseu que m’he begut l’enteniment us afirmo el que sabíeu o, depenent dels casos, el que ja sospitàveu:

(3 punts bàsics)

 PUNT 1 “els reis són els pares”.  No hi ha més. Es una pena però és així.

 PUNT 2 “els patges van pintats”.  No són negres , van maquillats. I a alguns se’ls hi veu de lluny. … fixeu-vos-hi. (Coll avall són blancs.)

PUNT 3  “l´estel va endollat”.   Increïble, súper increïble,  però cert.

Dit això, agafeu-vos per llegir el que escriuré:   

(Va en serio,)

Hi ha un lloc al món on, malgrat tantes evidencies, els reis són màgics de debò:

A Igualada.

Si, si…

La nit del cinc de gener, aquí,  cada any, succeeix l’inexplicable:

Una munió d’homes de pau omplen els carrers vestits amb robes lluents, plomes i anells delators que consulten cada vegada que són davant d´un nen.

Fan soroll de campanetes quan caminen i olor d’encens quan es belluguen.

Duen un munt de butxaques que no es veuen i de les que treuen monedes de xocolata. Sense parar. Sense parar. Monedes que dringuen perquè  per fora són d’or: Or pur i autèntic.

Es serveixen d’escales. Per emparrar-se a llocs impossibles.  Escales de colors que s’arronsen i s’estiren com el xiclet per arribar a tots els balcons, finestres, finestrons, … el que convingui. Pares i mares, avis i avies, tietes i tiets,  els obren de bat a bat, encara que faci fred i “s’escapi” la calefacció, per deixar-los passar. I doncs? Quina ocasió seria millor!!

Se’ls  parla i se’ls escolta amb respecte i se’ls fa reverencies perquè en realitat són “majestats”.

Camions amb cabines sense fons, infinits,  treuen paquets de manera inesgotable. I una orquestra els acompanya perquè d´una altre forma no podria ser: aquests vehicles són diferents,  no van amb gasolina sinó amb musica.

Tal i com us ho dic.

 I més!!!  I meeeessss!!

Eh?

A que heu quedat ben parats?

Com en tants altres detalls de la educació infantil, de la nostra època a la dels nostres fills, en el joc, també ens hem anat d´un extrem a l’altre.

Diguem que, en general, els nostres pares no jugaven amb nosaltres i, en canvi, no inmiscuir-nos en el joc dels nostres fills ens ha sembla desatendre’ls.

                        Realment els desatenem?

Jo dono pautes de jocs als meus;  hi trec el nas quan em sembla que la cosa decau i els ofereixo eines contínuament per potenciar la seva creativitat, però, només,  de tant en tant, molt rarament, jugo amb ells de veritat.

Em sap greu contradir més d´un, però penso que els nens han de jugar sols.

El joc es un assaig, un aprenentatge. Com els cadells, heu vist com juguen els cadells?

Deixem que s’enfadin i que ho resolguin. Deixem que es facin injustícies i sentencies equivocades. Si procurem, solament, que el joc sigui prou interessant perquè desitgin seguir jugant, aleshores trobaran l’equilibri i s’entendran.

                          Es que, si no m´hi poso,  sempre li toca rebre al mateix??

Si, la condició genètica, a vegades, ens fa a uns més forts que als altres. Als uns submisos i als altres dominants. Però no és una raó per intercedir-hi.

 Si observant-los jugar te n’has adonat, et queda la resta del dia per treballar-ho i a ells un proper joc per posar-ho en practica.

Als meus pares els va costar penes i treballs acostumar-me a tibar de la cadena del wàter.

De vegades ho feia tan ràpid, tibar i sortir, que no servia de res i havien d’acompanyar-me de nou, de la ma.

La mare diu que em tapava una orella amb l’espatlla mentre estibava amb l’altre i premia fort els ulls closos. Quines coses!! Però és que em feia pànic el soroll. Me’n fa. No suporto el soroll. Ni dels petards, ni dels tubs d’escapament, ni de veus.

Hi ha qui diu que en una casa amb nens només hi ha crits i sorolls i jo, com diria la Carme, discrepo.

Evidentment que silenci tampoc, però d’això al crit hi ha una bona distància.

Els meus petitons ja tenen dos anys i els grans són apunt d’iniciar la pre-adolescència. Ambdós grups estan en la línea justa de fer servir el recurs d’alçar la veu per fer-se veure i aquí hi sóc jo per controlar-ho. No pas per seguir el manual de “eduquem bé els fills” sinó per la meva pròpia seguretat emocional. M’és molt fàcil no respondre  l´impuls de tornar-m’hi perquè a mi allò que és estrident em paralitza així que, sense haver de proposar-m’ho,  de seguida capten que els serveix de poc.

Si no vols que cridin, no els cridis. I si ho fan igualment, ignora’ls i premia’ls amb una atenció exageradíssima quan aconsegueixin dirigir-se a tu amb el to adequat.

Sembla una bestiesa, però una casa sense violència acústica pot semblar una bassa d’oli, plaent i pacifica, fins i tot si és plena de canalla.

Sóc al pati i tinc vuit anys.

Fa fred i el cel és negre.

Plourà. Ho sé perquè el nas se m’ha omplert d´invisibles gotes d’aigua i ja no sóc capaç de ensumar l’olor de llapis i goma que desprèn sempre la bata.

Avui no jugo: Estic enfadada.

He decidit quedar-me sota l’escala, davant la porta del menjador i la flaire a núvols tristos se’m barreja amb la de sopetes: Imagino que hi haurà avui per dinar.

Ho imagino mentre passo dos dits pel forat de la butxaca.

Fa una estona hi duia la goma de saltar aquí, era nova, comprada a metres. Se m´hi  ha colat i alguna nena dolenta me l’ha pres.

No vull plorar perquè sóc gran.

No vull parlar amb ningú.

La Susanna em descobreix, se’m planta al davant amb els braços plegats damunt el pit, i em pregunta.

-          Que hi fas aquí?

Em tremola la barbeta i haig d’arrugar les celles perquè les llàgrimes m’estrenyen per sortir.

No ploraré.

S’asseu a la voreta i calla. M’acompanya en els meus silencis i em parla per dins.

Sense mirar-me.

Sense tocar-me.

Aviat sonarà el timbre i entrarem plegades: Sé que es quedarà amb mi fins aleshores.

(***) 

(Un petonet mami.

Ja veus que sóc incapaç d’evocar la meva infància sense tu.)

(***)

Va quedar pendent.

Aquesta la vaig escoltar a la radio, fa molt. De fet era un concurs d’anècdotes i va guanyar. No m’estranya gens.

Una mare de família nombrosa es lleva al mati i posa en marxa tota la casa.

Ella explica: atabalada com estava amb els uns i els altres, per poc m’oblido de que aquell mateix dia tenia hora amb el ginecòleg.

Així que els té arrenglerats, amb una corredissa entra al bany i es neteja “l’assumpte” perquè quedi presentable per la revisió de torn.

En un plis – plas.

Deixa nens, recull la compra, fa el que ha de fer i es dirigeix a la consulta.

Ja a la saleta d’espera respira tranquil·la.

Fins i tot coses tan “engorroses” com aquesta, sense nens, és casi un premi.

 La criden i li posen la bata tan indigne que li donen per estirar-se al llitet. L´home parla i li palpa els pits i desprès es prepara per fer-li el papaniculau, mentre ella, dic jo,  es deuria preguntar de què serviria la bata que li acabaven de posar. En aquestes es fa un silenci aplanant.

La dona diu: “Ell va riure i em va picar l’ullet, – Carai, quin detall!!. Va exclamar. Vaig mirar-me la infermera per comprendre el comentari i ella va fer el cap baix amb un somriure sorneguer.”

Tan se val. Potser no ho havia entès bé. Deixem-ho estar, es va dir. A voltes la gent fa coses que no venen al cas. Li va treure importància.

Quan va arribar a casa amb totes les criatures, ni  recordava l’anècdota del matí.

“Jo vaig fer com sempre. Els sopars, les banyeres i els crits per fer els deures. Tot plegat anava com sempre fins que la meva filla petita va aparèixer a la cuina amb la cara encesa i plena de “llagrimots”. M’ensenya la tovallola que hi tinc al bidet i amb la veu trencada exclama: – mama, que n’has fet de les meves purpurines de la kitty. Ahir les vaig deixar eixugar aquí i ara no hi són!!!”.

La meva mare diria: “cassum la mar salada, coi de canalla!!!”.

Ella va dir:

“Cassum l´olla.

Cassum l´olla.”