Un dia em van explicar la història d´un nen que, sent petit, va aprendre a tornar-se invisible.
Passava tan desapercebut que, sense art de màgia, desapareixia.
Ho va aconseguir de menut i quan va ser gran, aquesta facultat, li va permetre escapar d´una presó de la que era improbable fugir.
.
No sé, .. m´ho van explicar fa temps,
igual es mentida, oi?…
qui ho sap?..
Aquest anunci m´hi ha fet pensar.
..
.
Avui he escoltat una frase a casa meva que fa molt anys vaig pronunciar jo mateixa:
- mare, perquè m’haig de fer el llit si al vespre l’haig de desfer de nou?.
El dia que jo vaig dir això, patia en pròpies carns els dubtes i els interrongants absurds de la meva primera adolescència. Aleshores el pare em va respondre el següent:
- L’has de fer perquè si et deixes endur per aquests pensaments acabaràs decidint que no cal llevar-se al matí perquè, quan es faci de nit, hauràs de dormir de nou.
I com són les coses, …
vols creure que quan ell m’ho va dir vaig pensar, de totes, totes, que una cosa no tenia res a veure amb l’altra?
.
.
L´Esteban és, que jo tingui constància, el meu lector més jove (11 anys).
Ell ha estat qui m’ha fet arribar el vídeo que avui us penjo.
Va demanar-me que hi escrivís el que se m’acudís després de veure’l i a mi, m’ha semblat tan bo i tan explícit que l’únic que se m’acut afegir-hi és el títol al post i prou.
Gracies guapo. Un petonet.
.
Com l’anunci: “Benvinguts a la república independent de casa meva”.
I així resa la llei que parla de les baralles entre germans:
Punt 1. Les baralles les han de solucionar els mateixos que les provoquen o les pateixen.
Punt 2. Provocar-les o patir-les son termes sinònims. No es fan distincions entre els participants.
Punt 3. Cal arribar a un acord en un temps limitat. Del contrari se sancionarà ambdós i sense miraments.
Punt 4. Es premiarà (sempre per duplicat) la bona fe i la disposició a una entesa mútua, ràpida i feliç.
Punt 5. Implicar a terceres persones (avis, tiets, amics..) per aconseguir el propòsit que sotmeti a l’altre, serà considerada falta greu.
Punt 6. Els aldarulls en llocs públics gaudiran d’agreujants directament proporcionals a la incomoditat dels acompanyants.
Punt 7. La contaminació acústica (plors, brams, crits..) que s’hagi de menester per dur a terme el conflicte no quedaran impunes.
Punt 8. Si els responsables de la baralla no es posen d’acord per “finiquitar-la” poden consultar al tribunal.
8.a La consulta al tribunal té una única condició: s’haurà d’acatar la resolució sense posar-la en dubte ni dur-la a discussió (Importantíssim, fer-ho prometre abans. Cada vegada)
P.D. Bàsicament l’inconvenient d’aquest tribunal és el jutge (jo). El jutge, és injust, corrupte, impacient, deslleial, sense escrúpols i “indiscriminat” ( acostuma a llepar-hi tothom).
Els meus fills grans ja tenen clar que anar a queixar-se al suprem té més inconvenients que avantatges ( tot i amb això són reincidents, no penseu) i els petits, doncs, ja ho aprendran.
Si em dieu que, com a espectadors us adoneu que no hi ha dret i que sempre se les carrega el mateix, jo us respondré el que ja he respost en posts anteriors:
El moment de la baralla, amb les sangs enceses (de tots), no és l’hora ideal per solucionar els abusos de l’un sobre l’altre.
Fer fort al dèbil és una feina de llarg recorregut, que necessita més temps i més dedicació i en més i en múltiples ocasions. No n’hi ha prou i li anirà més en contra que a favor, donar-li la raó en plena batalla amb un : – perquè ho dic jo i s´ha acabat!.
Fer els deures és un rotllo. Però un rotllo…
La noció espai-temps d´una nen, no té res a veure amb la d´un adult: Cinc minuts nostres són mitja hora dels seus. Llarga mitja hora.
Que durava una classe? una eternitat. I una digestió? dues o tres eternitats
Aleshores, poseu-vos en el seu lloc. Possiblement, estar davant una taula, concentrat, quiet, treballant i fent el que et demanen de manera endreçada i polida desprès d´un dia esgotador, dic jo, que vindria a ser com si a mi em fessin estar immòbil dos dies seguits comptant granets de sorra, minúsculs, avorrits i infinits. Que no estic dient que els deures s’hagin d’abolir, no, no, no. No s’han d’abolir, però si s’han de re-interpretar.
Els deures serveixen bàsicament per treballar les emocions. Almenys en el primer i segon curs de la primària.
Per això, en aquesta època us desesperareu i es desesperaran. Us culpareu i us enfrontareu entre vosaltres i amb ells. I el pitjor de tot, confondreu, sense voler, la seva manca de paciència amb la intel·ligència. I una cosa res te a veure amb l’altra.
La Núria te una germana que es professora.
Treballa en una escola que fa bandera dels criteris sobre les intel·ligències múltiples. ( Teoria que, en la majoria de punts, defenso a ultrança.) En els nens d’aquesta edat, les classes de l’escola on ella exerceix, s’interrompen cada mitja hora perquè han arribat a la conclusió que és el màxim de temps en què poden estar completament concentrats i, de moment, els resultats són molt bons. ( Trenta minuts, i s´hi hi arriben.)
Aquest cap de setmana, que és l’últim de les vacances de Nadal, a totes les cases amb nens s’escolten les mateixes ordres i amenaces. I és que, en la majoria, encara queden deures per fer.
Per els pares d’aquests nens, els no complidors, dir-vos que, mentre els hi obligueu, tingueu empatia i tolerància amb la seva falta de responsabilitat.
I pels pares dels nens que ja fa dies que tenen preparada la motxilla, doncs, enhorabona per la vostra tenacitat, perseverança i autoritat, val a dir, que a banda dels vostres fills, vosaltres també heu sabut molt bé fer els deures.
