Al saber que tornava esperar bessons, vaig decidir deixar la feina
No he apartat momentàniament els meus negocis sinó que els he tancat definitivament, perquè sabia, que si no ho feia així, seria incapaç de desconnectar-me del tot.
Ara em preguntareu; i perquè?
Doncs perquè tinc trenta nou anys i els meus fills grans n’han fet onze i encara no se com. Diguéssim, que estic buscant, sense èxit, la manera de parar l’exagerada velocitat amb que transcorre la vida que no em deixa ni assimilar.
Tornar a tenir dues criatures al ventre va ser com si m’enviessin un certificat urgent que deia: “tens una segona oportunitat”.
Havia d’aprofitar la ocasió de fer-ho d’una altra manera. De mirar de fer-ho millor.
Desprès d’un any de dedicar-me amb tots els sentits a ells, el primer que haig de dir es que sento una immensa admiració i un profund respecte a les dones que han escollit, pel que sigui, encarregar-se de la seva família, única i exclusivament.
I ho dic amb la vergonya de saber que, abans de prendre aquesta decisió, jo era una de tantes persones que pensen que la feina de casa, que les dones que s’estan a casa, son dones a menys tenir per sotmeses, amants de la vida fàcil i poc ambicioses.
Res més lluny de la realitat.
Us asseguro a totes i en especial a tots els homes que em puguin llegir, que son menys esgotadores dotze hores darrera un mostrador, o sis revisant un inventari o tres quadrant una caixa, que dues, solament dues, a casa amb quatre criatures.
La maternitat de per si no té preu: Et compromet les vint-i-quatre hores del dia ( si, he inclòs les nits) i et fa patir un síndrome d’Estocolm que t’obliga a ser imprescindible, física i emocionalment. Si a sobre, no tens cap excusa que t’obligui a sortir de casa com és, per exemple, “anar a treballar” , que Deu t’agafi confessat.
Jo, tinc les meves ajudes que em permeten que, de tant en tant, faci memòria de qui sóc. Però hi ha moltes dones que no tenen aquesta sort.
Dones que, a més a més, han de demanar permís als seus marits i han de justificar qualsevol despesa extra. Que ja es el “colmo” de la pèrdua de llibertat. (No, no parlo d´ immigrants, parlo de gent d’aquí, d’Igualada mateix.)
En una societat egocentrista com la que vivim, hi ha mares que fan aquest sacrifici i viuen “aplaçant” els propis plaers, en pro de que casa seva sigui una llar. Imagineu-vos que desolador seria el món si no fos per elles. Si no tinguéssim la pau i el refugi que ens dona casa nostre.
Si que es veritat que , gràcies a Deu, l’escolarització es obligatòria i que arriba un moment en que“fer de mestressa” reporta algunes hores sense nens, però, deixant a banda que tenir cura de la llar és alguna cosa més que cuidar d´ells, heu de pensar que la feina de fer de mare és exempta de vacances. El que s´en diu vacances, fins que els nostres fills, i tiro curt, tenen més de deu anys, no te res a veure amb el que s’entén per fer vacances. Deu, anys, eh?. Aviat està dit.
No em queixo. Jo soc una afortunada. Estic on estic perquè vull i si em convé ho puc canviar.
Però com que ara sóc a aquesta banda i visc en carn pròpia algunes indiferències, em reivindico.
I ho dic en veu alta i ho titllo d’injustícia.
No hi ha dret que per haver optat a fer de mare, ara resulta que sóc menys que abans i que treballant el doble, en una feina més transcendent que l’anterior, se m’acusi i se´m senyali pejorativament per d’haver deixat “de treballar.”
Com poden dir que ocupar-se de la família no és treballar?
Feu el que he fet jo, canvieu-vos el lloc. I ja m´ho direu.
Tan senzill com això.
I si algú en te cap dubte, del valor real que pot tenir “treballar a casa” que calculi un sou en base del que cobra per hores una cangur i una dona de fer feines.
Ja et dic jo que no es pot pagar.
En cap dels sentits.
