Contes

desembre 23rd, 2011

Núm 295. Pol, el cargol.

És el conte preferit dels meus petitons i un detallet pels que teniu menuts a casa.

Per donar-vos les gracies de ser tan pacients amb mi. Per llegir-me i per acompanyar-me.

Que passeu un BON NADAL.

Mil petons.

Anna

YouTube Preview Image

abril 22nd, 2011

Núm 272. Em deixes que et llegeixi un conte?

YouTube Preview Image

FELIÇ SANT JORDI I MOLTES GRACIES PER LLEGIR-ME.

desembre 21st, 2010

Num 242. M´han demanat que escrigui un conte de Nadal.

 

 Una nit d´hivern nevava a Igualada. Vigílies de Nadal.
 
Les llums dels carrers fumejaven de fred i la gent caminava encongida per  la rambla.
Cadascú buscava neguitós la seva llar calenta i acollidora, fins que, a mitja nit en punt, es va tancar el darrer pany de la darrera porta i la ciutat va quedar completament deserta. 
 
Xiulava el vent enmig dels plataners que feien filigranes per sostenir la neu. Les volves es gronxaven, calmoses, queien des del cel escollint amb paciència el lloc de terra per posar-se.
 
Silenci. Més silenci i un espetec.
De la  punta de l’agulla del campanar de Santa Maria va calar una guspira. I, aleshores va tornar a passar.
 
Ho van veure els ulls del Marc que miraven des d´una finestra estant amb la punta del nas clavat al vidre glassat.
I també ho va notar l’àvia del primer que s’aixecava,  feixuga.
 
La guspira va fer estels de tres colors, molts.
Les espurnes es van escampar,  façana avall. De Santa Maria a la plaça de l´Ajuntament, sota les arcades, per Santa Anna i fins el rec.
 
I va deixar de nevar.
I van venir ells.
 
Àngels menuts com papallones blanques, centenars.
Milers de d’ales minúscules, espolsant “purpurines”. Voletejant, lliscant, esmunyint-se. Buscant fissures, ranures, forats. Entrant a les cases, cercant persones.
Com sempre fan.
Es el que fan els angelets de Nadal, quan venen perquè algú, de debò,  els hi ha pregat.
 
.. 
Una nit d’hivern,  a Igualada, de no fa gaires anys.
Un nen petit, que es deia Marc s’enyorava.  Va adormir-se amb el plor, al peu d´un finestró, esperant i desitjant.
Fins que, més enllà de la mitja nit, petons com infinits plomalls li van pessigollar el front i  li van tornar la pau al cor.
 
Ho van veure dos coloms que s’arraconaven arraulits.
I també una senyora, la del primer, que va somriure per ell.
 

 

 

 
 

novembre 27th, 2010

Num 233. Un altre conte… per un nen gran.

 
 
Era mitja tarda d’hivern i el sol queia irremeiablement.
S’escorria, segon rere segon, finestra avall sense treva. Es despenjava romancer pels carrers, sortejant edificis i gent.
S’esmunyia de camí al port i del port fins l’horitzó.
Fins l’horitzó.
Perquè el sol busca sempre l’horitzó per dormir.
 
Aquell dia no feia vent.
No feia vent i les aigües eren planes, quietes.
El mar es gronxava suau.
El mar immens, que sempre hi és, quan ells hi són. El mar que respira.
El mar que “ronroneja” i que, aquella tarda, era un gat mans; només una plana tremolosa que duia la deriva una barca sense nom.
Una barca a la deriva. Sense nom.
Una barca abandonada a la sort.
I al destí.
 
I la barca portava un cos, i el cos, un cor que amb prou feines bategava.
Va ser el batec últim, un de tímid i poruc, que la va despertar: el so del darrer bri de vida que va ressonar en les profunditats.
Va ser aquest palpitar agònic que la va fer alçar del fons on ella jeia per sempre més. Això, i uns llavis temptadors que la vigilaven de terra ferma.
Un llavis que la cridaven de lluny  i que li van dir:  - ves-hi.
 
Hi ha unes muntanyes que són com els castells que fan els nens amb les mans a la platja.
S’alcen majestuoses i capritxoses entre camps que a l’estiu son rossos de blat. Muntanyes rodones que es recargolen en mil racons.
En un país terres endins.
Diuen,  que, en allà,  en una drecera màgica que no pots agafar sense desaparèixer eternament,  hi viu una dona.
Una dona estranya que te els ulls del color de les algues de tant mirar al nord per cercar les aigües a les que pertany.
Una dona que fa poc era una ombra entre les roques i el coral.
Només fins fa poc.
Només fins que va aprendre, fins que la van empènyer, per fi,  a fer-se una anima nova prenent-la del bes d´ un mariner moribund.
 
 

 

novembre 17th, 2010

Num 230. Plou i fa sol.

 

Plou i fa sol i les fades dolces del matí,  dibuixen de colors un arc de sant Martí.

Fan esquitxos amb les cuetes dels vestits i els núvols petits, com escales de cotó, són el coixí dels seus peuets nus.

Li han pintat el verd.

Li han pintat el groc.

I el vermell.

Però a la fada del blau te els cabells embolicats en una alzina  que tot s’ho mira des de la punta d´un cim.

Plou i fa sol i les fades dolces del matí juguen divertides al cel.

Bufen i riuen i empastifen de ditades l’horitzó.

N’hi ha una que no.

Una fada fa morrets i el vent li fa petonets.

Petonets que li vermellegen les galtes.

Petonets que es tornen blaus i que tenyeixen de mar l’infinit.

« Entrades Anteriors

web host | managed hosting | vps hosting | Wordpress Themes