Mentre atenien el torn es va anar assossegant. Menys mal.

En els vint minuts d’espera el nen anava traïen les quatre cosetes del cistellet i ella les tornava a  posar.

Es va encabessar amb el xiclets que penjaven del panel de la dreta i ella els hi va afegir a la compra.

Li va preguntar pel senyor del bigoti que tenia al darrera i pel bebè de la panxa de la dona que l’acompanyava senyalant-los amb el dit, descaradament. I ella va fer que si amb el cap sense sintetitzar, sense assimilar la veueta filosa que li parlava.

-          Mira, mama, mira.

Li tibava de l’abric i el botons cedien. Que coi hauria vist ara?

Però la Isabel ja no estava per punyetes, se’n havia anat de viatge astral i pul·lulava pels florescents sense reconèixer-se ella ni a la criatura que la maltractava.

No hagués pogut centrar els ulls on deia el nen perquè no s’hi concentrava. Ella el que volia era pagar i desaparèixer.

La segona cosa, literalment.

A la etiqueta del uniforme hi posava que la noia de la caixa es deia Maribel.

Però a la Maribel li deien Mari, perquè la clienta del davant la coneixia i elles dues la feien petar com si fossin en un bar. Ben bé com si la cua de penitents que les observava no anés amb elles.

Ni els  penitents,  ni la Isabel, que era la propera, i  que duia una pancarta de “em rendeixo” entre cella i cella d’ençà que feia uns minuts que se li havien escapat les forces per un dels forats més íntims del ser humà.

Al Joanet li cremaven les plantes dels peus, però.

Ell no podia estar-se tanta estona quiet.

I va decidir fer el cim.

Se li va emparrar als braços, col·locant el peuet en l’ansa de la bossa fent-la servir d’estrep i trepant-li en pur estil anxaneta que  no va desistir fins que li va rodejar amb les cames el coll.

-          Joanet, si us plau…

 La llarga cua que ja sobrepassava el departament de cosmètics, quasi que s’hi va abalançar en massa per fer-li fa pinya i més d’un es va cruspir una ungla del patiment.

-          Però, fillet, que fas?

Un cop alçat,  encès de galtes,  estava cofoi.

-          Hola, hola, hola,hola, hola…..

Va començar a cridar

-          Hola, hola…

No va faltar qui li respongués tímidament.

Però el millor va ser que l’espectacle va causar efecte i a la Maribel no li va quedar més remei que girar el cap i mirar cap aquella estranya torre humà que li emetia senyals .

-          Eiiiiiiiiiiii, hola guapo!

I tot seguit va fixar la vista en la cinta transportadora on un parell de codis de barres confiaven  ser descodificats.

La majoria somriurien per dins: Sortirien d’allà abans de mitja nit.  I a la Maribel el nou client era una ocasió excel.lent per saber més, per conèixer, per intimar,  …ella fins les nou no tenia cap pressa.

-          Quina monada, que fas a qui dalt? Com et dius?

-          Digues-li Joanet a aquesta noia com et dius? Va insistir la mare

Una clara mostra de l’estat depriment de la Isabel que en una millor ocasió li hagués fet dir el telèfon, l’adreça, el codi postal  i el poema de Nadal.

-          Ai que se t’ha menjat la llengua el gat…

El gat?

-          La mama abans s’ha tirat un pet!!!

-          Que dius maco?

Temps li va faltar per esbombar a ple pulmó i sense pietat:

-          LA MAMA S´HA TIRAT UN PET ALLÀ!!!

-          ALLÀ, ALLÀ, ALLÀ!!! Repetia indicant al fons com un posseït.

Just quan la megafonia va fallar. Ja es mala sort.

Es va fer un silenci aplanador i totes les atencions es van centrar en aquella mena de mico que penjava del cap de la senyora elegant.

Quines xafogors li van venir. La seva aparença de mare juvenil va quedar en res. La situació la va menysprear i ara es veia com una menopàusica cagona.

Quin greu em sap per la Isabel.

Ella  va dir que no se’n oblidaria mai. I tal i com es, de tant bona fe, m´ho crec.

Així m’ho explicava:

    -      Perquè vegis, perquè vegis,( se li encenia la sang encara set dies més tard).   Perquè vegis…. Cria corbs, cria… quin desengany.

Al Joanet allò el va fer riure fins  plorar.

Estirat panxa enlaire i amb  les cametes arronsades “ clequejant”  sense parar el nen no deixava de cridar :

-          “la mare s’ha tirat un pet!”.

 la Isabel descomposta encara i descol·locada per la seva pròpia falta de modals, s’estava dreta com un estaquirot i no trobava les paraules per fer-lo alçar.  Com tapar aquella boqueta sense haver-li de fer mal.?

A punt va estar de perdre el ris de la permanent. Quin mal moment.

No va ser fins que una llauna de colors vistosos que ella va trobar al damunt de tot el va hipnotitzar de nou. Els nens és el que tenen,  que obliden molt fàcilment.

-          Encara com he reaccionat tan ràpid. Pensava.

El que fan les situacions límit.

Deprimida pel tràngol  que acabava de patir  va donar per acabava la excursió mercantil.

-          Cap a casa. Hem de marxar.

Ella ja no era ella.

Va passar de ser la mare de la Laura Ingalls (casa de la pradera) a la desesperada i fugitiva mare de “No sin mi hija”.

Un burca li hagués anat rebé.

Avançava cap a la caixa com si la empaités una cort de Tabilans, de la maneta del Joanet que saltava divertit amb la llauna de colorins.

Pobre Isabel,  ni mirava enrere,  temorosa de que l’home dels iogurts no hagués relacionat ja els crits del seu fillet amb l’estrany “ si” sostingut del sorollet del fons.

(continua)

La Isabel és una mare que ho ha estat per primera vegada a les acaballes de la seva edat fèrtil.

El Joan, Joanet, és el seu fill que ara te tres anys i a qui ella hi dedica les atencions que pot, que son moltes.

Hi passa tantes estones i li explica tantes coses que, a voltes, es sorprèn tractant-lo com si fos més gran, com si en ves de tres en tingués divuit. 

El nen, tot s’ha de dir, es viu com una centella, i deu ser de bona pasta perquè tot i les oportunitats que té, de moment, no es comporta com un  reietó tirà.

La setmana passada se’l va dur al Caprabo.

Precisament a la tarda,  que és  quan hi ha més gent, i en dissabte, perquè a ella li sembla que, anar de compres, és instructiu pel nen i el dissabte es el dia que ho poden fer sense presses.

Ben bé en plena aglomeració. Ells dos, però, aliens al bullici i al deliri compulsiu del “dos per ú” , recorrien els passadissos com si fossin al zoo:

El Joanet treia i ella posava, el nen preguntava i ella explicava i ell preguntava de nou abans que ella hagués tingut temps d’acabar la  ultima resposta.

Com en una bombolleta enmig de tant desfici malgastador, la Isabel i el  Joanet,  transitaven impertèrrits en la seva visita cultural fins que el recorregut els va dur al fons del supermercat. En una mena de racó que fa l’edifici.

Es una zona més tranquil·la, a poder ser, perquè queda mig amagada.

Els experts en màrqueting i comerç  dirien que és  un punt fred.

Així es denominen els entesos els espais dels locals que, pel que sigui,  menys es freqüenten, no atrauen al comprador i el producte te poca  rotació.

I això la Isabel ja ho sabia i va trobar oportú que el nen també ho sabés. La lliçó del dia. Una transmissió de coneixements que la van tenir parlant sola mentre Joanet provava de fer el pi  amb el cap dins la cistelleta mig buida.

- Comprens que et vull dir, fill?

Segur que si.

Al Caparabo que dic, el lloc fred, és on hi ha les conserves i la llet.

Segurament angoixat per tanta xerrameca de la mare, la criatura es va despistar interessant-se de cop i volta, per una caixa de pasta equatoriana que hi havia a la prestatgeria més baixa.

I ja la veus a ella, tan enfaixada i elegant,  rumiant com acotar-se per arribar fins allà baix.

La Isabel i el seu abric tres quarts i la bossa de pell, van mirar a banda i banda.

Va fer un posat condescendent i amb un somriure als  llavis de mare televisiva, es va “acuclillar” amb energia per prendre la capça entre les mans i llegir-ne els ingredients.

Seria per la posició, per la debilitat dels genolls, per l’edat i sobretot per l’esforç de contenció, que els budells se li van remoure i malgrat que hi va haver una lluita estomacal ferotge  i una negació mental total ,  al final,  l’esfínter no va poder més i es va rendir abandonat a la pressió gasosa que l’empenyia per dins.

En resum, que  a la Isabel se li va escapar un pet.

Un pet normal no, no un “puf” i prou.

Un pet dels que si et provoqués no et ve, un de  llarg i aflautat  i prim i fi com un xiulet. Un fiuuuuu de petardet de Sant Joan, que per l’estona que va durar ni semblava un pet.

Mira si va sonar poc a pet que l’home que triava els iogurts desnatats es va quedar parat parant l’orella, es va acostar tres vegades al palé de la llet en caixes  i se’n va anar convençut que algun bric s’hauria rebentat per la pressió i perdia aire a destall

(continua).

 Fa set anys, vaig deixar d’anar a comprar el pa al forn que hi ha sota  de casa perquè la fornera, una dona carregada de bones intencions, patia una mena de deficiència auditiva que la tornava sorda a voluntat.

Digues-me poc tolerant, però, a mi, aquesta afecció em trastornava, m’ofuscava i em feia perdre els estreps. Més d’un cop vaig haver de reprimir-me d’actuar amb violència.

Just em va anar una tarda de primavera, “hormonalment” jo més descompensada, d’estavellar-li la barra de quart entre cella i cella, a veure si, amb el cop, li retornaven les freqüències  que perdia quan li lletrejava ben clar i català; -No, gracies, no.

La qüestió es que, fos l’hora que fos, sortíem d’allà amb un “xupa-xup” per barba.  I es una llàstima, una llàstima!, perquè com el pa d´ aquest forn no se’n trobava en tot Igualada.

El primer cop em va agafar per sorpresa i creguda que el regal seria un fet extraordinari ho vaig consentir. L’endemà la senyora creia que m’hi negava per no abusar i va optar per ignorar-me per complert. Els dies següents els nens allargaven el braç només entrar i ella, com si s’hagués cosit les orelles, em cobrava i em somreia amb la mateixa benevolència que es tracta als curts de gambals o als que els hi falta un bull.

El drama venia quan els hi havia de prendre. Ja els pots explicar missa a dos nens de tres anys!!. Marranada al canto;  gemecs, plors i puntades,  des de la porta del forn fins la de casa.

Però aleshores era més jove i,  mira, no perdia la esperança de trobar el remei que li tornés, a la pobre, la capacitat d’escoltar-me. Contínuament era un nou començar. Caure per tornar-se aixecar. Quina fe!. No em diguis!

Es clar que em vaig plantejar renunciar-hi. Si fos per mi,  ja feia temps que m’hagués tirat a l’esquena les seves indiferències, però no em sortia dels nassos posar-la a ella per davant dels meus fills, senzillament,  no volia que els nens prenguessin caramels cada dia perquè no els feia bé i perquè, abans dels àpats, solien perdre la gana i acabaven no menjant res.

Us ho prometo que li vaig explicar, amb deteniment. Que penso que no cal, però ho vaig fer. M’hi vaig esplaià i vaig buscar, en ocasions,  el recolzament dels qui esperaven torn al meu darrera que, cagats de veurem tant nerviosa,  feien que si amb el cap.

Un dia,  un dia que semblava estar més sencera i receptiva, quan creia que m’havia entès, es va mirar els nens que ja saltaven ansiolítics perduts, amb una cara morruda que deia: “qui es aquesta pocavergonya que us acompanya”?, i a continuació, com el que ha sentit a ploure,  els va tornar  a donar la llaminadura de torn.

Hi havia testimonis, que sempre dol més. Hi havia, en concret,  una dona que va aprofitar per afegir: – Vaaa, que no n’hi ha per tant!.

La percepció que vaig tenir de mi mateixa era semblant a la que deu tenir una desequilibrada en un moment de lucidesa. Va ser la més penosa, i també, la ultima vegada que vaig veure la senyora i que vam poder gaudir del seu pa.

Avui el forn ja no existeix. Es una cafeteria tipus granja, de les que tant s´estilen. De la  dona tampoc no n’he sabut res.

Em pregunto: Sabria a hores d´ara, amb els petits,  trobar la manera de dir-li que no? Sincerament? Ai,  no ho sé pas!.

Es que, de debò que ella era, realment, molt dura de mollera  i jo també hi ha límits que no solc traspassar.

A mi em van deixar molt clar de petita que mai, mai, sota cap pretext, havia de faltar el respecte a la gent gran.

Ella era una mare jove i estrangera. El color de la pell i el gest deien que dels països de l’est..

Esperava.

La consulta estava plena però havia arribat de les primeres, aviat la cridarien.

Damunt les seves cuixes s’arrupia un nen de poc més de 2 anyets. Mig s’endormiscava amb el caparró repenjat en el seu pit. Un pit prominent i acollidor.

Li gratava l’esquena i el cap, i li explicava que de seguida es trobaria bé.

No sabia molt bé dir que  tenia. Es notava estranyada per com havien anat les coses durant les ultimes hores. Se sentia culpable però tampoc no podia dir  perquè. 

Li va fer un petó al front i li va pentinar una cella. No havia parlat gens d’ençà que l’havia anat a buscar. Estava moix i, potser, li costava respirar.

Últimament tot anava al revés.

Quan la professora la va trucar no n’havia volgut donar detalls pel telèfon. En parlarien a l’escola.

Va deixar la feina i amb els dits encara vermells de l’aigua calenta s’agafava el mocador que li tapava el coll. El fred ha vingut de cop.

Quan va arribar, la va dur a part i li va dir que el seu fill feia sorolls estranys. Li va preguntar si sabia perquè. Desprès la va interrogar també per la feina i pel marit a qui feia mesos que no veien. En el últim moment, quan se n’anava,va afegir que el nen feia pudor. – Ja fa dies que fa pudor.

La infermera va sortir i es va endur a un avi que es tapava l’ull amb el  mocador.

Ell es  va adormir i ella es va quedant mirant la finestra, vidres enllà.

S’havia fet fosc i plovisquejava. Va pensar que molts kilòmetres lluny, en el poble on havia nascut, hauria començat a nevar. Se sentia mes  sola que mai.

Quan van dir el seu nom es va aixecar sense esma.

El metge va despertar al nen de males maneres. La criatura es va espantar quan va veure l’home amb un llum al front. Des de fora el sentíem plorar i, a la saleta, es va fer el silenci. La tafaneria va fer callar tothom.

Li va mirar el coll. Les orelles i el nas.

Al nas hi va descobrir un cigró. Un cigró.

Com a mínim el duia feia una setmana i ja s’havia començat a podrir. El podriment se li havia menjat un tros de “tabic” i era la causa d’aquella olor que desprenia i el soroll que feia al respirar.

La mare es va tapar la boca amb les dues mans.

Va fer una passa enrere

Mirava esgarrifada, amb els ulls negats, sense explicar´s-ho.

Veia, dreta, com el doctor la observava amb desconfiança mentre li deia que són coses que fan la canalla,           – ja se sap.

No havia donat les gracies encara quan la infermera li va demanar que no marxes. Que, sentint-ho molt, el protocol deia que haurien d’avisar als d’assumptes socials.