Num 156. Abús de poder (continuació)
Darrera la cuina hi havia una porta de vidre gruixut. D’aquells vidres que deixen passar la llum però que no permeten veure-hi a través. Com un tipus de mampara amb relleu. La porta duia a al “quartet” de la rentadora i aquest a una terrassa interior on només s´hi podia accionar la llum des de dins.
(…)
El vaig haver de treure de davant del televisor tres vegades.
Suposo que empès pel temor a l’home que matava la noia a queixalades. Sense voluntat, ell hi tornava. Hi tornava cada cop que l’arrossegava fins el passadís, desempallegant-se de mi com un endimoniat.
Bramava, saltava i feia les mil i unes amb la intenció de que no es pogués sentir ni veure res.
Començava a estar-ne tipa. Però que s’havia cregut aquell mig moc?
- Maaarc!! Si m’enfado rebràs.
I la Neus, amb les seves galtones tremoloses, procurava mitjançar. La sentia murmurar fluixet i això, això no feia altra cosa que molestar-me més.
- Tu, calla. Que callis. Vols callar?
- Li diré a la mama.
- Li diràs, què? Eh?
Vaig agafar el comandament pujant el volum fins a un extrem que les finestres tremolaven i els crits de la víctima del vampir ens van escanyar el timpà.
Els dos es van tapar les orelles esfereïts i jo, com si res, vaig escarxofar-me al sofà satisfeta d’haver-me imposat.
- Si no us agrada, aneu-vos-en a l’habitació.
Fins que, enmig de tanta bogeria, el ditet molsut del meu germà petit va ser capaç d´adivinar el botó que apagava aquell aparell monstruós i el silenci ens va aplanar les orelles.
- Es pot saber que has fet?
Vaig alçar-me com un gegant rabiós, i ell, que se les veia venir, feia aquells ulls que té, tan grossos, caiguts i misericordiosos, esperant la meva represàlia.
- Ara si que te l´has guanyat. Ui ara!
(continua)
Segueix anècdota | Comentari (0)Num 155. Abús de poder
Jo no tindria els nou anys i ens havien deixat sols a casa.
Als tres germans, sense ningú que ens vigilés; la Neus amb cinc i el Marc amb quatre.
Una cosa impensable i més aviat denunciable en els nostres temps. Abans, però, era normal. No passava rés. Tinc amigues a qui els pares deixaven de bebès dormint al bressol per anar-se’n al cine, quan al cine solien fer no una sinó dos pel·lícules!!!, i jo tinc les meves sospites, bastant fonamentades, que amb mi també ho van fer.
Tan se val, aquell dia no era de nit sinó tarda- vespre i a més, la mare s’estava a la perruqueria, just en el pis de sota i aquelles hores encara treballava.
No, no era tard, potser les set.
La televisió estava engegada, com sempre, i feien una peli de por.
M’atreviria a dir que Dracula. Estic quasi segura.
Si, si, a aquelles hores en feien una por, en blanc i negre, però de molta por.
Ho recordo perquè alguna de les escenes de l’home vampir em van obligar, durant anys, a passar revista a l’habitació abans de tancar el llum; bàsicament, a mirar sota el llit i darrera les cortines i dins l’armari. Ritus que servia de ben poc perquè al final acabava acotxant-me fins les orelles i suant la gota grossa per tal de que no quedés ni una engruna de mi al descobert.
Fos el Dracula dels meus malsons o no, la peli que emetien feia tanta por, que al meu germà petit aviat li va venir un atac d’ansietat i va començar a saltar excitat davant l’aparell per a que l’apaguéssim.
- Apagar-lo?
M’estaria escagarrinant però la volia veure. I la veuria, perquè allà qui manava era jo, jo era la gran.
- Si us plau Anna, apaga-la. Va dir la Neus.
- Que? Si home!.
No, no hi estava d’acord.
I s’haurien d’aguantar, no els quedava altre remei, no estava disposada a cedir.
(continua)
Segueix anècdota | Comentari (0)Num 151. Quan els nens no callen (continuació i final)
Mentre atenien el torn es va anar assossegant. Menys mal.
En els vint minuts d’espera el nen anava traïen les quatre cosetes del cistellet i ella les tornava a posar.
Es va encabessar amb el xiclets que penjaven del panel de la dreta i ella els hi va afegir a la compra.
Li va preguntar pel senyor del bigoti que tenia al darrera i pel bebè de la panxa de la dona que l’acompanyava senyalant-los amb el dit, descaradament. I ella va fer que si amb el cap sense sintetitzar, sense assimilar la veueta filosa que li parlava.
- Mira, mama, mira.
Li tibava de l’abric i el botons cedien. Que coi hauria vist ara?
Però la Isabel ja no estava per punyetes, se’n havia anat de viatge astral i pul·lulava pels florescents sense reconèixer-se ella ni a la criatura que la maltractava.
No hagués pogut centrar els ulls on deia el nen perquè no s’hi concentrava. Ella el que volia era pagar i desaparèixer.
La segona cosa, literalment.
A la etiqueta del uniforme hi posava que la noia de la caixa es deia Maribel.
Però a la Maribel li deien Mari, perquè la clienta del davant la coneixia i elles dues la feien petar com si fossin en un bar. Ben bé com si la cua de penitents que les observava no anés amb elles.
Ni els penitents, ni la Isabel, que era la propera, i que duia una pancarta de “em rendeixo” entre cella i cella d’ençà que feia uns minuts que se li havien escapat les forces per un dels forats més íntims del ser humà.
Al Joanet li cremaven les plantes dels peus, però.
Ell no podia estar-se tanta estona quiet.
I va decidir fer el cim.
Se li va emparrar als braços, col·locant el peuet en l’ansa de la bossa fent-la servir d’estrep i trepant-li en pur estil anxaneta que no va desistir fins que li va rodejar amb les cames el coll.
- Joanet, si us plau…
La llarga cua que ja sobrepassava el departament de cosmètics, quasi que s’hi va abalançar en massa per fer-li fa pinya i més d’un es va cruspir una ungla del patiment.
- Però, fillet, que fas?
Un cop alçat, encès de galtes, estava cofoi.
- Hola, hola, hola,hola, hola…..
Va començar a cridar
- Hola, hola…
No va faltar qui li respongués tímidament.
Però el millor va ser que l’espectacle va causar efecte i a la Maribel no li va quedar més remei que girar el cap i mirar cap aquella estranya torre humà que li emetia senyals .
- Eiiiiiiiiiiii, hola guapo!
I tot seguit va fixar la vista en la cinta transportadora on un parell de codis de barres confiaven ser descodificats.
La majoria somriurien per dins: Sortirien d’allà abans de mitja nit. I a la Maribel el nou client era una ocasió excel.lent per saber més, per conèixer, per intimar, …ella fins les nou no tenia cap pressa.
- Quina monada, que fas a qui dalt? Com et dius?
- Digues-li Joanet a aquesta noia com et dius? Va insistir la mare
Una clara mostra de l’estat depriment de la Isabel que en una millor ocasió li hagués fet dir el telèfon, l’adreça, el codi postal i el poema de Nadal.
- Ai que se t’ha menjat la llengua el gat…
El gat?
- La mama abans s’ha tirat un pet!!!
- Que dius maco?
Temps li va faltar per esbombar a ple pulmó i sense pietat:
- LA MAMA S´HA TIRAT UN PET ALLÀ!!!
- ALLÀ, ALLÀ, ALLÀ!!! Repetia indicant al fons com un posseït.
Just quan la megafonia va fallar. Ja es mala sort.
Es va fer un silenci aplanador i totes les atencions es van centrar en aquella mena de mico que penjava del cap de la senyora elegant.
Quines xafogors li van venir. La seva aparença de mare juvenil va quedar en res. La situació la va menysprear i ara es veia com una menopàusica cagona.
Quin greu em sap per la Isabel.
Ella va dir que no se’n oblidaria mai. I tal i com es, de tant bona fe, m´ho crec.
Així m’ho explicava:
- Perquè vegis, perquè vegis,( se li encenia la sang encara set dies més tard). Perquè vegis…. Cria corbs, cria… quin desengany.
Segueix anècdota | Comentari (1)Num 150. Quan els nens no callen. (continuació)
Al Joanet allò el va fer riure fins plorar.
Estirat panxa enlaire i amb les cametes arronsades “ clequejant” sense parar el nen no deixava de cridar :
- “la mare s’ha tirat un pet!”.
la Isabel descomposta encara i descol·locada per la seva pròpia falta de modals, s’estava dreta com un estaquirot i no trobava les paraules per fer-lo alçar. Com tapar aquella boqueta sense haver-li de fer mal.?
A punt va estar de perdre el ris de la permanent. Quin mal moment.
No va ser fins que una llauna de colors vistosos que ella va trobar al damunt de tot el va hipnotitzar de nou. Els nens és el que tenen, que obliden molt fàcilment.
- Encara com he reaccionat tan ràpid. Pensava.
El que fan les situacions límit.
Deprimida pel tràngol que acabava de patir va donar per acabava la excursió mercantil.
- Cap a casa. Hem de marxar.
Ella ja no era ella.
Va passar de ser la mare de la Laura Ingalls (casa de la pradera) a la desesperada i fugitiva mare de “No sin mi hija”.
Un burca li hagués anat rebé.
Avançava cap a la caixa com si la empaités una cort de Tabilans, de la maneta del Joanet que saltava divertit amb la llauna de colorins.
Pobre Isabel, ni mirava enrere, temorosa de que l’home dels iogurts no hagués relacionat ja els crits del seu fillet amb l’estrany “ si” sostingut del sorollet del fons.
(continua)
Segueix anècdota | Comentari (0)Num 149. Quan els nens no callen
La Isabel és una mare que ho ha estat per primera vegada a les acaballes de la seva edat fèrtil.
El Joan, Joanet, és el seu fill que ara te tres anys i a qui ella hi dedica les atencions que pot, que son moltes.
Hi passa tantes estones i li explica tantes coses que, a voltes, es sorprèn tractant-lo com si fos més gran, com si en ves de tres en tingués divuit.
El nen, tot s’ha de dir, es viu com una centella, i deu ser de bona pasta perquè tot i les oportunitats que té, de moment, no es comporta com un reietó tirà.
La setmana passada se’l va dur al Caprabo.
Precisament a la tarda, que és quan hi ha més gent, i en dissabte, perquè a ella li sembla que, anar de compres, és instructiu pel nen i el dissabte es el dia que ho poden fer sense presses.
Ben bé en plena aglomeració. Ells dos, però, aliens al bullici i al deliri compulsiu del “dos per ú” , recorrien els passadissos com si fossin al zoo:
El Joanet treia i ella posava, el nen preguntava i ella explicava i ell preguntava de nou abans que ella hagués tingut temps d’acabar la ultima resposta.
Com en una bombolleta enmig de tant desfici malgastador, la Isabel i el Joanet, transitaven impertèrrits en la seva visita cultural fins que el recorregut els va dur al fons del supermercat. En una mena de racó que fa l’edifici.
Es una zona més tranquil·la, a poder ser, perquè queda mig amagada.
Els experts en màrqueting i comerç dirien que és un punt fred.
Així es denominen els entesos els espais dels locals que, pel que sigui, menys es freqüenten, no atrauen al comprador i el producte te poca rotació.
I això la Isabel ja ho sabia i va trobar oportú que el nen també ho sabés. La lliçó del dia. Una transmissió de coneixements que la van tenir parlant sola mentre Joanet provava de fer el pi amb el cap dins la cistelleta mig buida.
- Comprens que et vull dir, fill?
Segur que si.
Al Caparabo que dic, el lloc fred, és on hi ha les conserves i la llet.
Segurament angoixat per tanta xerrameca de la mare, la criatura es va despistar interessant-se de cop i volta, per una caixa de pasta equatoriana que hi havia a la prestatgeria més baixa.
I ja la veus a ella, tan enfaixada i elegant, rumiant com acotar-se per arribar fins allà baix.
La Isabel i el seu abric tres quarts i la bossa de pell, van mirar a banda i banda.
Va fer un posat condescendent i amb un somriure als llavis de mare televisiva, es va “acuclillar” amb energia per prendre la capça entre les mans i llegir-ne els ingredients.
Seria per la posició, per la debilitat dels genolls, per l’edat i sobretot per l’esforç de contenció, que els budells se li van remoure i malgrat que hi va haver una lluita estomacal ferotge i una negació mental total , al final, l’esfínter no va poder més i es va rendir abandonat a la pressió gasosa que l’empenyia per dins.
En resum, que a la Isabel se li va escapar un pet.
Un pet normal no, no un “puf” i prou.
Un pet dels que si et provoqués no et ve, un de llarg i aflautat i prim i fi com un xiulet. Un fiuuuuu de petardet de Sant Joan, que per l’estona que va durar ni semblava un pet.
Mira si va sonar poc a pet que l’home que triava els iogurts desnatats es va quedar parat parant l’orella, es va acostar tres vegades al palé de la llet en caixes i se’n va anar convençut que algun bric s’hauria rebentat per la pressió i perdia aire a destall
(continua).
Segueix anècdota | Comentari (1)