No em van castigar. Ni em van renyar.

Crec que en van tenir prou sabent que tot havia quedat en un ensurt.

Ho van entendre com “coses de canalla” i ja està.

La veritat es que de vegades em sorprenia que per res es muntés un sidral i que per coses importants es fes com si fos tan normal. Allò havia estat important, aquella sang…no es mor així la gent? I si s’hagués mort, tampoc no m’haguessin dit res?

Vaig estar apunt de confessar perquè tenia el dubte que potser no havien entès bé les explicacions histèriques i repetitives de la Neus però, al final,  em vaig pujar al carro del “que no n’hi ha per tant” i en algun moment, fins i tot, me’n vaig riure del “caguetes del nen”.

La gent gran no s’equivoca mai, vaig pensar, i potser no s’equivoquen perquè fan veure que no s’han equivocat.

Però vaig aprendre la lliçó, tot i que reconèixer els meus errors segueix sent una assignatura pendent que arrossego.

Sempre i sense excepcions, compleixo les meves advertències i amenaces però, arran d’aquells fets, mai no en pronuncio ni una que pugui produir més danys que beneficis i de la que no em pugui assumir les conseqüències.

Els meus fills saben que soc una barrera insalvable quan dic que “no” i que els “càstigs de la mama s’enganxen” i no es “desenganxen”  fins que s’hagin complert.

Però ho faig amb una justícia lliure d’egoisme personal, de vegades, fins i tot,  en perjudici meu.

Segur que sabeu que vull dir.

Estic convençuda que, ara que  som tots adults,  el Marc ja m’ho ha perdonat.

De totes maneres, per si de cas:

Ho sento. M´en penedeixo d’haver fet que ho passessis malament.  Perdona´m-ho  germanet.

Quan vaig escoltar desplomar-se el vidre de la porta, la trencadissa, em  va glaçar la respiració.

Em vaig alçar com si una força oculta em tibés pel coll i quan vaig encendre el llum de la cuina l’espectacle em va fer tremolar. La Neus cridava, cridava tant que es doblegava i tot, i el Marc era allà terra amb la cara plena de llàgrimes, la boca regalimant de babes i mocs i els braços esquitxats de vidres i sang. Molta sang per tot. Li rajava com si en comptes de venes tingués aixetes.

Em vaig espantar de debò.

Aquella situació em feia responsable i al mateix temps em recordava que jo era una nena petita. Una nena dolenta, però només una nena. Se m’havia caigut la disfressa de persona gran.. Ara el que volia era amagar-me en els braços de qui fos. Ja no era qui manava.

Quan vaig aparèixer a baix la perruqueria per avisar la mare, només vaig dir que el Marc s’havia fet mal. Però això ho va fer la  boca perquè el que és el cap no parava de repetir  que el meu germanet s’estava dessagnant per culpa meva. Tothom va córrer i se’l van endur a l’hospital entre desespers i angoixes, i en cap moment, ningú va parar atenció en mi.

Si m’haguessin mirat als ulls haguessin entès sense problemes que havia passat. L’únic retret me’l va fer la  Neus, quan vam quedar soles, i jo la vaig respondre donant un cop de porta per tancar-me en el dormitori. Esguardaria la represàlia per quan tornessin.

No la temia la represàlia, em feia falta.

Jo només volia que el curessin, que no li passes res.  

(continua)

D’una revolada el vaig alçar per les aixelles i me’l vaig endur cap a la cuina, directe al “quartet” de la rentadora.

La Neus em seguia sense badar boca i el nen pedalejava tant com podia, m’estibava la roba i m’esgarrapava. Però no hi tenia res a fer.

El vaig tancar. A les fosques. I li vaig escridassar des de l’altra banda de la porta sentenciant-lo:

-          Estàs castigat. T’estaràs aquí una bona estona, a veure si aprens!!

I me’n vaig tornar al menjador amb l´ombra de la meva germana a les espatlles.

Assegudes les dues davant el televisor, escoltàvem de lluny els sorolls, esmorteïts, dels punyets del meu germanet picant el vidre. Cridava fins a perdre la veu.

Sabia que plorava perquè notava els sanglots però em vaig mantenir impassible segura de que l’escarment li aniria bé per aprendre que no se’m podia contradir.

A dures penes em concentrava amb les imatges televisives i havia de fer un esforç per no girar la cara i veure les galtes de la Neus apuntant-me inquisidorament.

(continua)

Darrera la cuina hi havia una porta de vidre gruixut. D’aquells vidres que deixen passar la llum però que no permeten veure-hi a través. Com un tipus de mampara amb relleu. La porta duia a al “quartet” de la rentadora i aquest a una terrassa interior on només s´hi podia accionar la llum des de dins.

(…)

El vaig haver de  treure de davant del televisor tres vegades.

Suposo que empès pel temor a l’home que matava la noia a queixalades. Sense voluntat, ell hi tornava. Hi tornava cada cop que l’arrossegava fins el passadís, desempallegant-se de mi com un endimoniat.

Bramava, saltava i feia les mil i unes amb la intenció de que no es pogués sentir ni veure res.

Començava a estar-ne tipa. Però que s’havia cregut aquell mig moc?

 -          Maaarc!! Si m’enfado rebràs.

 I la Neus, amb les seves galtones tremoloses,  procurava mitjançar. La sentia murmurar fluixet i això, això no feia altra cosa que molestar-me més.

 - Tu, calla. Que callis. Vols callar?

- Li diré a la mama.

- Li diràs, què? Eh?

 Vaig agafar el comandament pujant el volum fins a un extrem que les finestres tremolaven i els crits de la víctima del vampir ens van escanyar el timpà.

Els dos es van tapar les orelles esfereïts i jo, com si res,  vaig escarxofar-me al sofà satisfeta d’haver-me imposat.

 -          Si no us agrada, aneu-vos-en a l’habitació.

 Fins que, enmig de tanta bogeria,  el ditet  molsut del meu germà petit va ser capaç d´adivinar el botó que apagava aquell aparell monstruós i el silenci ens va aplanar les orelles.

 -          Es pot saber que has fet?

 Vaig alçar-me com un gegant rabiós, i ell, que se les veia venir,  feia aquells ulls que té, tan grossos, caiguts i  misericordiosos, esperant la meva represàlia.

 -          Ara si que te l´has guanyat. Ui ara!

 (continua)

Jo no tindria els nou anys i ens havien deixat sols a casa.

Als tres germans, sense ningú que ens vigilés; la Neus amb cinc i el Marc amb quatre.

Una cosa impensable i més aviat denunciable en els nostres temps. Abans, però, era normal. No passava rés. Tinc amigues a qui els pares  deixaven de bebès dormint al bressol per anar-se’n al cine, quan al cine solien fer no una sinó dos pel·lícules!!!,  i jo tinc les meves sospites, bastant fonamentades, que amb mi també ho van fer.

Tan se val, aquell dia no era de nit sinó tarda- vespre i a més, la mare s’estava a la perruqueria, just en el pis de sota i aquelles hores encara treballava.

No, no  era tard, potser les set.

La televisió estava engegada, com sempre,  i feien una peli de por.

M’atreviria a dir que Dracula. Estic quasi segura.

Si, si, a aquelles hores en feien una por, en blanc i negre, però de molta por.

Ho recordo perquè alguna de les escenes de l’home vampir em van obligar, durant anys, a passar revista a l’habitació abans de tancar el llum; bàsicament,  a mirar sota el llit i darrera les cortines i dins l’armari. Ritus que servia de ben poc perquè al final acabava acotxant-me fins les orelles i suant la gota grossa per tal de que no quedés ni una engruna de mi al descobert.

Fos el Dracula dels meus malsons o no, la peli que emetien feia tanta por, que al meu germà petit aviat li va venir un atac d’ansietat i va començar a saltar excitat davant l’aparell per a que l’apaguéssim.

-          Apagar-lo?

M’estaria escagarrinant però la volia veure. I la veuria, perquè  allà qui manava era jo, jo era la gran.

-          Si us plau Anna, apaga-la. Va dir la Neus.

-          Que? Si home!.

No, no hi estava d’acord.

I s’haurien d’aguantar, no els quedava altre remei,  no estava disposada a cedir.

 (continua)