Un any més, superada per la situació estival, entre els problemes informàtics i els nens, m’haig d’acomiadar de vosaltres fins que el setembre i la escolarització em torni a donar la llibertat de ser jo.

Agost, possiblement el mes més dur quan ets mare.

Res, des d’aquí encoratjar-vos a tots i totes els que contempleu els propers dies amb el mateix pànic que una servidora i envalentonar-vos a afrontar-los. Penseu que l’any anterior mai te a veure amb el present i el futur acostuma a ser millor, sempre. 

Graveu amb vídeo que a la llarga us vindrà l’enyor. (diuen)

Un cop més, gracies per esperar-me.

Una abraçada.

Anna.

Com la majoria de mares quan arriben les vacances escolars, estic desbordada.

Em sap greu perquè sé que hi ha alguns ullets inquiets a l’altra banda de l’ordinador esperant saber de mi però és que no dono l’abast.

Em consola saber que  qui tingui nans bavosos per casa m’entendrà i confio en que , per tant, tindrà la  paciència per atendre les meves irregularitats fins el setembre. A la resta de futures mares o pares ja ho anireu veient un dia o altra, també, quan els vostres fills o filles us prenguin sense pietat el tan apreciat “temps lliure” .

Sembla mentida com  canvia el significat de les paraules la maternitat; vacances? Per qui?

Res, que, com diu la saviesa popular; “ que Deu no ens doni tot el que som capaços de resistir” i com diu la meva mare ;  “tranquil·la que d’aquí el setembre son dos dies”.

Pel  que respecta a mi, només això, que em perdoneu, i que, em vingueu a visitar de tant en tant.

Avui en dia, el blog, és a la llista de les meves coses bones i deixar lletres per aquí em proporciona petites dosis de felicitat.

Com que tots escrivim per que ens llegeixin, em feu falta. Sinó, quina gracia tindria?

Gracies, doncs.

I que passeu un bon estiu.

En especial gracies a tres. El meus tres àngels de la guarda.

Tres dones ara, tres adolescents de 15 anys quan les vaig conèixer:  Les Meves  Amigues. Amb majúscules.

Sempre hi son.

Els meus costals. Murs impertorbables i indestructibles.

Guarden les paraules, les bones i les dolentes, les que em fan falta.

Em dosifiquen el consol i els retrets. M’enganyen quan em convé i em jutgen quan no hi veig.

Suporten, riuen, s’enfaden, s’alegren i ara, també, envelleixen amb mi.

No sé que he fet per merèixer-les.

Res. Segurament mai compensaré el que hi trec amb el que dono, però quan hi son totes tinc la convicció de que el meu món es estable i no puc mes que sentir-me afortunada. Les necessito.

Algun dia els hi havia de dir.

Com la meva mare sol predicar: -mira que ets esquerpa de mena!. Necessito les lletres per expressar-vos el que sento.

 He pensat que aquest era un bon lloc.

 A l´Imma (mare de tres fills) des de la distancia però sempre a prop.

A la Susana (mare de 4,  tres de les quals son trigèmines) des del món físic i del  que s’apercep.

I a la Marta (te dues nenes). La meva Marta.

Germanes en aquesta, en passades i possiblement, en futures vides.

Us estimo molt.