Anna Pujabet

 

De les gracies infantils de persones que conec la que més original i la que més gràcia m’ha fet és la del Pere.

El Pere és el marit de la meva cosina. Un home que avui ja ha superat la quarantena però que, com tots, un dia també va ser un nen.

Estic segura que no li importarà que ho expliqui.

 

Els pares del Pere va anar a sopar i van deixar el nen amb la seva germana que ja era una adolescent responsable.

Van quedar sols a casa.

Un pic es va tancar la porta del carrer, ella, la nena,  es va atrinxerar per escoltar musica a la seva habitació i ell, el Pere, va ser lliure per fer el que li vingués en gana. Bàsicament per fer allò que fan els nens quan se’ls ofereix ampli territori per explorar: investigar.

Investigaria l’habitació del bany.

Al bany hi havia multitud de calaixets plens de cosetes.

Hi havia, possiblement, medicaments, estris de perruqueria, de maquillatge i d’higiene personal. Peces interessantissimes. Rares, coloristes i perfumades. Esprais, colònies, tiretes, desodorants i ohhhh!!!!; un tresor.

Al Pere li va fer un pessic el cor quan va descobrir el set d’afaitat del pare.

S’enfilaria en una cadira per veure’s bé al mirall.

Sabia el que havia de fer i, imitant al seu progenitor, va començar a untar la brotxa amb l’aigua i el sabó fins que  va aconseguir tenir el puny a vessar d’escuma.

Avui seria el primer cop que s’afaitaria. Havia arribat el moment.

L´ únic problema que va tenir el Pere amb tot aquest assumpte de l’afaitat va ser el pèl; va ser la falta del pèl que el va incitar a prendre una decisió precipitada.

Si no tenia pèl a les barbes quin sentit tenia procedir  l’afaitat???

Es va observar bé.

De perfil i de prop per trobar un rastre vellós. Tant de prop que va “bafar “ el vidre  i s’hi veia però borrós.

Un cop passada la màniga per netejar-lo, es va poder examinar de nou i  va concloure que l’únic pèl que tenia a la cara, i que, per ser pèl, podria ser “afaitable” , era el de les celles.

El Pere aquell dia, tot solet, es va afaitar les celles.

Amb parsimònia i exactitud de professional.

Desprès va endreçar pulcrament i quan la seva germana el va cridar per saber que feia tanta estona sense sorolls, ell ja ho tenia enllestit i no quedaven probes materials que el delatessin.

La resta de la tarda la va passar jugant als argamboys.

Els pares van arribar just a l’hora de fer-lo anar a dormir.

El pare va preguntar a la nena que tal havia anat tot i ella va respondre amb la poca ànsia de la pubertat que “normal” , que “com sempre”.

La mare va alçar el Pere a coll i el va ficar al llit més adormit que despert.

Quan el acotxava se’l va mirar i no sabia dir molt bé que li veia. Va posar-li la ma al font i el va besar prement els llavis a les temples per notar-li la temperatura.

Quan el Pere va entrar al son profund, la veu llunyana de la mare li deia al pare:

-          Ai, no sé. Per mi que alguna cosa li sortirà. Alguna cosa li ronda segur perquè fa molt  mala cara.

Aquest comentari va ser introduit el dijous, juliol 8th, 2010 a les 11:09 hores i s'ha arxivat a anècdota. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.