Anna Pujabet

Quan el Jaume i la Judit eren petits m´hi vaig obsessionar; les mares de bessons que han passat per això saben el que em dic. Dos anys de bolquers, considerant les ofertes, venen a ser uns 6.000 euros de promig, i com més grans siguin ells, pitjor. Ja no serveixen segones marques, només poden absorbir-ho tot les millors.

Sortia amb una motxilla a petar de recanvis i més d´una vegada tornaven a casa nus. Per no descriure detalladament els numerets de darrera els cotxes o les baralles amb els gossos per poder evacuar sota l’únic arbre del carrer.

De dia perquè, de nit, la conya va durar, en un d’ells dos, fins els set anys.

Es l’assignatura pendent de l’etapa 3 (cap. 107), però també és el portal cap a la llibertat i, com diu la Mireia, s’ha de passar.

El Ton i la Martina han començat aquest estiu i la cosa pinta malament.

Ja sé que és millor aprofitar el bon temps però amb el transcórrer dels anys i amb  l’edat,  m’he fet mestressa d´una màxima que últimament no em canso d’aplicar: “delegar mal rotllos et fa viure millor”.

Així que, el set de juny,  els hi vaig tornar a posar desitjant que les senyoretes de la guarderia es motivessin i en prenguessin l’iniciativa.

I sembla, pel que em comentaven ahir,  que així serà.

Que Déu ens doni paciència a elles i una llarga vida a la meva rentadora.

6DF8S2J397WB

De debò que aquesta vegada les pastilletes per la tiroides han estat molt efectives; m’he aprimat sis quilos sense saber com. També podria ser degut a l’estrès de l’estiu, oi?. Però, el metge diu que han estat les pastilles. Millor.

Havent passat més d’un any d’ençà de la trobada amb l’entranyable parella del primer (art. 209), a finals d’agost, vaig aconseguir cordar-me els texans sense suors. Quan me’ls ficava pels peus el bunyol es va contreure de por; N’estava segur que li tornaria a estampar el “tatoo” del botó al melic, però no. Crec que això es el millor d’estar prim; no notar la pressió.

I així vaig sortir de casa. Juvenil i formosa, lleugera, i sense nens.

Podria haver agafat les escales en comptes de l’ascensor, però, de moment, em va semblar excessiu. Tot arribarà.

Hagués pogut ser un dia bonic: El meu estat d’ànim era efervescent.

M’acompanyaven floretes de colors que feien pampallugues en cada un dels moviments i quan vaig entrar dins l’elevador emetia més llum jo que els florescents.

Res podria torbar tanta bonança. Res. Res menys la malaurada aturada de l’ascensor en el primer.

-          Bon dia.

L’home anava sol. Vaja, ell i el seu bastó.

-          Bon dia.

Em va mirar estranyat, amb uns ulls “tel.losos” de gent gran i, confós va preguntar-me:

-          Vostè no viu aquí, oi?

No em tinc per una mala persona i, de fet, no ho haig de ser perquè la pregunta em va entendrir. Pobre home. Tan que m’havia amoïnat i ell ni em reconeixia.

-          Si senyor que hi visc. Sóc la del quart, la de les bessonades.

L’aparell es vell i quan s’atura a planta baixa els amortidors van lents. Crec que tarda més en estabilitzar-se per poder obrir que no pas en recórrer una planta.

Tot aquest temps que no em va treure els ulls de sobre. Estaria processant, imagino.

No em quedava altra alternativa que esguardar pacientment i somriure-li.

-          Ahhh! (Un ah, llarg i canterell) ja se qui ets. La del quart.

Us ho dic jo, que ho he patit; la memòria i els seus lapsus són molt emprenyadors.

-          Ja se qui ets.

Li aguantava la porta per ajudar, pacient,  als seus passets que el duien a l’exterior.

-          Vols que et digui una cosa mossa?

-          Es clar home; digui, digui.

I aleshores ho va deixar caure, com una tona de fems damunt les meves precioses floretes.

-          T’has tornat a engreixar; no es bo menjar tant.

Se’m va afluixar la mà i els pantalons, reactius, es van encongir de cop.

 De nou la porta es va tancar i vaig prémer el quatre.

Ja aniria a comprar un altre dia.

Qui el va….

Tampoc em feia tanta falta.

Crec que haig d’escriure aquest article perquè moltes de les que em llegiu sou mares de bessons i, per tant, teniu un risc important de patir-hi alguna anomalia.

Per la meva experiència haig de dir que, per desgràcia,  el metges no associen fàcilment els símptomes d’una tiroïditis amb el mal funcionament de la tiroides ja que alguns d’aquest símptomes es confonen amb malalties  psíquiques o neuronals. Això es un gran inconvenient perquè et poden acabar tractant pel que no tens.

En el meu cas, l’única persona que va encertar el diagnòstic vaig ser jo mateixa.

Observeu-vos.

En art 37 parlo de com vaig començar el tractament pel que semblava un hipotiroïdisme transitori. Aquest estiu va fer un any que vaig deixar de prendre l´Eutirox perquè els meus nivells hormonals eren normals i estables.

El març d’enguany vaig tornar a engreixar-me.

En principi creia que era la meva bona adaptació a uns horaris més calmats amb els bebès amb més d´un anyet, però el que va inquietar no van ser els quilos de més, que ja miraria de controlar, sinó les pèrdues de memòria; Quan els oblits es van ajuntar amb momentànies dificultats per vocalitzar em vaig espantar. Penses de tot: tumors cerebrals, alzheimer…però de nou són les tiroides.

La meva malaltia es diu “tiroïditis d´hashimoto” i l’haure de tractar de per vida.

No passa res; hi ha coses molt més greus.

El problema hagués estat no adornar-me’n i que les conseqüències i els danys esdevinguessin irreversibles.

No descuideu la vostra salut.

Al primer pis de la meva escala hi viu una parella de persones grans. Són molt vellets; ella és gairebé sorda i ell camina repenjat en un bastó.

Fa un temps la comunitat va decidir canviar l’ascensor.

El que tenim ara possiblement s’espatlla igual que l’anterior però és més distret. Resulta que, per economitzar, s’atura a les plantes posteriors quan algú el crida i això provoca anècdotes curioses a part de que ens sociabilitza amb el veïnatge.

Nosaltres vivim al quart.

Feia pocs mesos que havien nascut el Ton i la Martina. M’agrada pensar que, en una bessonada, el post part físic d´una mare dura un any sencer , per tan, aquell dia, el meu home i jo i el meu aspecte de recent parida, bunyol inclòs, sortíem de casa sols, que ja és estrany.

L’entranyable parella també.

Quan l’aparell es va aturar per acollir-los, ens vam somriure saludant-nos amablement.

-          Bon dia.

-          Com diu?

-          BON DIA!

El trajecte era curt i no donava per gaire però per breus que siguin aquestes situacions, tots tant juntets, sempre es fa un buit aparatós. Sembla que fa falta dir el que sigui per trencar el silenci.

Més que res va ser per això; parlar per parlar quan, el pare dels meus fills, que té fàcil do de paraula i una inoportuna necessitat educativa es va dirigir a l’home, que si que podia sentir bé, i el va aconsellar gratuïtament:

-  Vostès que ja són grans, vivint com viuen al primer, que hi ha quatre esglaons, haurien d’aprofitar per fer una miqueta d’exercici. Pujar potser no, però baixar a peu, els ajudaria a estar en forma.

Que consti que jo no vaig obrir boca.

Ells tampoc.

Ells no, fins que l’ascensor es va aturar i ens vam remoure per sortir.

Mentre la dona deia adéu a crits i anava tirant, ell es va girar barrant-nos el pas i ens va amonestar sense pietat:

-          L’exercici que el faci la seva dona que està prou grossa.

Haig d’admetre que, superada la sorpresa inicial, em va costar reprimir-me d´ anar-li a darrera i etzibar-li una puntada de peu al bastó.

Ja ho he superat.

Coses de vells.

Coses de nens.

I canvis notoris també.

En comptes de dos bebès i dos nens, ara hi ha;

* 2 nens petits

* 1 nen gran

* 1 nena adolescent.

I,

* 1 pare

* 1 sergent. (amb poques medalles però molt merescudes)

Del pare no comento més, que de vegades em llegeix.

El sergent sóc jo.

* 1 nevera saquejada. (entre les restes, avui, conté dues ampolles d’aigua. Buides.)

* 1 rebost desnodrit. ( ple de cartrons buits que ningú llença)

* 0 iogurts. (sempre falten iogurts)

* 0 “tirites. ( pels mals imaginaris i pels de debò)

Excés d’escombreries, plats bruts, roba per rentar i deures per fer.

* 4 retoladors sense tap.

* 1 indigestió de plastilina

* 1 denúncia: hi ha abús laboral del sergent ( mainadera, animadora, cuinera, mestre, secretària, assistent, psicòloga, lampista, orientadora espiritual …).

* 1 “manguito” petat.

* 1 peluix-vaca desaparegut misteriosament.

* 12 parells de mitjons sense parella.

* 1 grapat de paraules inútils (no les he contades). Resumides: posa’t les sabates, seu bé, calla, recull, lleva’t, deixa la maquineta, no diguis paraulotes, demana perdó, dutxa’t, feu les paus, no ploris, tanca la tele.

* 2 llums vermells al taulell del cotxe (promig 400 e)

* 8 celebracions de “caques” dins la gibrella.

* 1 llista de càstigs i amenaces desfasada.

* 4 parells de sabates petites + vestimentes varies que no es poden aprofitar.

* 22 piruletes dels avis confiscades. ( i sospites fonamentades d’una trentena més sense detectar).

Nota: Em deixo coses segur.

L´inventari es incomplet.