Anna Pujabet

No fa massa recordava amb la Marta de Sant Pere amb quina parsimònia havien transcorregut les nostres infantesses. Quina vida de contemplació i retraïment;  sense tele, sense ordinador, sense maquinetes. Vam dir-nos què,  quan la seva filla o la meva ens diuen – m’avorreixo!! Tant ella com jo sabem que no en tenen ni idea de que significa aquesta paraula. Avorrir-se?  Qui pot avorrir-se si només han passat 5 minuts de la darrera activitat?

Quan el Jaume i la Judit van fer la comunió, els tiets, recomanats per mi i jo, recomanada pels professors, li varen comprar un ordinador.

Al senyor informàtic que me’l va instal·lar li vaig demanar, si us plau, que tornés a venir l’endemà a explicar als nens, de tan sols nou anys, com funcionava l’aparell.

Però no va caldre.

A la mitja hora d’haver-los descobert la sorpresa s’havien instal·lat el Messenger  i escoltaven musica on line. Solets. A quadrets em vaig quedar. Però com?,  i de qui?,  i on ho van aprendre?. Estava tan confosa quan ho vaig descobrir que l’única deducció que em va semblar fiable és la de que havien nascut amb aquesta facultat: Evolució de l’espècie?

Són tecnològicament molt àgils.

M´agrada i em sap greu.

Voldria, també,  que ells fossin una mica com jo era de petita: Aprendre a estar sol amb tu mateix, sense estímuls artificials t’ajuda a saber com ets. A mi, (sempre ho he cregut així),  les llargues estones d’espera que comentàvem amb la Marta,  em van potenciar considerablement la part dreta del cervell.

D’altra banda m’agradaria, igualment,  més que entendre, ser part del món en que viuen els meus fills. Integrar-me en aquest abocador d’informació que els envaeix els sentits sense descans i sintetitzar-ho tan ràpid com ells.

La tele ?  un gat mans al costat d’Internet:

“Clic” i  ets dins una realitat fantàstica en què pots cercar-ho tot, ser qualsevol cosa, conèixer qui sigui, experimentar el que vulguis…ara, avui, .. inquietud? Resposta.. a la velocitat de la llum…i tant sols som al principi del que vindrà!!

Suposo que als meus pares els deuria passar alguna cosa semblant amb mi. Seria raonable resistir-s´hi?

Lluito per atrapar-los i  la guerra que tinc encetada rau en saber, en conèixer el suficient per imposar els límits que els convenen. En tinc l’obligació.

Ordinador si, però com, a on i perquè.

El coeficient intel·lectual s’infla per moments, només els faltava definir les intel·ligències múltiples per treure’n encara més profit.

Per si encara no us en heu adonat, us ho dic jo: comparades amb les nostres generacions, amb nosaltres, ells ja son savis.

Petits genis amb facultats extraordinàries. No els vostres, ni els meus, sinó tots.

Està clar que tenen possibilitats de ser millors adults però en aquest moment estan a mig fer, solament són nens!  i la seva formació bàsica, la que els permetrà triar amb encert, depèn dels seus pares.

És el que penso:

Com ha estat sempre.

De com els ensenyem a subministrar-se, en definitiva, de com els eduquem.

Llavors jo despatxava a la  botiga.

Mirava de vendre-li a una senyora de Capellades unes samarretes que sortien a “el cor de la ciutat” quan va dir-me de sobte:

-          No sé que és “el cor de la ciutat”, no tinc televisor.

La clienta  em va semblar una persona amb enteniment i aparentment normal però, quan la vaig tornar a mirar,  era una dona del Neardental, esparracada i bruta,  que possiblement vivia en una cova o en un de tants forats com hi ha al Capelló. Amb estalactites i estalagmites, però sense tele. Sense tele?

Ja he narrat abans, en capítols anteriors,  que a casa dels meus pares,  la caixa “tonta”, era un habitant més: S’encenia abans que la calefacció!!, per tant, fins aquell dia, no havia pogut plantejar-me la vida sense ella. Quina mena de gent rara no tenia tele?

Les va trobar boniques, les samarretes, però no els hi vaig vendre. No en vaig treure diners però si que va ser profitós per mi haver-la conegut:

Dos dies més tard, plantejant un repte familiar, vaig aprovar un decret llei que ens obligava a no encendre el televisor, per res, durant set dies seguits. Només una setmana!!

Una setmana de pau.

A la Roser la vaig conèixer posteriorment, viu a pagès amb un nen petit i no en té. No té tele!. Pel què he intuït fins ara, és una persona intel·ligent, culte i sensible, res a veure amb els prehistòrics. La Roser us en podria fer un llistat de tants efectes positius com aporta desterrar-la per sempre, però,  per desgràcia, jo no he assolit el consens que necessitava per fer el mateix.

Des d’aleshores em barallo sovint amb tots els que convinc perquè sóc una acèrrima defensora de la democràcia i prefereixo fer ús de la meva autoritat de sergent per altres coses.

El que si que he aconseguit és que, junts, manem nosaltres sobre ella, la tele,  i no pas a l’inrevés. Li premem el botó en el moment just que volem veure alguna cosa concreta i ho tornem a fer immediatament desprès.

(Almenys quan jo hi sóc.)

No permeten que ens interrompi mentre mengem, ni mentre parlem, ni, tant sols, mentre discutim per donar-li veu. I tampoc li consentim que ens embadoqui sense posar en tela de judici qualsevol cosa que ens expliqui.

Increïble la dependència que crea, el temps que fa perdre i la intoxicació que pot provocar en les ments dels petitons.

No ho dono per fet, em costa molt posar a ratlla al pare i als grans.

Per ara, em sento satisfeta de les millores, veure’m si puc dir el mateix d’aquí deu anys.

La por és un mecanisme de defensa.

Això em van dir quan vaig acudir als especialistes però segueixo sense saber de qui o de què s’havia de defensar la meva filla gran quan a mitja nit ens feia alçar a tots del llit.

Es regirava i cridava, plorava, picava de mans i peus,” angoixadíssima”. Semblava pul·lular en un estat de vigília del que no aconseguíem treure-la. Durant moltes nits de la seva primera infància.

L´Ignasi en parla en el seu comentari en l´art. 107;  ell en diu “trastorns nocturns de fase 2”, malsons. No sé si l’explicació el va convèncer però segur que està d’acord amb mi que, d’haver nascut en plena edat mitja, no ens hagués quedat cap altre remei que avisar un capellà perquè els exorcitzés.

A l’any i mig, el Ton, va començar a presentar símptomes.

Quan el vaig alçar a coll i se’m  retorçava suós i histèric, no em va caldre saber més:  Ja no trobaria cap paraula que el calmés, ni cap carícia que l’apaivagués. Simplement me’l vaig quedar mirant, quaranta minuts llargs, procurant que no es fes mal fins que tornès a dormir plàcidament.

Aquest cop la pediatra va posar cara de resignació.

-          El cervell és un òrgan inexplorat. Hi ha moltes reaccions que no sabem perquè passen.

Tampoc l´internet dels temps moderns va trobar-me la resposta.

Sabia el que em venia a sobre i no m´hi vaig voler resignar. Per nassos haig de tornar a ensenyar-los a caminar drets, a treure bolquers, a fer que mengin sòlid i retirar-los el xumet, però això no, no, de cap de les maneres!

Si m’haguessin dit que puges de genolls a Montserrat o que caminés descalça d’aquí a Compostela, ho hagués fet.

En la meva recerca vaig entrar per primer cop a una consulta d´omeopatia infantil. Em va desanimar d’indiferència de l’home;  ni un instant de vacil·lació. Semblava que diagnostiqués un simple mal de coll.

Religiosament he subministrat els anisets miraculosos que em van receptar, cada dia del món,  durant tres mesos de l´ hivern passat.

Va tenir un parell de crisis més però avui fa sis mesos que no em tornat a viure una situació semblant.

Serà casualitat?

Podria ser-ho.

Igualment aquí ho deixo per si serveix d’ajuda algun pare que, espantat i insomne, navegui per la red.

Sóc al pati i tinc vuit anys.

Fa fred i el cel és negre.

Plourà. Ho sé perquè el nas se m’ha omplert d´invisibles gotes d’aigua i ja no sóc capaç de ensumar l’olor de llapis i goma que desprèn sempre la bata.

Avui no jugo: Estic enfadada.

He decidit quedar-me sota l’escala, davant la porta del menjador i la flaire a núvols tristos se’m barreja amb la de sopetes: Imagino que hi haurà avui per dinar.

Ho imagino mentre passo dos dits pel forat de la butxaca.

Fa una estona hi duia la goma de saltar aquí, era nova, comprada a metres. Se m´hi  ha colat i alguna nena dolenta me l’ha pres.

No vull plorar perquè sóc gran.

No vull parlar amb ningú.

La Susanna em descobreix, se’m planta al davant amb els braços plegats damunt el pit, i em pregunta.

-          Que hi fas aquí?

Em tremola la barbeta i haig d’arrugar les celles perquè les llàgrimes m’estrenyen per sortir.

No ploraré.

S’asseu a la voreta i calla. M’acompanya en els meus silencis i em parla per dins.

Sense mirar-me.

Sense tocar-me.

Aviat sonarà el timbre i entrarem plegades: Sé que es quedarà amb mi fins aleshores.

(***) 

(Un petonet mami.

Ja veus que sóc incapaç d’evocar la meva infància sense tu.)

(***)

En Bucay, que tot i ser argentí diu coses amb sentit, va fer la següent reflexió en un programa de televisió:

 Si agafem una eruga en el moment que està dins del seu capoll i la guardem amb molta cura en un potet a casa, si fem que hi conservi la temperatura adequada, l’aïllem d’agressions mediambientals i la tractem amb amor, finalment l’eruga mudarà, deixarà de ser crisàlide i es convertirà en papallona.

Però, si amb el nostre afecte i amb el desig irrefrenable de tenir-ne cura en el moment “d´eclosionar” li estalviem patiments i trenquem amb suavitat l’embolcall perquè surti, aleshores pot passar una cosa terrible:

La papallona sobreviurà però serà incapaç de volar mai.

Si una papallona no vola els seus dies al mon real estan comptats.

Diuen els etòlegs que això es degut a un efecte físic que succeeix arran de l’esforç que fa l’eruga per sortir-se´n: L’energia per rompre  l’ou proporciona al seu reg sanguini la pressió necessària per arribar a les ales i així tornar-les útils.

Vet aquí que els pot passar a les nostres larves i aquest irrefrenable esperit de protecció que patim els pares.

Hauríem de fer tots un examen de consciència per aturar-nos en algunes ocasions.

Potser l’únic que aconseguim,  moguts per l’increïble amor que els professem,  és ajudar-los a ser uns futurs adults incapaços.