Archive for juliol, 2010

juliol 26th, 2010

Num 206. A reveure

Tinc una altra anècdota més que explicar. Una de molt graciosa, que vaig escoltar a la radio fa temps. Era l’article que venia a continuació, però no puc. No és que m’ho prohibeixi ningú sinó que em veig incapaç de trobar la mitja hora extra que requereix escriure-la.

Un any més, superada per la situació estival, entre els problemes informàtics i els nens, m’haig d’acomiadar de vosaltres fins que el setembre i la escolarització em torni a donar la llibertat de ser jo.

Agost, possiblement el mes més dur quan ets mare.

Res, des d’aquí encoratjar-vos a tots i totes els que contempleu els propers dies amb el mateix pànic que una servidora i envalentonar-vos a afrontar-los. Penseu que l’any anterior mai te a veure amb el present i el futur acostuma a ser millor, sempre. 

Graveu amb vídeo que a la llarga us vindrà l’enyor. (diuen)

Un cop més, gracies per esperar-me.

Una abraçada.

Anna.

juliol 8th, 2010

Num 205. Gracies dels altres

 

De les gracies infantils de persones que conec la que més original i la que més gràcia m’ha fet és la del Pere.

El Pere és el marit de la meva cosina. Un home que avui ja ha superat la quarantena però que, com tots, un dia també va ser un nen.

Estic segura que no li importarà que ho expliqui.

 

Els pares del Pere va anar a sopar i van deixar el nen amb la seva germana que ja era una adolescent responsable.

Van quedar sols a casa.

Un pic es va tancar la porta del carrer, ella, la nena,  es va atrinxerar per escoltar musica a la seva habitació i ell, el Pere, va ser lliure per fer el que li vingués en gana. Bàsicament per fer allò que fan els nens quan se’ls ofereix ampli territori per explorar: investigar.

Investigaria l’habitació del bany.

Al bany hi havia multitud de calaixets plens de cosetes.

Hi havia, possiblement, medicaments, estris de perruqueria, de maquillatge i d’higiene personal. Peces interessantissimes. Rares, coloristes i perfumades. Esprais, colònies, tiretes, desodorants i ohhhh!!!!; un tresor.

Al Pere li va fer un pessic el cor quan va descobrir el set d’afaitat del pare.

S’enfilaria en una cadira per veure’s bé al mirall.

Sabia el que havia de fer i, imitant al seu progenitor, va començar a untar la brotxa amb l’aigua i el sabó fins que  va aconseguir tenir el puny a vessar d’escuma.

Avui seria el primer cop que s’afaitaria. Havia arribat el moment.

L´ únic problema que va tenir el Pere amb tot aquest assumpte de l’afaitat va ser el pèl; va ser la falta del pèl que el va incitar a prendre una decisió precipitada.

Si no tenia pèl a les barbes quin sentit tenia procedir  l’afaitat???

Es va observar bé.

De perfil i de prop per trobar un rastre vellós. Tant de prop que va “bafar “ el vidre  i s’hi veia però borrós.

Un cop passada la màniga per netejar-lo, es va poder examinar de nou i  va concloure que l’únic pèl que tenia a la cara, i que, per ser pèl, podria ser “afaitable” , era el de les celles.

El Pere aquell dia, tot solet, es va afaitar les celles.

Amb parsimònia i exactitud de professional.

Desprès va endreçar pulcrament i quan la seva germana el va cridar per saber que feia tanta estona sense sorolls, ell ja ho tenia enllestit i no quedaven probes materials que el delatessin.

La resta de la tarda la va passar jugant als argamboys.

Els pares van arribar just a l’hora de fer-lo anar a dormir.

El pare va preguntar a la nena que tal havia anat tot i ella va respondre amb la poca ànsia de la pubertat que “normal” , que “com sempre”.

La mare va alçar el Pere a coll i el va ficar al llit més adormit que despert.

Quan el acotxava se’l va mirar i no sabia dir molt bé que li veia. Va posar-li la ma al font i el va besar prement els llavis a les temples per notar-li la temperatura.

Quan el Pere va entrar al son profund, la veu llunyana de la mare li deia al pare:

-          Ai, no sé. Per mi que alguna cosa li sortirà. Alguna cosa li ronda segur perquè fa molt  mala cara.

juliol 6th, 2010

Num 204. Gracies meves

 

Vaig conèixer l’home del sac als cinc anys.

M’havien advertit; el pare m’havia advertit.

Em tenien dit que no podia obrir la porta mai, a ningú. Que d´obrir-la, només l´obrien els grans.

Ai, ai, ai!! I la curiositat què?

-          cling-clong.

-          Qui deu ser?

L’home del sac és un senyor malhumorat que gruny quan camina i que du una bossa que no s’acaba mai d’omplir. De nens, clar. De nens i nenes que s’ha portat malament.

-          Tu l’has vist alguna vegada papa?

-          I tant!

Si no t’ho menges tot, si contestes, si dius paraulotes, si crides o  si et baralles.

Ves que fas que vindrà l’home del sac!!! I a qualsevol hora s’hi val, no fa altra cosa que vigilar.

-          Cling-clong.

-          Truqueeeeen.

De gent de color, de negres,  a prop, havia tingut el patge Faruk .

Altres patges també. Per reis. Però amb un bronzejat poc natural,  mal repartit. Un carbonet més de brut que de tonalitat de pell.

L’home del sac, en canvi,  és xocolata amb llet, marró tot ell, i la boca li fa uns llavis com dos coixinets que serveixen, crec, que per fer perdre el coneixement  abans no  t’empassa.

-          cling-clong.

Obriré.

De puntes i amb els dos dits més llargs arribo just al pom per tibar-lo avall. Haig de ser ràpida amb l’altra mà si no vull que se’m tanqui de nou o em pessigui les ungles.

Pesa.

Però hi tinc les dues mans dins l’escletxa i l’obertura cedeix.

-          Qui hi ha?

L’home del sac va mudat.

Porta pantalons de vestir i el sac  no es ben bé un sac, és més un cartera,  de pell, com les sabates.

Crec que vaig deixar de bategar. De respirar, segur.

La mare em va veure a passar com un esperit. Una taca de mi, volàtil, que es va replegar en el fons, ben al fons, de l’armari del passadís.

Arronsada damunt el bagul, “enllescada” entre abrics i camises velles. Asfixiada per la falta d’oxigen i les tremolors. Imaginant que deuria passar. Que estaria passant fora.

Reien amb la boca plena, els sentia riure de mi com condemnats.

Enraonaven, com podien,  entre tanta cleca i algunes paraules m’arribaven esmorteïdes per la roba.

-          Deixa-la que escarmenti, deixa-la.

-          Ai si. Quina gracia. Ja veus l´ impressió que li ha fet.