Anna Pujabet

Prou de tristeses!! Se m’han tornat a inflar les tiroides i veig melodrames arreu. Que hi són, oi? però jo els subratllo. Ai que em sap greu! Prou. Que algú m’ha dit que cada vegada que em llegeix plora i no m’agrada gens la idea de que això es converteixi en un aplec de ploramiques. Que estem envoltats de nens i els infants són l’alegria de l’horta de Sant Joan. !!!!(perdoneu els arranjaments de la traducció tan literal. Ha sortit així.)

La Mariona va anar de comunió. Com que el seu xic no pesa deu unces, l’àvia el duia penjat del coll.

En contemplar tan tremenda Mare de Deu com tenen a l’església de la Soledat va quedar meravellat:

-          Qui és aquesta dona, àvia?

Sense paraules va restar la sogra, senyora devota i fervent creient que mai ha acabat de veure amb bons ulls l´actitud moderna de desatendre els hàbits religiosos dels seus fills i, per conseqüència, dels nets. Com explicar-li en un momentet,  i sense fer massa xivarri,  a un nen de tres anyets educat en el laïcisme qui és la Santa Mare??

-          Fillet. Aquesta dona és la Mare de Deu. La Verge Maria, que és plena de gracia. Tota bondat. La mare del nen Jesús i també de totes les persones.

I si al nen se li havia despertat la curiositat religiosa en aquell moment precís, ves quina altra cosa s´ hi podia fer?  

-     En acabat baixarà,  àvia?

-     No, que dius ara? Ella sempre esta aquí i no baixa mai. Quins disbarats!!

El Miqueló se l’escoltava amb ànsia i s’esforçava per entendre.

Feia encara no quatre mesos que havia descobert com un gos de fusta cagava anisets a cop de bastó, i per dins es deia quin deuria ser el mecanisme que activés l’andròmina. Pensava que si el premi era proporcional no s’ho podia perdre. Però la Senyora Teresa el tenia agafat ben fort i li va ser impossible deslliurar-se’n per anar a fer el tafaner.

- Si no et portes bé la Mare de Deu s’enfadarà amb tu.

Coi,  es pot enfadar?

S’esplaiava ella amb murmuris amenaçadors , i  ell, que  és més llest que la gana, la divinitat se li va anar transformant en una mena de bruixa avorrida, hipersensible i emocionalment inestable.

Va tenir por. Amb els punyets li va fer un plec al coll emmidonat i a l’avia li va venir suor.

-     Miqueló que m’ofegues!!

Llarga se li va fer la cerimònia.

-          Que no marxem?

-     Tsst.

A mans del destí i a l’espera de que li donessin permís per escampar la boira ben lluny d’allà, el  Miqueló va entaforar el nas en el clofa “enlacada” que la iaia duia al cap, va taral·lejar el sol solet per despistar-se, va cridar fluixet la mama de tant en tant, i a resguard de l’àvia, no va perdre un segon de vista la descomunal imatge que el vigilava des de l’altar.

Si no he escrit abans és, bàsicament, perquè els nens han començat les vacances.

També han passat altres coses. Varies. De diferents tipus, intensitats i formes. Per exemple; hi hagut un trasllat, una infecció bacteriana i un enterrament. Ja sé que una cosa no te res a veure amb l’altre però juntes fan el gros motiu del perquè i les cito així, de cop, per no estendrem massa.

Mireu, de totes, vull compartir l’enterrament. 

Pensareu que no estic bé de cap, que sóc poc afortunada en la tria però és què, en aquesta situació en concret, vaig tenir una sensació que, tal i com em va venir,  vaig pensar que l’havia d’incloure al blog.

El difunt, era un senyor, un home, un noi o un nen (depenent dels ulls que em llegeixin) que complia els 50 anys just el mateix dia que li donaven santa sepultura. No ens posarem a debatre ara quina és la edat més adequada per morir, si és que n’hi ha. Sembla mentida aquesta associació que fem, que la fem tots: quans anys tenia? Diem, per aprovar-la o no, com si la mort no fos, si no es desitja,  immerescuda sempre.

El meu protagonista, era, a sobre, un individuo  aparentment sà. Va morir jove, de repent i deixant desconsolada a la vídua i a les seves dues filles ja grans. Un drama.  Un drama del qual vaig participar l’endemà mateix del darrer comiat.

M’acompanyava el meu germà i ambdós vam encomanar-nos aviat de tanta pena com es respirava a la casa. I la veritat es que es fa difícil, molt difícil, no preguntar-se segons què ni maleir a segons qui quan vius moments com aquests.

Però la qüestió tampoc era aquesta. No. Que la vida és una tómbola, com deia la Marisol,  ja ho sabem i que la rifa està trucada, també. Que podem rumiar que no s’hagi rumiat ja des dels antics grecs? Deixem- ho estar que tampoc en traurem l’entrellat.

Del que us vull parlar, el que us vull transmetre és una sensació, la que us he citat abans:  la impressió  que vaig tenir em va venir al veure aquella casa plena de gent: plena, perquè la vídua és la petita de sis germans.

Allà on miressis apareixia un tiet o una tieta, un cosí o una cosina. S’abraçaven i es deien paraules dolces. S’ajudaven. L’ajudaven a ella i a les filles. Es feien costat.  Fins i tot nosaltres van poder notar el consol. Més que un pis,era un cau. Un refugi d’éssers humans que compartien el dolor tan honestament que el mitigaven.

En algun moment al llarg dels dos anyets que tenen els meus petits he pensat que potser m’havia equivocat. Sé que no ho hauria de dir això. És malsonant. Però, en ocasions he passat estones fosques i he cregut que, tenir tantes criatures havia complicat la meva vida i m’havia pres la major part del meu temps en aquest món: una existència tan breu i amb prou feines tinc temps per apreciar-la!

Quan el Marc va pujar al cotxe per anar-nos de Gelida cap a Igualada, dúiem el cor en un puny. El vaig mirar d’esquitllada i em va fer sentir feliç que fos allà. Amb mi: és el  meu germà. Sang de la meva sang. Part dels meus orígens.

Aleshores vaig saber que jo també tinc un clan. Una manada. I que he fet bé. Sobretot vaig saber que havia fet el correcte i per uns instants, de debò,  no em va fer por res del que pogués venir.

Escolteu, des de la meva experiència haig de dir que, per tenir fills,  per damunt de tot,  has de ser generós. Si no ets capaç de renunciar a la prioritat del teu “jo” estranyament seràs un bon pare. Però, igualment,  també afegeixo que, a la llarga, al fer balanç, cap altre cosa ens haurà compensat més.

Tot és molt efímer i escollim les opcions per treure’n el màxim profit. Lo quotidià sol estar malaguanyat. Ens emparrem per agafar la poma grossa i, al moure les branques, fem caure les petites que són menys boniques però  molt més dolces i ni les veiem. No les veiem perquè no són extraordinaries.

Ser aquí és un privilegi; per curt que sigui el nostre pas. No hi ha lloc al dubte, i,  com la majoria de coses bones, la vida és breu.

Ser, és millor que no ser. Així de simple. 

I millor que ser,  és estar acompanyat de gent que t’estimi.

Com deia no se qui…: “no le des mas vueltas, amiga. La vida solo hay que vivirla”

P4, crec. Això. Uns quatre o cinc anyets deurien tenir el Jaume i la Judit el dia que els vaig recollir a la guarderia i van pujar al cotxe ben murris.

-          El Pau diu que no ens podem casar.

De tots els contes de fades els millors eren els que acabaven en casori: El príncep Jaume salvava a la princeseta Judit del drac ferotge i el Rei en concedia la mà.

-          I, a sobre, la senyoreta li ha dit que té raó, que els germans no poden. Que esta prohibit.

Els contes són contes i tenen final feliç. De quina altra manera pot ser sinò?. A més, ells no es farien petons amb ningú que no fos el seu germà. Ai no!!  perquè només d’imaginar-ho els venia un fastig terrible.  Ecccs!!!.

-        No mama no. Jo només vull per “novia” la judit.

Qui seria millor? qui podria substituir al seu bessó?

-          Es veritat mama? Es veritat que els germans no es poden casar?

Tu els ensenyes a ser lliures, els expliques que estimar no té condicions, ni classes, ni edat. Que la “bella” s’enamora d´una bestia i la sireneta, que és un peix, ho fa d´un humà.

-          I perquè?

Pel mirallet retrovisor els vaig veure estirar els dits d´una cadireta a l’altra fins tocar-se.

-          Es igual el que digui tothom, Jaume. Tu i jo ens casarem i ja està.

Mai som amos dels nostres destins. Ens ho pensem, potser en un moment donat, però no es veritat.

L’home necessita els seus límits per no fer-se mal i vivim amb ells quasi des del néixer.

Hi ha coses que  cal fer-nos adults per entendre.

N´hi ha d´altres que,possiblement, escapen de la nostre comprensió i no les entendrem mai.

Dels amors dels meus pares no en sé pas res.

La veritat és que ni m´ho havia plantejat. Aquestes coses les he pensat de gran. De petita, que els meus pares haguessin tingut altres parelles, era impensable. Els pares són pares i fan de pares i prou.

Ara sóc mare i ja no ho veig així.

Diguéssim que la imatge “mitificada” se’n anat en orris perquè he comprovat en carn pròpia que els pares, som pares, si, però tan imperfectes com la resta de la humanitat.

Pel que fa a la  meva mare, quasi hi posaria la mà al foc; que el meu pare, per ella, ha estat el primer i l’únic. Que no n´hi hagut cap altre. El va conèixer de nena i per ella, l’home que té al costat, és tan habitual, tan naturalment present, que no crec que pugui imaginar la vida sense ell. Que això sigui amor o no, ah!, aquestes són figues d’un altre paner. Per mi, si. Amor barrejat amb un munt de motivacions més, però, en definitiva, amor.

Si em poso a analitzar, que sembla que avui tinc el dia, gairebé crec que puc assegurar-ne el mateix del pare.

Tot i que ell, a les velleses, se li ha donat per fanfarronejar d’haver viscut una vida de passions, com els mariners, amb una amant a cada port.

Fa riure, tenint en compte que surten junts des dels quinze anys i del poble no es va moure fins els divuit per anar-se’n just a Igualada, que tampoc no es tan gran.

És graciós perquè ho diu amb convenciment i tots sabem que és mentida menys la mare que es neguiteja i es posa gelosa.

Però gelosa com una adolescent desbocada i a ell, que té una arreleta “massoquista”, li encanta veure-la així.

-          Mira mama, he estat pensant que m’aniré a viure a l´Africa.

Li va dir fa no encara dos mesos.

I la pobra es va aixecar de la taula amb un dramatisme commovedor que ens va deixar muts. Es va sonar els mocs estridentment i contenint-se els sanglots va córrer a tancar-se a l’habitació. Amb clau.

A ell se li escapava el riure sota el nas.

 - Coi papa!!

Però com més li retrèiem, pitjor. Pitjor. Per matar-lo.

Sembla mentida.

A  la mare poques bromes d´aquestes,  que,  d´aquell dia en vuit ,  va estar malalta una setmana sencera.

Bocabadada.

Al·lucinada i aclaparada.

Així va quedar la meva filla gran quan li vaig dir que l´ Emma havia estat la primera novia del seu pare.

L’Emma i la seva actual parella, el Joan, són amics. Més que coneguts. No són els nostres amics més íntims, però hi tenim bona relació i un parell de sopars o tres l’any els fem. Sobretot ara que ve el bon temps.

A la Judit, l’Emma sempre l’ha fascinada. Perquè l’Emma és una persona encantadora i, a més, tot i haver tingut cinc fills,  llueix una silueta esplèndida i uns cabells llargs fins la cintura que li donen un aire com de princesa. Les princeses que tant agraden a les nenes amb la edat que tenia la meva filla el dia que se li va ocórrer preguntar de què els coneixíem el Joan i l’Emma.

De primer no em va interrogar pas massa.

Crec que va deduir que millor seria, abans d’actuar,  consultar amb la seu altre jo; és a dir, amb el seu bessó, en Jaume. I el Jaume va quedar sorprès, si, però res més. La preocupació li va venir quan se li van encomanar les voltes de rosca de la seva germana.

Rebuig. Això d’entrada.

Inexplicablement, d’un dia per l’altre ens van fer saber que ja no volien que els convidéssim més. Els feien nosa i a duet, es van “compinxar”  l’un amb l’altre per donar-nos-en raons. Unes raons que davant la nostra indiferència anaven creixen d’intensitat fins a resultar veritables raons extraordinàries i quasi sobrenaturals.,Van al·legar motius  tan inversemblants que ho vam entendre com una ruqueria més de les que fan les criatures i de les que no se’n pot treure l’entrellat.

-          Ni cas, ja se’ls passarà.  

Si, si …

En el següent sopar es van mostrar distants i esquerpes,  rallant a la mala educació. La Judit, en especial, no va treure els ulls de damunt el seu pare i de l’Emma ni per casualitat i el súmmum va ser quan ella, l’Emma, va mostrar una bossa de caramels i la Judit va fer que no mentre li donava una puntada de peu al seu germà que ja havia allargat la mà per pescar-ne un bon grapat.

Em vaig enfadar amb ells. Ui, em vaig enfadar molt.

No recordava ni relacionava la conversa anterior i per això vaig prendre per capritxosa la seva actitud.

Els vaig castigar, a pensar. Que es un càstig que als bessons els va molt bé, perquè aprenen a expressar amb veu altra sobre el que es preocupa i aprenen, també,  a escoltar-se. Com que comparteixen la consciencia, s’escolten a si mateixos i en boca de l’altre.

-          Penseu el què heu fet i el perquè,  i quan ho tingueu clar, sortiu i m’ho expliqueu.

 I així ho van fer, fins que en el seu debat, la ràbia va  esdevenir llàstima.

-          Pobreta Emma.

Amb aquestes em van venir:

-          No et fa pena mama?

-          Pena? Perquè hauria de fer-me pena.

-          Doncs,  perquè tu li has pres el papa.

Sovint els donem informacions sense imaginar-nos com els pot costar de pair.

Som adults i, es clar, hi ha coses que, gràcies a Deu, tenim tan superades que han deixat de ser un problema. Malament sinò.

Necessitaven explicacions:

-     El papa i la mama, abans de conèixer-se van tenir altres “novios”.

-     Tu també mama? Va preguntar el Jaume amb preocupació.

-     Jo també fill, menys que el papa, però també.

(A vegades, no puc evitar deixar-me en millor posició, que hi farem..)

-     Però al final ens vam trobar i vam saber que ens havíem d’estimar , tant i tant que, mira, de seguida vareu venir vosaltres que sou el fruit del nostre amor i ara, per acabar-ho d’arrodonir, aquí estàn vostres germanets.

-     Però, això, això de tenir altres “novios”, ho fa tothom?

-     La majoria.

-     I perquè? Perquè la gent canvia de “novios”? Perquè no es queda amb el que té?

-     Doncs perquè, de vegades,  creus que has trobat la persona perfecte per compartir la resta de la teva vida i al cap d’un temps te n’adones que no. Que t’has equivocat.

- Vaja. Va dir ella.

I el Jaume, que sempre ha estat molt viu va intervenir d’immediat:

-      Aleshores com ho saps, com ho pots saber si al final, la persona amb qui estàs es la bona?

M’hagués pogut quedar sense paraules perquè la qüestió és més difícil de resoldre del que sembla, fins i tot pels que fa temps que em superat la majoria d’edat.

Sort que vaig recordar el què, no fa massa, algú em va dir a mi.

-          Mira fill, amb això no tinguis por. L’encertaràs segur.

            L´amor de la teva vida, la teva meitat, la parella correcte, sempre serà, sense dubtes,  l’última que tindràs.

           I  Afortunadament, amb aquesta reflexió, vam donar per tancat el tema.