Anna Pujabet

Com que de vegades tinc menys seny que el poc seny que pugui tenir el meu fill més petit, resulta que ara sóc  dins la recta final d’un projecte tan ambiciós com absurdament ambiciós.

I es clar, com que hi va haver un dia que vaig dir-me “si jo puc”,  ara em toca complir: perquè això si que ho tinc; encara que la cagui, i me’n adoni a la meitat, jo no cago mai a mitges; si ho he començat ho acabo.

Perdoneu que no us digui el que em porto entre mans, creieu-me, tampoc paga la pena.

L’únic que si que us vull dir, sobretot a les mares que em llegeixen, és que nosaltres, les dones i mames, som capaces de fer qualsevol cosa que ens proposem, d’aquí el meu embolic,  i no tenim perquè aplaçar-la a dintre de deu anys quan els fills s’emancipin i tornem a sentir-nos essers independents.

Mentiria si no m’he menystingut moltes vegades. En aquests moments i amb l’historia que m’ocupa,  també m’he vist insegura i he pensat que no feia altra cosa que perdre el temps:

No es perd el temps que un es dedica a si mateix.

Ara em noto poruga però sé que divendres tindre una enorme satisfacció.

Falta desitjar-ho de debò, com fan els nens, perquè les coses passin de veritat.

Desig i esforç, clar. El valor sempre és proporcional al cost. “El que res no costa res no val”.

Volia dir-vos això i també que em disculpeu, perquè, el que resta de setmana, hi penso dedicar  totes les meves estones lliures, que espero que siguin moltes, i  per tant,  hauré de deixar el bloc amb un punt i apart molt llarg:  segurament, fins el proper dilluns.

Sé que, quan torni, hi sereu i el saber-ho em reconforta. La vostra invisible presència m’enforteix.

Gracies per tenir tanta paciència amb mi.

La majoria de pares que no ho admeten en públic, han picat o piquen, en ocasions, als seus fills.

Fa falta estar en petit comitè i en confiança perquè una ho reconegui i l’altre es vegi valenta per dir-ho també i, si la majoria és aplanant, aleshores, aquell o aquella sentenciarà que no només ho ha fet i ho fa, sinó què,  a més a més, va molt bé, perquè, això, als nens, els hi convé.

I ho està dient convençut.

De fet,  hi ha una màxima en psicologia que diu que tota persona que maltracta va ser, en el seu dia, maltractat. Per tant, ho pensa.

En concret els nois, ara pares, accepten sense qüestionar, que la violència que van patir de petits la mereixien perquè eren molt dolents i que, gràcies a ella, ara son homes de profit.

Per mi, es descoratjador escoltar això. I ho he sentit a dir a més d´un en distintes tertúlies disteses de sobretaula.

El que en la nostra infància era un mètode correctiu que s’aplicava a gairebé totes les cases, ara està mal vist. I es fa, però no s’explica.

Jo, de nena vaig presenciar algunes pallisses que hores d’ara costarien la presó: tinc molt present a aquell pare que colpejava sense miraments amb la sivella del cinturó l´esquena del  seu fill.

Fins i tot la meva mare, que és una santa,   m’havia perseguit, també, amb l’espardenya als dits però, gracies a Deu, la seva agressivitat era més còmica que una altra cosa.

Era habitual, era normal. Us en podria citar mil exemples.

Personalment,  no crec que allò tingui a veure amb el que es fa ara. Les d’avui,  “aquestes bufetades d´un moment donat” sortosament, no són comparables als maltractaments que va patir la canalla dels 70 o els 80. 

En canvi, no deixen de ser innecessàries. Per mi, restes tercermundistes del nostre comportament social.

Els que no heu tingut fills encara estareu, fàcilment, d’acord amb mi .

Els que en tenim sabem que no es tan senzill frenar els impulsos en algunes situacions desequilibrants. Però no deixa de ser això: falta de control i impotència.

Qui pica un nen és perquè no te mes recursos i per tant,  ha perdut.

Una amiga meva diu que si no he picat mai als meus fills és perquè he estat de sort amb ells, que caldrà veure que passarà amb els petits.

I, hi estic d’acord.

Ho sé. Sé que he estat de sort en tenir-los i aquest es el meu punt de partida per no haver de posar-los mai la mà al damunt. El segon,  és que no vull que el seu respecte me l’hagi de guanyar a cops.

Em respectaran perquè els hi ensenyaré com fer-ho  per sempre i no tan sols mentre la meva força física estigui per sobre de la seva.

A mesura que els bessons creixen i les seves neurones es reprodueixen hi ha un desdoblament d’interessos. 

A la que s’apropen als tres anys, la primera persona de la seva llista de dependència es bifurca;  per una part hi ha els pares (més que res la mare) i per l’altre el seu germà bessó. Tot un intrús per nosaltres perquè ens dificulta molt el xantatge.

Si que la mama l’alimenta, el consola i el protegeix però,  cada vegada necessiten menys tantes atencions. Així que es fan grans,  mengen per costum i es posen malalts en comptades ocasions, i són més llestos, clar: els interessa alguna cosa més que sobreviure.

En canvi el seu bessó es allà, sempre.

I li fa costat en les nombroses dificultats de la vida; com, per exemple, moments de relació social, al parc o a l’escola. I també, com no, amb les seves maleses:

-          La mama haurà d’estar pendent tan si vol com si no perquè la farem tan grossa com podrem.

A la que entenen: “mellizos unidos jamas seràn vencidos”, agafa’t.

Així que si no ho promous, millor.

Desprès no diguis que no t’he avisat.

Si ens entossudim a tractar-los com si fossin un, reforcem aquest lligam i tot i que es encantador veure’ls tan units, també és perillós per la seva autonomia i, com no, per la seva educació.

Si dic que ningú es dolent per naturalesa, perquè els nens es porten malament?

Perquè busquen el nostre reconeixement.

Per ells i les seves ja tres neurones, l’única fixació a la vida és guanyar-se l’amor, el respecte i el reconeixement de les persones de les que depenen: Nosaltres.

Nosaltres que som els que els alimentem i els protegim.

No hi busqueu més explicacions:

Per una criatura de bora dos anys,  el seu “amor incondicional” te explicacions més animals que sentimentals. Ni que ens mirin amb ullets intel·ligents, els mou l’instin per damunt de la raó.

Per això, el càstig entès sense violència, en aquesta edat, ha de ser més gestual que verbal i el gest és que ha demostrar, sense por,  contínuament,  que els cadells són qui han de fer cas a la mare si no volen ser rebutjats. El rebuig per una criatura de curta edat és el xarop més amarg.

Però, controleu-vos, que  tampoc cal abandonar-los enmig del carrer, que consti;   n’hi ha prou en separar-los del teu costat amb el braç estirat i la mà plana. Sense mirar-los, indiferent.

Per exemple:

Si agafeu per costum, per protegir al seu germà,  dur-vos als braços al bessó que queixala, al que dona puntades,  en definitiva, al que es porta malament, aquest entendrà que ha trobat la manera de cridar la vostra atenció i el “pobret” que heu deixat a terra acabarà copiant el fer “del dolent” per aconseguir el mateix.

Així funciona el seu cervell.

(El que encara no he descobert és perquè la dosis d’atencions que necessiten varia . I, de vegades, el cas insuficient que fas al bessó trapella, resulta asfixiant pel que és bon minyó. ¿?)

Davant els enfrontaments poseu-vos de quatre grapes i comporteu-vos com una manada. Si esteu avesats a relacionar-vos amb animals, no oblideu mai, mai,  la dita de que l’home és l’únic que ensopega dues vegades……els nens, com els grans,  també son molt durs de mollera, cal persistir, insistir i no defallir per aconseguir el que altres besties haguessin entès a la primera.

Son mètodes de doma domestica.

Des del meu punt de vista, es clar.

Tinc el ferm convenciment de que ningú es dolent per naturalesa.

La maldat no és innata en l´home. No la maldat entesa com el dany fet solament per danyar. Crec que ningú neix dolent i ho crec amb seguretat, amb absoluta i indiscutible seguretat.

Cap nen es dolent i els adults que ho són o que ho som en ocasions, és perquè, de petits,  hem entès malament què i com i de quina manera es distingeix el be del mal.

Penso que quan algú actua malament en els seus motius hi ha una justificació bona amb uns fonaments mal construïts.

Sóc d´aquella gent que interpreta fins la sacietat els actes inexplicables dels altres buscant els perquès que els han dut fins allà i quan no soc capaç de comprendre desisteixo creguda de que, la raó hi és,  malgrat no l´he sabut trobar.

I perquè penso així, perquè tinc aquesta fé cega en el que som en el moment d’arribar al món, per això, sóc un defensora a ultrança de la educació infantil. De l’educació amb seny que de vegades comença en nosaltres mateixos. Arranjant allò que en la nostra pròpia infantesa vam cimentar sense orde.

Crec que la feina de pares i mares, d´aquestes i d´altres àpoques, te una importància fonamental pel futur de la espècie humana.

Molt més important que segons què.