Anna Pujabet

“Vaig deixar de ser absolutament feliç el dia que vaig descobrir que aquells qui estimo són mortals”

La mort recent del pare d’una amiga, m’ha fet venir moltes angoixes, entre elles, el moment en que els meus fills grans em van preguntar i jo els vaig haver d´explicar que ens passa a les persones. Que em passarà a mi, i a ells;  allò  que ens ha de passar a tots els que un dia naixem.
Els nens, els meus i els dels altres,  s’ho pregunten. D’una manera o altra: es fan preguntes sobre la vida i la mort de ben petits. I s’ho qüestionen molt abans de que nosaltres esperem que ens ho preguntin. Abans, fins i tot, de plantejar-se com pot ser que un tronc, per Nadal, cagui regals a cops de bastó.

No deixa de ser curiós.

La mort, el final de la vida.

Que rar i dissonant en una veu fineta que encara ha de mudar. Els queda tan lluny que sembla que sigui injust haver-los d’amoïnar amb una cosa tant lletja.

Però a ells els inquieta. Volen saber. Es un misteri. Una porta fosca que s´ha obert i que els amenaça en deixar-los sols i abandonats. Ni que sigui d’aquí molt.

Si un fill únic fa les seves dissertacions al respecte en solitari, calladament, els bessons comparteixen la inquietud a veu alta, a dues veus. I les seves conclusions son un tractat filosòfic digne d’estudi.  Interessant, potser,  perquè és més fàcil entendre que els passa pel cap si el que pensen surt al descobert en un diàleg innocent.  

El que més em va sorprendre a mi va ser que, per damunt de l’estupor i el desesper de mirar de comprendre que els qui estimen un dia marxarien per no tornar, per damunt d’això,  ambdós tenien la impertorbable seguretat de que tema no els afectava personalment. Es a dir, estaven tristos perquè se´ls desfeia l’entorn però seguien  drets; convençuts de que si junts havien arribat a aquest món, també seria junts que se n’anirien. Per tant, la mort els prenia molt però no el prendria mai tot perquè sempre es tindrien l´un amb l´altre.

Quina sort, no? Quina sort tenir un germà bessó.

El Jaume i la Judit han crescut envoltats de besties. Animalons que han nascut i han mort de vegades davant dels seus ulls i, en alguns casos, també al damunt de les seves mans. N´hem parlat amb normalitat.  Han conviscut palpant el procés natural al que tot esser viu està condemnat a patir. Des que tenen us de raó.

Semblava que ho tinguessin assimilat.

A més, conten amb una fe cristiana que els dona explicacions allà on  el raciocini no hi arriba, assossegant-los.

En canvi, no n´hi va haver prou.

Malgrat tantes eines a l’abast, cap els cinc anys van viure una crisi existencial que recordo asfixiant i obsessiva. Una crisis,  sobretot per part de la nena,  que em va fer sentir culpable d’haver-los donat la vida. La vida que la vida mateixa els ha d’arravatar.

Suposo que hi te a veure la beneita intel·ligència que ens converteix en “animal superior” i suposo, com no, que jo també la deuria patir, en el meu temps.

Jo i tothom.

Qui no ha mirat de reüll el pare i la mare amb un grapat de pessics a l’estomac?

Qui no ha pensat, veient-los envellir:

Algun dia ja no els tindré, i llavors, llavors, segurament, ningú més m’estimarà tant.

M’ho han dit les retines:

Quan he tret el cap al carrer, de bon matí,  i s’han fet petites com un punt i final.

M’ho ha dit el nas:

Quan al passar a peu pel passeig,  ha quedat enamorat;  babau i pertorbat, per una flor minúscula.

Una flor que tremolava de fred. Que amb prou feines feia olor. Que s’espolsava els pètals, escarransits,  acabats de desplegar.

M’ho diu la pell:

El borrissol dels braços que se s’estarrufa com un gat espantat sota el jersei.

La pell que se m’arronsa,  com un cadell poruc per  les llepades tímides del sol:

Entre les voreres i les parets de Santa Catarina.

I els llavis de la gent,  que caminen ensenyant les dents.

I el seu gest amable, i la cadència de les paraules que es diuen, quan no es diu res.

Respirar.

Respirar empassant la vida.

Tan breu.

Ai, senyor, senyor!  Que farem bunyolet meu?

Els núvols s’empaiten, divertits,  en aquest cel tan blau i la brisa que els empeny em xiula,  burleta, al clatell.

Ja ha passat tant temps?

M’ho diuen les orelles: de l’oïda al pensament.

Ai bunyolet* que no ens podrem amagar més.

Que, d’aquí a res, per més que no ho vulguem, tornarà  a venir.

Es la primavera , poca vergonya , qui ho diu:

Quatre dies,  i és estiu.

(* per saber mes del bunyol: art. 59)

Al saber que tornava esperar bessons, vaig decidir deixar la feina

No he apartat momentàniament els meus negocis sinó que els he tancat definitivament, perquè sabia,  que si no ho feia així,  seria incapaç de desconnectar-me del tot.

Ara em preguntareu;  i perquè?

Doncs perquè tinc trenta nou anys i els meus fills grans n’han fet onze i encara no se com.  Diguéssim,  que estic buscant, sense èxit,  la manera de parar l’exagerada velocitat amb que transcorre la vida que no em deixa ni assimilar.

Tornar a tenir dues criatures al ventre va ser com si m’enviessin un certificat urgent que deia: “tens una segona oportunitat”.

Havia d’aprofitar  la ocasió  de fer-ho d’una altra manera. De mirar de fer-ho millor.

Desprès d’un any de dedicar-me amb tots els sentits a ells, el primer que haig de dir es que sento una immensa admiració i un profund respecte a les dones que han escollit, pel que sigui,  encarregar-se de la seva família, única i exclusivament.

I ho dic amb la vergonya de saber que, abans de prendre aquesta decisió, jo era una de tantes persones que pensen que la feina de casa, que les dones que s’estan a casa, son dones a menys tenir per sotmeses, amants de la vida fàcil i poc ambicioses.

Res més lluny de la realitat.

Us asseguro a totes i en especial a tots els homes que em puguin llegir, que son menys esgotadores dotze hores darrera un mostrador, o sis revisant un inventari o tres quadrant una caixa,  que dues, solament dues,  a casa amb quatre criatures.

La maternitat de per si no té preu: Et compromet les vint-i-quatre hores del dia ( si, he inclòs les nits) i et fa patir un síndrome d’Estocolm que t’obliga a ser imprescindible, física i emocionalment. Si a sobre, no tens cap excusa que t’obligui a sortir de casa com és, per exemple,  “anar a treballar” , que Deu t’agafi confessat.

Jo, tinc les meves ajudes que em permeten que, de tant en tant, faci memòria de qui sóc. Però hi ha moltes dones que no tenen aquesta sort.

Dones que, a més a més, han de demanar permís als seus marits i han de justificar qualsevol despesa extra. Que ja es el “colmo” de la pèrdua de llibertat. (No, no parlo d´ immigrants, parlo de gent d’aquí, d’Igualada mateix.)

En una societat egocentrista com la que vivim, hi ha mares que fan aquest sacrifici i viuen “aplaçant” els propis plaers, en pro de que casa seva sigui una llar. Imagineu-vos que desolador seria el món si no fos per elles. Si no tinguéssim la pau i el refugi que ens dona casa nostre.

 Si que es veritat que , gràcies a Deu, l’escolarització es obligatòria i que arriba un moment en que“fer de mestressa” reporta algunes hores sense nens, però, deixant a banda que tenir cura de la llar és alguna cosa més que cuidar d´ells, heu de pensar que la feina de fer de mare és exempta de vacances. El que s´en diu vacances,  fins que els nostres fills, i tiro curt,  tenen més de deu anys, no te res a veure amb el que s’entén per fer vacances. Deu, anys, eh?. Aviat està dit.

No em queixo. Jo soc una afortunada. Estic on estic perquè vull i si em convé ho puc canviar.

Però com que ara sóc a aquesta banda i visc en carn pròpia algunes indiferències, em reivindico.

I ho dic en veu alta i ho titllo d’injustícia.

No hi ha dret que per haver optat a fer de mare, ara resulta que sóc menys que abans i que treballant el doble, en una feina més transcendent que l’anterior,   se m’acusi  i se´m senyali pejorativament per d’haver deixat “de treballar.”

Com poden dir que ocupar-se de la família no és treballar?

Feu el que he fet jo, canvieu-vos el lloc. I ja m´ho direu.

Tan senzill com això.

I si algú en te cap dubte, del valor real que pot tenir  “treballar a casa” que calculi un sou en base del que cobra per hores  una cangur i una dona de fer feines.

Ja et dic jo que no es pot pagar.

En cap dels sentits.

Sé que, per ara, el més extraordinari que he fet en la vida ha estat tenir dues bessonades. Ho sé. I  a això em dedico, en cos i ànima. Les vint-i- quatre hores del dia.

La casualitat ha volgut que fos mare així i aquest parell “d’anècdotes”  m’han donat el títol que sustento orgullosa. Un titol que em subratlla però que, evidentment, no ho diu tot de mi.

Fa un any, la meva vida era molt diferent.

Quan el Jaume i la Judit tenien quatre mesos, incapaç de mantenir la feina per les enumerables baixes per ocupar-me’n i la impossibilitat de fer hores extres ben remunerades,  vaig decidir obrir un negoci propi que em permetia treballar i estar amb ells totes les tardes.

En qüestió de, aproximadament set anys,  em vaig convertir en empresària amb un grapat de gent al meu càrrec.

Recordo tenir-los als braços plorant i, amb el telèfon damunt l’espatlla, mirar d’entendre que em deien des de les botigues.

Recordo anar-me’n de fires amb el cor en un puny perquè l´un tenia febre i l´altre els llagrimalls inflamats per la  conjuntivitis.

Però,

Recordo també, l’eufòria d’haver fet una bona operació, d’haver tancat un tracte immillorable i la satisfacció de baixar persianes un vint-i-quatre de desembre al vespre i que tot hagués sortit rodó.

Sabeu que tinc molt present?

Les ànsies de marxar de casa i les ànsies de tornar-hi.

I, per aquesta barreja d’ànsies,  durant anys he defensat que la mitja jornada és la millor opció per la maternitat.

Desprès, ara, el meu modus vivendi s´ha modificat, demà o passat us explicaré com i perquè, però quan em pregunten sempre responc:

Tot es pot fer.  Es clar que es pot fer!!

Soc una dona i la condició femenina és molt a prop de la dels superherois.

Els nens d’any i mig, dos, com ho són els meus petits, acostumen, encara, a anar amb cotxet a tot arreu.

Amb els bessons, com que, la majoria de  trastos son més feixucs que els d´un de sol,  si pots, ho evites.

Ja caminen, i doncs? Treure el troleibús és més emprenyador que agafar-los de la maneta i poquet a poquet, anar fent.

El problema s’esdevé, quan, el seu cervellet poc fet, té connexions irracionals i decideix, per exemple; tirar-se per terra o girar en direcció contraria.

Aquestes cosetes supèrflues, si te las fa un fill únic o el petit de més germans, potser, fins i tot fa gràcia. M’ho imagino,  i sinó, en un moment donat, si te’n afartes, te’l penges del coll i per puntades de peu que doni,  sempre guanyes tu.

Ara bé, si  el que portes de la maneta son  dos matèries grises,  igualment “involucionades”, i els dona per amotinar-se a la vegada, suaràs com un vedell, encara que sigui ple hivern i faci fred. T’ho dic jo.

Mètodes per contraatacar: n’hi ha pocs.

No t’hi escarrassis a fer-los-hi entendre. Si això et tranquil·litza a tu, doncs parla tant com vulguis, però que sàpigues que no processen res del que els estàs dient. Ells estan “a lo seu” i com més t’angoixis més gràcia els farà.

Aquest son els meus trucs:

1. Preveure el doble de temps per trajecte per si sorgeixen, això, imprevistos.
2. No oposar resistència.
3. desconnectar-te tu algunes neurones per tal de poder establir comunicació des d´un mateix nivell mental.
4. No els facis xantatge (no guanyaràs per piruletes de petits i per dentistes de grans)
5. Converteix el trajecte en un joc.

Quan vaig a buscar els meus fills petits a la guarderia, de vegades, sortim fent el trenet. D’altres,  fem veure que som gegants i estirem molt les cames o fem peuets de formigueta que caminen molt de pressa, però, si haig de triar, el que més gracia els fa, es fer corrent un tram petit per parar en sec i desprès començar de nou.

Gracies a Deu, ja fa molt que vaig perdre el sentit del ridícul.

Per ser sincera, en els meus passejos pel·liculers , arriba un moment que ni me’n adono de que, per allà on passem, n´hi ha uns quans ulls que ens miren atònits.