Anna Pujabet

Ara que estava tan emocionada amb el tema de les comparatives i les comparacions, ara que se’m desbordaven les idees relacionades amb el tema, ara que anava embalada per un parell d’articles més, ara, quin entrebanc! em veig obligada a fer un parèntesi.

Un aclariment.

Però l´haig de fer, molt a pesar meu, perquè tinc amenaça de querella i no em voldria veure als tribunals:

I es que, el Moises m´ha fet morros pel que dic d´ell al art. num. 162.

Però, Ses, homeee, no siguis tontuuu.!!!!!!!!!!!!!!!

Com no vols tenir res al cap si això és materialment impossible.

Tothom hi te coses dins el cap…ja només de massa orgànica n´hi ha un tou. I més tu, que ets un cap gros.

No t’enfadis, bleda, que ja saps que jo t´estimo molt.

Si no em veig en cor de fer res sense el teu consentiment, sense el teu: “tu tira que es un momentet”. Com vols que no t’estimi si, sense tenir res, compartim els fills. Els fills!!!

Eh que ho veus?

Entén-me.

Que si no explico les teves coses bones es perquè no et vegis temptat a perdre aquesta modèstia que et fa tant autèntic.

Ja esta?

Au, ja esta.

Perdonats.

(…..)

P.D. Igualment, la teva dona es un Santa.

Ens assemblem.

O no.

Aquella és més alta, l´altra més prima, però jo soc més llesta que tu i tu ets, de sobres, molt més simpàtica. 

Mira fins quin punt comparem, contínuament,  que basem la normalitat amb el que fa la majoria:

Si tothom ho fa, doncs, aleshores està bé. I si vols ser rara, ves del revés.

-          Com no puc deixar que surti fins les tres de la matinada, deia l’Antònia,  si ho fan tots els de la seva edat?

Així de fàcil.

Només cal que et convencin que el que demanen te denominador comú, i  les portes de la llibertat s’obren en un “abracadabra”. Plaff.

Que no ho vam fer nosaltres també?

-          Sexe als dotze anys? De que t’escandalitzes, si això ara és normal.

Normal?

Es clar, ho és si comparem:

Tan normal com l’ablació en segons quins països.

Tan normal com lapidar, matar a pedrades, per una suposada infidelitat.

Sabeu qui mana al món?

Sabeu qui mana ara?

Nosaltres. Els adults.

Uns ho fan des del govern i d’altres, ho fem, des del menjador de casa nostre.

Els que manen posen les normes i les obliguen a complir.

Regulen les majories amb les que comparem i, a conseqüència, assenyalen les normalitats.

Sempre hi ha alguna cosa a fer.

Amb seny.

No ens conformem a que les comparatives arribin a normalitats que ens destrueixin.

No ens hi desentenguem.

A l´E.G.B, la Riba, era la llesta de la classe. La Nieto, la més tonta.

A casa, el Marc, un deixat. La Neus, una “viva la vida”  i jo, de la  Verge del Puny.

El Moisés no te rés al cap, diuen,  i la Carme és una santa. Santa Carme de Castellfollit.

I del fill petit de l´Ana només us diré que no en farem rés : es la pesta! Ja va néixer dolent.

Del Xavi de la Bet, com que encara no el conec molt, de moment, es un bon jan.

El Salvador, aquest si, és un pobre home i la seva dona una bruixa. Però una bruixa amb escombra i tot.

La Sonia no toca de peus a terra. Que en fa d´ anys que no hi toca!  I La Isabel tampoc.

No hi toca,  d’en lloc, però no te mala fe. No en té, No en té.  En canvi,  el seu fill,  és un cap verd  per culpa seva. I el marit, el marit de la Isabel,  ai el marit!  Un poca-solta. Un nou vingut amb  “l’arreleta” del país on va néixer.

Classificacions

D´un no t´en refiïs. De l´altra, menys. Aquella si, si. Tothom ho sap, tothom ho diu. D´aquesta, en canvi,  no m´en han parlat tan  bé.

Prejudicis

N´hi ha per donar i per vendre. De “Sant Benitos” s´en fan a mida a cada moment.

Estic segura que no se´n salva ni l’apuntador.

Les portem enganxades. Al clatell. Son les nostres etiquetes. Algunes ni les sabem, (ui si les sabéssim!!) i les altres si, un dia ens les vam creure i ara ens ajuden a ser com som.

Compte!!

Que hi tenim tendència; a la tafaneria i a l’etiquetatge.

I encasellem indiscriminadament, començant pels propis fills:

Si el nen és  desendreçat,  maldestre, tossut:  Es un pallús. Si li costa, si no entén. Ruuuuc. A qui haurà sortit tant ruc? Si  t´esgota. Uff! No hi ha res a fer.

No hi ha res a fer?

Compte, compte, compte. Que se la creurà.

La marca que li fas, i els que t´escolten també.

I s´hi s´ho creu, ja no podrà mai deixar de ser desendreçat, maldestre i tossut.

Serà un pallús per sempre més.

Jo sóc com el meu pare. Ho diuen els meus germans i també la mare.

La Neus es “clavadeta” a la iaia Minga i la meva filla gran també.

El meu germà, diu el meu pare, que té molt del tito Manolo que era germà de la meva mare. Però ell no hi està d´acord. Ni jo.

Jo tampoc estic d´acord en assemblar-me al meu pare i a la meva germana li fa molta ràbia que la comparin amb la iaia més pintoresca de la família, però és que és igualeta, pobreta.

Al meu fill Jaume ha heretat el meu caràcter però té el físic de son pare. El meu home diu que no, que el caràcter també es d´ell.

I dels petits;  la Martina és com la iaia Teresa i el Ton, per guapo, tothom se´l disputa però jo quan me´l miro hi veig al meu germà,  a la seva edat

En resum, dels meus avantpassats he tret tot allò que no puc evitar de la meva manera de fer i el demès ho he après en el esforç personal per millorar.

Pel que respecte als meus nens,  tot lo bo és meu i la resta a repartir.

Eh que ho fem això? I perquè?

Pengem el Sant abans de beatificar-lo.

No n´hi ha cap que no sapiguem d´on ha sortit, tard o d´hora li trobem la semblança i ja ha begut oli per la resta dels seus dies.

Imagino que aquesta deu ser una de les desavantatges més grans que hi ha pel fet de que un no hagi estat adoptat.

Reina Real Defensas: Propóleo vitamina c-jalea real-equinácea-liquen de Islandia.

El senyor farmacèutic de la farmàcia Bausili de Santa Margarita de Montbui (en faig publicitat perquè crec que s´ho mereix), aquell bon home,  es va compadir de mi i em va fer comprar unes ampolletes màgiques que avui (desprès de mes de 4 mesos d’experimentació) puc dir que han canviat la meva vida.

I no crec que sigui casualitat.

La mitjana de baixes infantils a casa meva estava en dues setmanals: Infeccions respiratòries, bucals, de laringe, mals d’orella, diarrees…de tot, em tingut de tot. Els petits ho passaven als grans i a l’inrevés .

De la setmana d’incubació a la setmana d’antitèrmics i de la dels antitèrmics  a la de l’antibiòtic.

Un fart.

Fins que un dia, a l’entrar a la farmàcia que us dic es va fer la llum.

Al principi vaig arrufar el nas; 15 euros la caixa.(¿?) Però ell va insistir tan segur i convençut i a mi em feia tanta falta que em parlessin amb convenciment i seguretat que em vaig escurar les butxaques amb l’amenaça de tornar a visitar-lo si les seves previsions no es complien.

Doncs s’han complert. Ostres s´hi s´han complert.

Fa uns vuit dies que  hi vaig anar a donar-li les gràcies.

Vaig aparcar el cotxe i vaig baixar només per dir-li. Va quedar ben parat; ell i la gent que esperaven tanda. Crec que se li van pujar els colors i tot. I això que vaig estar-me’n de fer-li un petó!

S’han posat malalts, es clar. Però no ha fet falta ni un sol antibiòtic més perquè les seves defenses ho han pogut superar soles. Tenen més gana, la cara els fa millor to, estan com més espavilats, menys decaiguts. Per mi ha estat miraculós.

Si ho voleu provar…..a la capçalera de l’article us poso la descripció que hi diu a la caixeta.

Son unes ampolletes de vidre i jo n´hi aboco el contingut de mitja per cadascú  a cada biberó del matí.

A part dels 15 euros, poc hi perdreu.