Anna Pujabet

“Ni que sembli increïble, la història que explicaré està basada en fets reals.”

El Pau va fer els dos anyets i a la guarderia ho van celebrar, com és costum, amb la seva corona de gomets.

Li van cantar la cançó i al pati, els grans, se li apropaven per felicitar-lo.

Era el petit reiet de la classe a qui tothom feia compliments;  les mares dels altres nens, les cuineres, les senyores de la neteja.

Però el Pau no estava content.

El Pau estava trist i somicava a tothora.

La senyoreta se’l va pujar al coll pensant que potser tanta atenció l’amoïnava, i, amb ell en braços, el va dur a les altres classes del parvulari per veure si això l’animava.

Però el petit Pau, feia morrets, tombava el cap i sanglotava.

I aviat els somics es van convertir en plors.

Li van posar el termòmetre i li van estrènyer  l’orella per comprobar si li feia mal.

-          Potser és que te son?

Se’l passaven de mans en mans i ningú sabia el què.

Pobret Pau.

En el dia del seu aniversari i que malament ho estava passant.

Al final és va decidir trucar a casa i en un no rés l’àvia el va venir a buscar.

-          No sabem que té

-          Pots comptar que alguna cosa li ronda.

Quan el nen va veure l’àvia es va calmar una mica, li va repenjar el cap a l’espatlla i va fer adéu, sense esma, amb la maneta.

La senyoreta amb tots els nens al darrera  se’l van quedar mirant i li van dir adéu també.

Encara li havien de cantar una vegada més. No podria ser.

Quina llàstima.

La mare havia decorat la casa amb globus i aquell vespre venia tota la família a sopar.

El banyarien i li donarien una mica de Dalsy a veure si almenys aguantava per fer-li les fotos bufant les espelmes del pastís.

-          Que ha passat ? Va preguntar el pare quan el va veure.

-          Tot el dia que plora. Han trucat de l’escola perquè l’anéssim a buscar.

Quina mala sort.

Amb lo guapo que estava amb la seva coroneta de rei.

Quan aquella tarda,  la mare i l’àvia, van despullar el Pau,  van descobrir,  també,  perquè plorava el nen.

Ho van descobrir, concretament, en el moment que van provar de treure-li la corona del seu dia de glòria, i es van adonar que, qui fos que hagués estat l’inconscient, li havia grapat la cartolina directament al cap.

-          Qui els va matricular.

-          Pobret fillet meu.

No cal que escrigui més.

No cal  ni que descrigui l’expressió de la cara dels que estaven allà.

Senzillament, no hi ha paraules..

(paciència que és l’últim del tema que faig)

Les comparacions entre bessons arriben al seu màxim exponent quan, qui fa les comparacions, són ells mateixos.

Comencen plorant perquè volen la pilota de l’altre que, a més, és idèntica a la seva, i acaben mesurant la “pegadolsa”  que tu, minuciosament, has tallat mil.limètricament. Rondinen, fins l’extenuació, convençuts de que, sempre,  els acaba  tocant el tros més curt.

Poc hi ha a fer. No seràs mai justa si els escoltes.

Posa’t la toga i pronuncia sentencies amb orelles sordes. Si t’equivoques, mala sort. El món es ple d’injustícies.

Perquè és totalment impossible; la igualtat entre humans és qüestió d’apreciacions i el comunisme està, francament, condemnat al fracàs.

T’aconsello que basis la teva lluita a fer-los entendre que són independents.

Que el que li passi al seu germà no influencia en les teves decisions.

Que no poden demanar en referència al que té o no té l’altre.  

Sigues tallant. No et deixis endur el perquè a ell si i jo no. Concentra’t en el seu “no” i intenta  mirar-lo, aïllant-te,   com si fos fill únic.

Discuteix personalitzadament. Sense estendre’t; tots els tribunals tenen un màxim d’apel·lacions.

Fes-los veure que el món es immens i que, posats a comparar, , ells, sigui quina sigui la seva queixa, sempre formen part del grup dels afortunats.

2a excepció:

Observant el món…. en l´immensitat dels carrers, les platges, les piscines publiques… miris on miris….i sinó, asseu-te un momentet en un banc a les rambles de Catalunya i veuràs… que… siguin d´on siguin, nacionals o estrangeres… el prototipus fisic, més que rés el femení…, ronda, sense exageracions, la talla quaranta.

Culs com paneres i bunyolets de llargades i amplades diverses, posades per aquí i per allà….  Qui no fa malucs té poc pit i a les mamelludes se’ls veu la cama curta o son rectes i panxudes.

De ben fetes, n´hi ha quatre de contades.

I sobretot, superada la vintena d’edat, que és quan ja se té’n refot i comences a assumir que és una bestiesa estar-te’n de menjar per què et càpiguen els pantalons.

I jo penso, si el promig de vida s’apropa als vuitanta, no dic cap mentida quan afirmo que tres quartes parts de la població som més grassos que prims.

Aleshores?  perquè la mida standar,  la M, ha d´estar per sota de la que tenim la majoria.?

La majoria, no hi cabem a la roba que venen al Mango.  Les bluses no ens faran mai el caient que els fa als maniquís….home, si no les pots cordar sense amenaça de disparar-li el segon botó.

Vet aquí l’excepció.

Comparant-nos, doncs, concloíem que tenim de més que de menys. Estem, en general, “maques” que ens dirien les avies.

Tot i així, manen les esquifides. Les que tenen més ós  que tall.

I,  ni que la majoria siguem com som,  la seguim suant mirant d’encabir-nos la roba aquella, la  que en diuen “basics” i que tots sabem que fan”bàsicament” perquè la llueixin elles:

Les nenes mones, joves i esquelètiques, que tanta enveja ens provoquen.

Vet aquí que en ple desenvolupament de la meva teoria de les comparacions:

 “ les comparacions ens porten a ordenar-nos, i fan que , les majories que obtenim, marquin les nostres normalitats”.

He descobert que, com tota bona regla, té les seves excepcions.

El ser humà ja ho fa això. No t´hi pots confiar.

Passo a indicar-vos les dues excepcions més significatives:

1era excepció:

 Tant homes com dones tenim pèl. Claríssim.

Pèl que no necessitem per res, seqüeles dels nostres avantpassats.

Pèl que ens surt a les aixelles, les engonals, les cames…un repertori de gruixos i mides i extensions.

Hi ha homes amb  més pèl que algunes dones, molts més, però, al contrari, també n´hi ha;  hi ha dones que, de deixar-se anar,  passarien la mà per la cara  a molts  homes.

Sigui com sigui, si comencem a comparar,  arribarem a la fàcil conclusió de que,  la majoria, som peluts.

Els d´un sexe i els de l´altre. Estem d´acord?

En canvi, la normalitat estreba en que les dones es depilin i els homes no.

Curiós. Aquí la normalitat no abasta la majoria.

Ja ho sé.  Aprofito –  perquè sé que hi penseu-,  per dir que em rebenten, soberanament,  aquests homes “mitja dona” que volten pel món.

A veure, vull dir, amb tranquil.litat, que no estic gens a favor del “metresexual”, gens!!!- que algú els digui , si us plau, que ho deixin estar-. Quina ràbia em fan!

Veja´m,  homes moderns. Si ha d´haver indicis d´igualtat, el millor no es que es depileu vosaltres sinó que ho deixem de fer nosaltres.

no????

Jo diria que seria més fàcil.

( la segona excepció al proper capítol, disculpeu-me, que avui no tinc més temps…)

Perdóname Paulina que sé como odias les “continuacions”…

 (continua.)

Tornem-hi.

Si comparar és humà, en els bessons és quasi irremeiable.

Els que no tenen bessons també ho fan, que consti, amb els nens de l´escola, dels veïns, de les amigues…, però, son menys objectius; a un se´l estimen i a l´altre no.

Amb els teus fills l´amor es divideix a part iguales i quan et sents satisfet d´un, t’amoïnes pels pocs progressos de l´altre.

La Judit va caminar abans que el Jaume i la Martina fa frases quan el Ton no diu ni mu.

Fins i tot,  les dents. Les caques. La mida de les sabates… Comparem i si els dos van a l´una, respirem tranquil·les. Ja està bé.

Esta bé igualment, però.

Cadascú necessita el seu temps de maduració. Ho he comprovat amb els grans:

Malgrat que a la nena li va costar més de construir frases coherents, ella és qui treu millor notes en llengües.

 I el nen és un bon esportista, d’excel·lent en educació física, tot i que  li va costar “penes i treballs” aguantar-se dret i ser prou valent de deixar-se anar i caminar.