Anna Pujabet

“ Els fills dels altres sempre costen més d’aguantar que el propis”

No són més pesats, t’ho semblen.

Si poguessis llegir el pensament dels “altres”  pares cauries de cul.

La primera apreciació de lo carregosos i emprenyadors que poden arribar a ser, és, quan, recent parida, et venen a veure a l’hospital.

Salten com cabres desbocades i desperten els bebès,. Et preguntes:

-          com es que sa mare no els hi  diu res?

Afirmes:

Al hospital no s’hi ha d’anar amb nens.

T’asseguro que abans de cinc anys seràs tu i els teus fills qui trucaran a la porta d’una partera:

-          Es que em fa gracia que els nens vegin un recent nascut, serà un momentet i  els meus es porten molt bé, no molesten gens.

Una palla a l’ull no, un tronc hi tenim de vegades!

Deixant de banda situacions delicades en que hauríem d’imposar el sentit comú,la sociabilitat amb nens és també molt útil.

A ells els obre la ment mantenir relacions amb altres pares i fills i reafirma el seu propi nucli familiar.

Es, per exemple,  quan els germans es fan mes costat que mai.

A més, si estàs de sort i els teus son els mes petits, t’alleugerà la carrega de fer passar un diumenge a la tarda.

Sinó, doncs bé, hauràs pogut compartir i conèixer altres tipus d’intermediacions familiars de les que el teu home i tu, segur, que en traureu conclusions constructives .

Si més no, et quedarà el  consol de saber que , quan se’n vagin, per un estona et sentiràs feliç de tenir-ne només dos.

Una mona de no sé quin estat de no sé quin país, vivia en captivitat en una mena de zoològic envoltada, en exclusiva, d’exemplars mascles.

Els seus cuidadors, preocupats per la solitud de la bestia i veient que se li passava la edat de merèixer van decidir que seria bo prenyar-la.

Una lògica molt humana la que aplica a la primera de canto el “si a mi em passa, doncs a ella també”. La qüestió és que l’animaló que vivia tant tranquil·lament  enmig d’una munió d’homenots peluts però inofensius, es va veure de sobte hormonalment destarotada en un raconet de la gàbia.

Desprès de diversos intents, (a sobre !), al final van aconseguir que la gestació arribés a fi de bé.

I, vet aquí el gat, vet aquí el gos.. que  la mona va tenir un mico. Negret i ple de pel.

I hagués estat un bonic final de conte si no fos perquè la mama mona va deixar de mostrar interès pel seu fill a les poques hores d’haver-lo tingut.

Això si que no s’ho esperaven!! No estava previst.

I perquè no el vol amb lo petitó, fosquet i borrallut que és?

Així doncs van començar a revisar els vídeos i els llistats de control a veure si esbrinaven el misteri. Curiosament en cap moment es van plantejar  si ells hi tenien cap tipus de responsabilitat pel  fet d’haver provocat la situació. Total,  desprès d’un munt de suposicions van arribar a la següent conclusió:

“ La mona no feia de mare perquè ningú li ho havia ensenyat.”

Absurd?

 I l’instin que se suposa que ha de tenir?

Poc abans del següent part la van traslladar a un altre zoològic on hi havien més femelles que criaven i, voila!! Quan la nostra mona va parir, va començar a imitar les seves compatriotes esdevenint una mare fantàstica.

Necessitats socials.

Jo no sé si vindré, en concret, d’aquesta espècie de primats.

Ni si té a veure que, de petita, no m’agradés gens jugar a nines. Però a igual que la mona del reportatge a mi també m’ha ajudat molt estar en contacte amb altres mares. Algunes d’elles no crec ni que en siguin conscients perquè he après, aprens,  com els micos, observant.

Au!, ja tens un altre motiu per ser sociable.

Surt.

Ni que plogui o nevi.

Relaciona’t. Mira-les. Fixa’t en la seva actitud i les seves reaccions.

No les copiïs, solament, identifica´t-hi.: Ara formes part del seu grup.

Soc una persona asocial.

Vull dir que, a escollir, prefereixo, sempre, estar sola.

Em fa mandra, molta mandra, i em costa una barbaritat acceptar dinars o sopars amb amics. Si no em concentro em surt el “no”abans, fins i tot, de que acabin de proposar-m’ho.

Em diuen  que penso així perquè em passo la vida envoltada de gent i sobretot de nens, que es una manera, molt més exhaustiva i esgotadora, de dir “envoltada de gent”.  

Però haig de d’afegir que, sigui jo com sigui, que ja m’ho aniré fent, no em queda més remei que admetre que la sociabilitat és positiva.

Va bé. Es sa.

Pel que respecta a la vida en parella i a les parelles amb fills, necessari.

Quan van mal dades,( perquè conviure amb algú i fer créixer els fills conjuntament pot ser molt dur) saber que no estàs sol et reconforta.

No parlo del costat que et puguin fer  escoltant  les teves desgracies, sinó, del que en trauràs de parar l’orella.

Només descobrint que les  frustracions  que t’amarguen, les que et fan creure que has fracassat en l´intent, la innegable realitat que et diu que el mon no es dels colors que imaginaves i menys encara dels que havies previst, que, aquestes frustracions, mira per on! , son les mateixes que las que pateix el Joan i la Maria i el Ramon i la Mercè.

Compartir relaxadament confidències ajuda a assumir i a tolerar.

Un dia dedueixes un “potser no era tan greu” , i a l’altre un “si no ho fa no té tanta importància”.

Com que som  egocèntrics, fins que no ens ho expliquen innocentment,  ens costa de creure que, curiosament, hi ha discussions entre parelles distintes que son idèntiques.

Amb iguals justificacions, retrets, i  rancors. Del mateix motlle.

Sigues sociable i veuràs com El “mal de muchos consuelo de tontos..” s’acaba transformant en el “No hay mal que por bien no venga”

Encara que tinguis millors coses a fer.

Encara que et costi tant com a mi.

Trobo de molt mal gust la gent que et deixa amb la paraula a la boca.

Es un estat que m’incomoda tant que m’ofèn, em fa sentir ridícula i avorrida. I no suporto ser avorrida.

Si el motiu de que desviïn la atenció en mi la té un marrec de mig metre que interromp per fer-li saber a la mare que ha vist passar un gat i aquesta s’aixeca i se’n va  per veure a on és, aleshores, a més d’avorrida i ridícula,  em sento insultada.

No estic exagerant, es una actitud més comú del que creieu.

Per mi, demostra falta de tacte i d’intel·ligència, per part de l’adult, es clar, el nen, simplement es un mal educat.

Tinc quatre fills i se com els costa de controlar els impulsos. Pensen i parlen simultàniament. Si tenen set o gana, si el germà li ha pres la pilota, si s’ha embrutat la sabata o si s’han descobert una crosta.

Però han de saber que no estem a la seva disposició per atendre’ls infinitament. Ells son els últims en arribar no “la estrella invitada” del festival.

Senzillament t’excuses amb el teu interlocutor i li dius al nen:

 - Ara no Pepet, la mare està parlant.

Ni que ho hagis de fer milers de vegades.

I reconec que no es fàcil  perquè ni ha que son molt durs de pelar,tant,  que aquests milers de vegades esdevenen milions. La meva filla gran, per exemple.

Amb deu anys,  segueix encetant una conversa enmig d’una altra sense donar-se’n ni compte. L’hauria de matar perquè lo seu supera lo inconcebible, però, he optat per ignorar-la;  ni la mare està parlant ni punyetes en vinagre. Com si no hi fos.

Quan se n’adona, que no sempre es immediatament, calla uns segons i tot seguit torna a parlar per demanar perdó.

El que dèiem, per totes bandes, Santa paciència s’ha de tenir!!!

El pare em deia que si mai em trobava un gos, solt, de cara, no havia de tenir-li por. Si li tenia por ell ho ensumaria i se n’aprofitaria per atacar. No havia mai de ensenyar-li l’esquena, ni aturar-me ni, molt menys, fer una passa enrere. No n’hi havia prou en semblar valenta, ho havia de ser de veritat. Creurem-ho.

La manera més eficaç de combatre els atacs de consentiment dels nostres fills és la indiferència.

Una indiferència, però, que a igual que amb els gossos, ha de ser de debò. Perquè les criatures tenen la facultat d’apercebre els nostres dubtes i, si flaquegem, senten la olor de la compassió i el remordiment.

Amb els primers bessons els meus esforços s’enfocaven bàsicament en la seva formació:

-          no puc deixar que se surtin amb la seva perquè els perjudica el caràcter i les seves futures relacions socials.

Amb els segons, la meva lluita principal busca l’armoria i el benestar de la llar:

-          Si concedeixo, els petits imposen la seva llei. No es just pels grans que la família sencera ens convertim en els esclaus dels petits. Pel bé de tots, cadascú haurà d’aprendre quin es el seu lloc i el seu torn.

Utilitza amb fermesa la indiferència quan s’enceguin. Si ho fas convençuda no tardaran a avenir-se.

Son més llestos del que semblen.