Num 152. Sense tu
Ser bessó te una pega, almenys una, i és la de no estar mai sol.
Mai o gairebé mai.
Partint de la base que ni l’acte de néixer s’ha portat individualment, viure sempre “acompanyat” pot ser molt maco però també un “engorro” segons com.
No sé, hauríem de preguntar a bessons adults a veure que en pensen.
Segons el meu ull experimentat en criatures a parells, us puc dir que els nens en son conscients d’això a la vora dels dos anys.
Exemple:
Vaig a comprar amb el Ton en braços. Els botiguers del carrer saben qui sóc i per tant saben qui és ell. A la segona pregunta que li fan (sinó la primera) li demanen per la seva bessona, en alguns casos, per la seva meitat.
Que processa el seu cervellet?
Ells veuen que tenen un apèndix, una prolongació de si mateixos, el seu bessó, algú que va pel món intrínsicament lligat a ell estigui o no present, algú que no permet que els reconeguin com éssers únics.
Bé, tant no pensen. No pensen tot el que he escrit, però si intueixen el que vull dir.
Son diferents que els altres nens i és ara, als dos anys, en que tenen coneixement d’això.
Al principi els confon. Desprès com que perceben l’admiració de la gent s’hi conformen i, normalment, cap els cinc anys, en presumeixen. I està bé, està bé,..no ens torturem. Està bé però ho hem de compensar, els hi hem d’ensenyar a existir sols.
Com era aquella dita xinesa…. “si no ets capaç d’estar-te sol amb tu mateix, no pretenguis que ho facin els altres”. Es a dir. Ningú voldrà estar amb tu si abans no saps estar-te tu amb tu mateix.
Sembla una contradicció, però farem que siguin persones més complertes si els “descomplementem”.
Fins i tot els pares que tant els volem, m’incloc, caiem tontament, a vegades, en la temptació de convertir-los en duos; La robeta, els xumets, les motxilles de l´éscola…No vull ni imaginar-me si són idèntics!!
I és que fa gracia, coi. Ja ho sé. Ja ho sé.
A ells, però, aquestes cosetes els fan perdre l’oportunitat i el valor, sobretot el valor, d’ensenyar com realment són. Recordem-ho.
Segueix fills bessons | Comentaris (3)Num 151. Quan els nens no callen (continuació i final)
Mentre atenien el torn es va anar assossegant. Menys mal.
En els vint minuts d’espera el nen anava traïen les quatre cosetes del cistellet i ella les tornava a posar.
Es va encabessar amb el xiclets que penjaven del panel de la dreta i ella els hi va afegir a la compra.
Li va preguntar pel senyor del bigoti que tenia al darrera i pel bebè de la panxa de la dona que l’acompanyava senyalant-los amb el dit, descaradament. I ella va fer que si amb el cap sense sintetitzar, sense assimilar la veueta filosa que li parlava.
- Mira, mama, mira.
Li tibava de l’abric i el botons cedien. Que coi hauria vist ara?
Però la Isabel ja no estava per punyetes, se’n havia anat de viatge astral i pul·lulava pels florescents sense reconèixer-se ella ni a la criatura que la maltractava.
No hagués pogut centrar els ulls on deia el nen perquè no s’hi concentrava. Ella el que volia era pagar i desaparèixer.
La segona cosa, literalment.
A la etiqueta del uniforme hi posava que la noia de la caixa es deia Maribel.
Però a la Maribel li deien Mari, perquè la clienta del davant la coneixia i elles dues la feien petar com si fossin en un bar. Ben bé com si la cua de penitents que les observava no anés amb elles.
Ni els penitents, ni la Isabel, que era la propera, i que duia una pancarta de “em rendeixo” entre cella i cella d’ençà que feia uns minuts que se li havien escapat les forces per un dels forats més íntims del ser humà.
Al Joanet li cremaven les plantes dels peus, però.
Ell no podia estar-se tanta estona quiet.
I va decidir fer el cim.
Se li va emparrar als braços, col·locant el peuet en l’ansa de la bossa fent-la servir d’estrep i trepant-li en pur estil anxaneta que no va desistir fins que li va rodejar amb les cames el coll.
- Joanet, si us plau…
La llarga cua que ja sobrepassava el departament de cosmètics, quasi que s’hi va abalançar en massa per fer-li fa pinya i més d’un es va cruspir una ungla del patiment.
- Però, fillet, que fas?
Un cop alçat, encès de galtes, estava cofoi.
- Hola, hola, hola,hola, hola…..
Va començar a cridar
- Hola, hola…
No va faltar qui li respongués tímidament.
Però el millor va ser que l’espectacle va causar efecte i a la Maribel no li va quedar més remei que girar el cap i mirar cap aquella estranya torre humà que li emetia senyals .
- Eiiiiiiiiiiii, hola guapo!
I tot seguit va fixar la vista en la cinta transportadora on un parell de codis de barres confiaven ser descodificats.
La majoria somriurien per dins: Sortirien d’allà abans de mitja nit. I a la Maribel el nou client era una ocasió excel.lent per saber més, per conèixer, per intimar, …ella fins les nou no tenia cap pressa.
- Quina monada, que fas a qui dalt? Com et dius?
- Digues-li Joanet a aquesta noia com et dius? Va insistir la mare
Una clara mostra de l’estat depriment de la Isabel que en una millor ocasió li hagués fet dir el telèfon, l’adreça, el codi postal i el poema de Nadal.
- Ai que se t’ha menjat la llengua el gat…
El gat?
- La mama abans s’ha tirat un pet!!!
- Que dius maco?
Temps li va faltar per esbombar a ple pulmó i sense pietat:
- LA MAMA S´HA TIRAT UN PET ALLÀ!!!
- ALLÀ, ALLÀ, ALLÀ!!! Repetia indicant al fons com un posseït.
Just quan la megafonia va fallar. Ja es mala sort.
Es va fer un silenci aplanador i totes les atencions es van centrar en aquella mena de mico que penjava del cap de la senyora elegant.
Quines xafogors li van venir. La seva aparença de mare juvenil va quedar en res. La situació la va menysprear i ara es veia com una menopàusica cagona.
Quin greu em sap per la Isabel.
Ella va dir que no se’n oblidaria mai. I tal i com es, de tant bona fe, m´ho crec.
Així m’ho explicava:
- Perquè vegis, perquè vegis,( se li encenia la sang encara set dies més tard). Perquè vegis…. Cria corbs, cria… quin desengany.
Segueix anècdota | Comentari (1)Num 150. Quan els nens no callen. (continuació)
Al Joanet allò el va fer riure fins plorar.
Estirat panxa enlaire i amb les cametes arronsades “ clequejant” sense parar el nen no deixava de cridar :
- “la mare s’ha tirat un pet!”.
la Isabel descomposta encara i descol·locada per la seva pròpia falta de modals, s’estava dreta com un estaquirot i no trobava les paraules per fer-lo alçar. Com tapar aquella boqueta sense haver-li de fer mal.?
A punt va estar de perdre el ris de la permanent. Quin mal moment.
No va ser fins que una llauna de colors vistosos que ella va trobar al damunt de tot el va hipnotitzar de nou. Els nens és el que tenen, que obliden molt fàcilment.
- Encara com he reaccionat tan ràpid. Pensava.
El que fan les situacions límit.
Deprimida pel tràngol que acabava de patir va donar per acabava la excursió mercantil.
- Cap a casa. Hem de marxar.
Ella ja no era ella.
Va passar de ser la mare de la Laura Ingalls (casa de la pradera) a la desesperada i fugitiva mare de “No sin mi hija”.
Un burca li hagués anat rebé.
Avançava cap a la caixa com si la empaités una cort de Tabilans, de la maneta del Joanet que saltava divertit amb la llauna de colorins.
Pobre Isabel, ni mirava enrere, temorosa de que l’home dels iogurts no hagués relacionat ja els crits del seu fillet amb l’estrany “ si” sostingut del sorollet del fons.
(continua)
Segueix anècdota | Comentari (0)Num 149. Quan els nens no callen
La Isabel és una mare que ho ha estat per primera vegada a les acaballes de la seva edat fèrtil.
El Joan, Joanet, és el seu fill que ara te tres anys i a qui ella hi dedica les atencions que pot, que son moltes.
Hi passa tantes estones i li explica tantes coses que, a voltes, es sorprèn tractant-lo com si fos més gran, com si en ves de tres en tingués divuit.
El nen, tot s’ha de dir, es viu com una centella, i deu ser de bona pasta perquè tot i les oportunitats que té, de moment, no es comporta com un reietó tirà.
La setmana passada se’l va dur al Caprabo.
Precisament a la tarda, que és quan hi ha més gent, i en dissabte, perquè a ella li sembla que, anar de compres, és instructiu pel nen i el dissabte es el dia que ho poden fer sense presses.
Ben bé en plena aglomeració. Ells dos, però, aliens al bullici i al deliri compulsiu del “dos per ú” , recorrien els passadissos com si fossin al zoo:
El Joanet treia i ella posava, el nen preguntava i ella explicava i ell preguntava de nou abans que ella hagués tingut temps d’acabar la ultima resposta.
Com en una bombolleta enmig de tant desfici malgastador, la Isabel i el Joanet, transitaven impertèrrits en la seva visita cultural fins que el recorregut els va dur al fons del supermercat. En una mena de racó que fa l’edifici.
Es una zona més tranquil·la, a poder ser, perquè queda mig amagada.
Els experts en màrqueting i comerç dirien que és un punt fred.
Així es denominen els entesos els espais dels locals que, pel que sigui, menys es freqüenten, no atrauen al comprador i el producte te poca rotació.
I això la Isabel ja ho sabia i va trobar oportú que el nen també ho sabés. La lliçó del dia. Una transmissió de coneixements que la van tenir parlant sola mentre Joanet provava de fer el pi amb el cap dins la cistelleta mig buida.
- Comprens que et vull dir, fill?
Segur que si.
Al Caparabo que dic, el lloc fred, és on hi ha les conserves i la llet.
Segurament angoixat per tanta xerrameca de la mare, la criatura es va despistar interessant-se de cop i volta, per una caixa de pasta equatoriana que hi havia a la prestatgeria més baixa.
I ja la veus a ella, tan enfaixada i elegant, rumiant com acotar-se per arribar fins allà baix.
La Isabel i el seu abric tres quarts i la bossa de pell, van mirar a banda i banda.
Va fer un posat condescendent i amb un somriure als llavis de mare televisiva, es va “acuclillar” amb energia per prendre la capça entre les mans i llegir-ne els ingredients.
Seria per la posició, per la debilitat dels genolls, per l’edat i sobretot per l’esforç de contenció, que els budells se li van remoure i malgrat que hi va haver una lluita estomacal ferotge i una negació mental total , al final, l’esfínter no va poder més i es va rendir abandonat a la pressió gasosa que l’empenyia per dins.
En resum, que a la Isabel se li va escapar un pet.
Un pet normal no, no un “puf” i prou.
Un pet dels que si et provoqués no et ve, un de llarg i aflautat i prim i fi com un xiulet. Un fiuuuuu de petardet de Sant Joan, que per l’estona que va durar ni semblava un pet.
Mira si va sonar poc a pet que l’home que triava els iogurts desnatats es va quedar parat parant l’orella, es va acostar tres vegades al palé de la llet en caixes i se’n va anar convençut que algun bric s’hauria rebentat per la pressió i perdia aire a destall
(continua).
Segueix anècdota | Comentari (1)Num 148. Quan els pares parlen, els nens callen.
Quan acompanyava la mare a comprar a cal Boté, m’asseia a la cadira que hi havia al costat de la porta.
Em penjaven els peus i feia ballar les cames. I mentre esperava que ens atenguessin, se me’n anaven els ulls als pollastres.
Entrava una dona i demanava tanda. Em mirava i feia:
- uuuu! Carme, que es la teva nena?
Jo li somreia i prou.
La mare és qui responia les preguntes i per mes que em bullís la llengua i la curiositat de saber qui era qui, ni se´m passava pel cap preguntar-ho.
Interrompre a la gent gran podia tenir conseqüències desastroses.
Quan la Maria li manava si li feia el tall per arrebossar, jo em repenjava a la vitrina i pensava que potser a la rebotiga hauria matat una bèstia molt grossa per embrutar-se així el davantal.
Desitjava que també comprés cigrons i que me’n donés uns quans abans d’arribar a casa i un tallet de pernil del bo.
Si em venia salivera i em moria per dur-me a la boca una porció de formatge, me n’estava de demanar-lo.
” Deu nos en guard! ”
Si l’estomac em feia run-run, no havia de pregonar-ho perquè sabia que no s’hi podia fer res i, a més, la mare estava parlant.
Parlava amb tothom.
Amb la veïna i amb la clienta i amb la pacient de la Maria que l’estava despatxant.
M’avorria com un ou.
Els conills em vigilaven amb els ulls saltirons, les dentetes dislocades i les llengües penjant.
- Cent grams d’aquí. Cent cinquanta d’allà i la cansalada me la talles ben primeta que la faré avui per sopar.
- Però quina nena més bona que tens!
I aleshores entrava el Gregorio amb una palangana de botifarres, encara amb el budell fumejant, i una rest de fuets i llonganisses d´ una olor que enamorava.
“les nenes bones calladetes estan més maques”
De puntetes m´enfilava per treure el nas al darrera el mostrador, i ell, se´n aprofitava, burleta, s’encarava a la mare i li deia:
- Tu! Perruquera! A veure si dons de menjar a ta filla, que fot una cara de gana….
Segueix infantesa | Comentaris (2)