Anna Pujabet

Irene,

No puc parlar de prematurs perquè cap dels meus fills ho és.

La primera bessonada va rondar els 3.400kg cada un i la segona els 3.200 kg. No es per “fardar”, que això fa molta ràbia, és per animar a les recent embarassades, pel què afegiré a més, que el meu pes anterior estava sobre els 50 kg ben justets. Es a dir, que on sembla que no hi pugui haver lloc, n’hi ha.

El que vull donar a entendre , és què, malgrat em tinc ben merescut el bunyol (tranquil·la Mònica, que tot s’acaba comprimint), no podria parlar de prematurs en primera persona.

El cas més proper que tinc és el de la Susanna, una de les meves més, que va portar al món trigèmines.

Quan van néixer eren tan menudes que hi cabien en el palmell de la ma. Semblava que no sobreviurien sense un miracle, i aquí estan.

Vaig compartir el seu vuit quan desprès de tants anys de desitjar-les, desprès de tantes setmanes de por i dubtes, desprès d’haver parit tres criatures, se’n va anar de l’hospital, solament, amb la mateixa bossa amb que va entrar.

Ho vaig compartir i ho vaig entendre, però no ho he sentit. Jo això, gràcies a Deu, no ho he viscut.

Son ara unes nenes precioses. Intel·ligents i ben educades. Xiques encara, pesen tres unces que diria la meva mare, però, no tenen res a envejar a les capacitats d’altres nens de la seva edat.

Sé que ha hagut de justificar moltíssimes vegades el perquè de la estatura i del pes, la gent la interrogava mirant de descobrir la seva edat real, real?, com si el fet de néixer abans les convertís en defectuoses. Ai senyor, quin poc tacte segons qui!

Sé que em llegeix, perquè els meus tres àngels de la guarda sempre ho fan. En un moment o altre.

A veure si s’atreveix a dir avui la seva, ni que sigui per fer costat a altres mares de prematurs múltiples.

Banyar-nos junts ho vam fer molt temps.

Tant, que em vaig començar a fer gran i com que tenia vergonya d’ensenyar, just això, les meves vergonyes, doncs m’hi ficava amb banyador.

Primer jo i uns anys desprès, la meva germana.

Vaja, per fer-nos una foto.  Pena de no haver-la fet, ara ens faríem un tip de riure.

Els pares, més criatures que nosaltres, una mica desorientats amb el tema de la pre-adolescencia,  no en van donar importància i feien com si fos tant normal rentar-nos pràcticament vestides.

Quin “follon” de cames.

Les dues “bledes solejades” ensabonant-nos com podíem i el meu germanet al mig, nu de dalt baix, com un cuquet relliscós. Pobrissó, no feia més que mirar-se els genitals i preguntar-nos quan i fins on a ell també li sortiria pel.

Es clar que se’n moria de ganes.

Quina llàstima. S’enrabiava perquè volia poder-se posar, com les seves germanetes, els calçotets de nedar.

En una revisió dels grans el dentista m’ha dit que l’hi haig de portar els petits.

Em pregunta si es renten les dents cada dia. Al·lucino. Que m’hagi de posar vermella perquè els grans no se les netegen bé, doncs d’acord, però amb els petits? Que diu ara aquesta dona!!

Si hi ha algun dentista per aquí, em disculparà, però no ho entenc. Entre massa i poc.

Reconec que no vaig començar a netejar les meves fins que vaig ser gran. A partir dels 12? No ho sabria dir.  Bé, periòdicament potser els 15. Que passa? Miro de ser sincera! Tampoc no em consta, ara que hi penso,  que fos una costum massa estesa. No es que vulgui disculpar-me dient això, però d´entre els meus coneguts….bé, potser tinc mala memòria.

Parlaré del que sé. Els meus pares, per exemple, jo diria que l’hàbit els va venir cap els 40 i pico llargs, i,  si els avis fossin vius no sabrien ni que fer-ne amb una eina semblant.

Serà en el meu cercle, el fet de viure a províncies,  que era mes aviat “modernet el que en tenia costum i la majoria dels que ho feien, ho feien malament.

Ara, que això ens ha estalviat alguna caries de més? Segur. No dic que no. Però el meu pare ha complert el 67 sense ni un sol “empast”  i  això que ell més aviat glopeja que no pas es raspalla.

No cal fer-ne un gra massa. Que les dents s’han de netejar, es clar! Però primer espera’t a que surtin.

Mira, nosaltres, de petits,  a casa, tampoc ens dutxàvem a diari. Si que érem marrans!! El diumenge i prou.

Comptant que no existien les tovalloletes i que quan omplíem la banyera ens hi ficaven als tres.

I, ves per on,  resulta que, avui, desprès de recomanar per  activa i per passiva els banys de cada dia doneu-nos senyor, ara  ens diuen que es perjudicial per la pell, que n’hi ha prou amb un sol cop per setmana i, a poder ser, no t’ho perdis, sense sabó. A veure qui ho entén. 

On s’ha vist!

Ma mare s’esgarrifa i això que no li he explicat encara lo del dentista.

I és que lo del dentista m’ha superat.

El que dèiem en el cap. 106, si ens ruixen perquè pugem l’escala, potser el mes coherent serà estampar-li  un mastegot al que aguanta la manega

Els bessons petits són apunt de fer l’any i mig. No em pregunteu quans mesos son això, mai he entès la mania que te la gent a comptar-ho així, a mi, em bloquegen quan em diuen que el nen té 15 mesos.

Els meus ara faran l’any i mig. Som a la etapa 3.

De 0 a 3 mesos           = etapa 1

De 3 mesos a 1 any    = etapa 2

De 1 any a 3 anys       = etapa 3

Desprès dels tres anys en venen més però els canvis no resulten tan significatius per ells i per a tu com ho són en les primeres etapes.

La etapa 1 es millor que la 2 i la 2 és pitjor que la 3.

Encara que a vegades et sembli que vas enrere és tan sols una il·lusió momentània. Cada dia que passa guanyes i guanyen autonomia, recuperes engrunes de llibertat que t’anirà molt bé per l’equilibri mental. Fes-les servir.

A la etapa 3 sobreviuràs sense ajudes i, el millor, no les sentiràs a faltar.

Amb els bessons, l’etapa 1 es de color vermell sagnant.

La 2 comença també pujada de to però va perdent color fins que s’esdevé d’un rosa pàl·lid i “pastelòs”.

A la 3 deixes de tenir bessons. A partir d’aquí, el que tens, son dos nens que es porten molt poc. Ja no van en pack perquè cada un d’ells s’està definint individualment i evoluciona al seu ritme.

Mira, com t’ho dic,  que fins i tot et sabrà greu quan hagis de dir als desconeguts; – si es que són bessons!!!

Un dia vaig veure, no sé on, un experiment que em va fer pensar molt.

Hi tenien unes mones en un recinte tancat. Al bell mig,  una escala i a la punta de l’escala,  uns plàtans.

Cada vegada que una d’aquelles besties s’enfilava per agafar el menjar, els cuidadors la ruixaven amb aigua obligant-la a baixar.

Totes ho van provar i cap d’elles va ser capaç d’arribar-hi.  Al cap de poc o molt,  hi van desistir.

Evidentment que periòdicament els hi portaven menjar i també canviaven els plàtans quan es feien malbé. Però, al final, el que hi havia al cap damunt de l’escala era com si no hi fos.

Passat el temps, van introduir al recinte un nou individuo.

El mico, quan va veure els plàtans ni s’ho va plantejar. Fent boca, encegat, esglaons amunt.

Sabeu que va passar? La resta de mones el van escridassar i tibant-lo el van fer baixar.

Amb el nou vingut no va caldre fer servir l’aigua. Se’n va encarregar la comunitat.

L’estudi va durar anys i mai, mai més, no hi va haver una insurrecció. Cap altre va caure a la temptació. La qüestió havia esdevingut llei i la llei era inqüestionable.

Així va ser que les mones es van reproduir i van néixer també un parell de bebès que, peludets ells, corretejaven amunt i avall.

Feien les maleses que pertoquen; s’esbatussaven, es penjaven de les lianes, molestaven als adults…però, que curiós, tampoc ells van provar de trencar la llei.

Hi ha gaire diferencia amb l´home i qui diuen que és el seu antecessor? 

No sempre comprenem molt bé perquè fem el que fem.

Com  animals dotats d’una intel·ligència superior hi estem obligats a replantejar-nos-ho tot.

En aquest sentit crec que hauríem de procurar, sinó per la nostra, almenys si per la llibertat dels nostres fills i fer l’esforç de no imposar-los conceptes que hem mal après i que ens tornen porucs i manipulables.