Anna Pujabet

M´agrada estar sola. Es una de les meves rareses.

Embolicar-me de silencis, trenant pensaments, observant, en l’anonimat, la vida.

Com la nena que carregada amb les joguines que estima s’amaga sota el llit per fruir del que es seu.

M’encanta encetar llargues converses que no porten enlloc. Parlar per parlar. Fer-li burla al temps, deixant-lo passar com si en tinguéssim de sobres.

Enyoro escollir els moments en comptes d’aprofitar-los. Ho enyoro tant!

Tenir intimitat i compartir amb qui jo vull. Arribar i asseure’m. Explicar sense sorolls, sense interrupcions, sense orelles forasteres que escolten i jutgen.

Viure a casa meva sense demanar permís.

Compartir amb la parella qualsevol estat d’ànim sense la pressió d’estar observada de reüll. D’haver de  reprimir-me. D’haver de guardar per desprès “quan estiguem sols” secrets que, sense voler, oblido.

Sento a faltar no haver de donar explicacions.

Per mi, el preu mes alt que he hagut de pagar pel fet de tenir fills:  Renunciar a la privacitat.

Però amb dos, almenys el primer mig any, es impossible. Envoltar-te d’ajudes es qüestió de supervivència.

Ho sé perquè ja ho he viscut una vegada. Fa deu anys.  

I sé també que es temporal.

Igual que es una sort comptar amb algú, també es molt lícit protestar perquè envaeixen el teu espai. Ni que sigui una invasió de bona fe.

Com que aquest blog es el meu “pensil” i el faig servir com vull, avui, m’ha vingut de gust queixar-me.

Va sortir estarrufada com una gallina lloca. Duia el nen penjant d’un braç i amb l’altre mà li entaforava un biberó de mes d’un pam que, el fillet,  empassava sense respirar.

Jo encara amb el telèfon a l’orella m’havia quedat sense paraules.

Ella va sentenciar:

• - Tenia gana.

En el seu núvol del pensament hi deia: “quines penques!” en el meu; només un signe d’interrogació.

• - Com? Què? No pot ser.

Quina vergonya.

 Ooooh, que havia fet!!!

Tot va encaixar. Per això dormia tant la Judit!!. Li  havia donat dos tomes seguides a ella i m’havia saltat la del Jaume.

• - Perdó. Ho sento molt. Perdó. No se com ha pogut ser.

De camí els remordiments em pesaven com una llosa a les espatlles. Com no ho he sabut veure?. Que els he fet?. L’una empatxada i l’altre mort de gana…en que estaria pensant?.

 La fornera:

• - que, que t’han dit?

L’estanquer:

• - Està millor? Que tenia?

Coratge.

Cal agafar el brau per les banyes i afrontar els errors.

Vaig treure el poc orgull que em quedava i mirant-los als ulls vaig respondre

• - Res…bé, no sé…una gastroenteritis, …em sembla. Diuen que hi ha una passa.

(Suggeriment: Es molt útil fabricar-te una tablilla casera per tal d’anotar a quina hora menja, dorm , va de ventre, pren medicines, …cada un d’ells. I, insisteixo, primordial, has de procurar dormir les teves hores cada dia si no vols que et passin…coses com aquestes.)

Van avisar la matrona.

Una dona ja entrada en anys, grassa, de moviments lents. Amb la barbeta alçada i les ulleres a la punta del nas, escoltava atentament les explicacions del metge. De tant en tant m’aguaitava a mi.

Jo asseguda amb el nen al coll. Li tornava les mirades amb un posat de resignació i temor.

Es va apropar, sense presses. Ella dreta al meu davant.

Si hagués estat una vinyeta, en la bombolleta del pensament hagués posat: “que tipa estic d’aquestes mares primerenques”.:

• - Dóna’m el teu fill! Em va obligar estenent les mans.
• - Estem apanyats: Va murmurar a les meves esquenes.

Se’l va endur. El meu bebè petit!

Es va tancar la porta i jo sola, a la saleta d’espera, amb el batec a les orelles.

• - Que li estaran fent?

Vaig aprofitar per trucar al meu marit:

• - Que la nena? Si? Encara dorm?No, no saben el què. Si, si no se’n surten ens el portem a Barcelona. No, no vinguis. Esperem a veure…Ara el te una matrona…

Cinc minuts, només.

 I amb aquestes, que torna a aparèixer.

(continua)

Amb els primers bessons. Encara no tenien els 3 mesos.

A mig dematí el Jaume va començar a plorar. Va encetar el drama amb uns gemecs tènues però paulatinament augmentant fins que tot ell era la desesperació personificada. Vermell com una brasa encesa, cridava fins a perdre el plor. La Judit dormia plàcidament, com mai.

No sabia que fer. Bloquejada, em venien suors d’ansietat i d’impotència. No em deixava que l’arropés, se m’entortolligava als braços. Deu meu! Que té?.

El telèfon. Demanar auxili. El meu home, espantat, va deixar la feina i va arribar a casa a corre-cuita. Amb les claus encara al pany em preguntava:

• - Que passa?
• - No ho sé. Porta una hora així!

Va mirar de fer-li festes però jo duia els nervis a flor de pell i no vaig permetre ni que s’acostés. Una ordre alta i clara:

-      Queda’t amb la nena, me’n vaig a urgències

A peu. Agafar el cotxe em va semblar una pèrdua de temps.

Corria pels carrers amb la criatura adossada al  pit,  com si m’empaités el diable.

• - Perquè plora? Va dir la fornera.
• - Que li passa? Va dir l’estanquer.
• - No ho sé, no ho sé, no ho sé.

Els metges el van agafar de seguida:  El termòmetre,  les orelles, el coll,  les probes de meningitis i una radiografia. El nen estava tan rendit que perdia les forces. S’adormia plorant.

• - Mare meva!! – si us plau, que li passa al meu fill? Es que no hi poden fer res?

 (continua…)