Anna Pujabet

La senyoreta insistia amb les multiplicacions.

A mi em semblava inhumà haver de memoritzar tants números sense solta ni volta, així que, mentre la cantarella de la classe repetia fins la sacietat allò de “dossperrdosssquatre”  jo dibuixava floretes, i marietes i arbres amb pometes ( que em sortien molt bé), en un racó del paper.

El gegant del pi, aliè a la meva falta d’interès, amb la seva faldilla tres quarts, a pas de reconeixement, caminava amunt i avall entre mig de les fileres de taules.

“seetperrdosscatorzzze”.

Tal era el seu pes o l’antiguitat de l’edifici, (qui ho sap?),  que a cada passa trontollaven els pupitres i murmuraven els vidres fins dels alts finestrons, motiu pel que calia estar al cas perquè, amb les vibracions, no s’excoriessin els llapis o les gomes milan ( de les que fan olor de nata).

Quan em passava per la bora, amb el seu perfum a  palla molla,  li somreia (el meu pare diu que les persones cauen més bé quan somriuen) i seguia a la resta fent un play bac impecable que, al ser a mitja veu, de cap de les maneres podria esbrinar que no sabia el que em deia: “eettt…..otze”

Tot anava bé fins que un bon matí ens va plantar als morros els famosos quadernets de multiplicar.

Només em va caldre obrir-lo per saber que s’havia acabat cantar a cor.

Ah, però, la sort m’acompanyava.

A la senyo geganta, que deuria ser persona de profunda ambició personal i inesgotables ganes de treballar, va decidir un dia que s’estalviaria feina si cadascú de nosaltres s´auto- corregia els quadernets i desprès, veient ella la quantitat de rectificacions en vermell,  posaria la nota que correspongués.

Cal explicar l’associació que va fer el meu cervellet?

A bodes em convidaven.

(continua..)

Sóc de lletres, està clar, des de sempre.

Tercer d. EGB, quans anys tenia? No sé.

Sempre que podia m’asseia al costat de la finestra, era tan avorrit el que hi havia a dins que mirar a fora m´escurçava les hores.

La meva senyoreta (la senyo) era poc més que el gegant del pi.

Amb unes manotes que repartien clatellots sense pietat. Alta, de cabells foscos tallats a lo Cleopatra, ossuda, de pòmuls prominents el nas rectilini i els llavis vermells, rurals.  Ens ensenyava a multiplicar. Quin mal son, els quadernets !!, Era de Tous. Sant Martí de Tous, comarca de l´Anoia. No tinc res a dir dels de Tous. Fins que no vaig créixer pensava que allà hi vivien homes i dones de mides prodigioses.

La màgia. Tenir màgia.

Volia tenir-ne. Si. Segur que existia.

Hi havia l’home aquell del rellotge de plàstic que sortia a la tele i que es tornava invisible, (per mes que ho pregunto, ningú no el recorda) …com ho feia?

 L´Eva, a qui vaig conèixer de gran, em va confessar un dia que ella també es pensava que tenia poders. Aprofitava les hores del pati per recarregar.  S’asseia en un lloc precís lluny dels altres nens tafaners i es quedava mirant de fit al sol. Plorava, li coïa, era dolorós,  però, al cap d’una estona ja veia llumetes arreu i això volia dir que estava plena de màgia.

Jo no. Perdona Eva, però jo no estava tan empanada ni de petita.

Els meus poders em venien de dins, per mitjà de la concentració, diguéssim.

Però, es veritat que,  perquè funcionessin, calia que obris molt els ulls.  Molt, molt. Aixecant bé les celles, prement les mandíbules, forçant-los a sortir-se de les òrbites.

I algunes cosetes vaig aconseguir…. Res, minúcies; canviar el semàfor de color, fer girar de cop la nena del meu davant…tonteries.

Per ser sincera… només una vegada, una vegada si que van fer efecte els meus  ”poders especials”.

Us ho explico:

(continua)

Passen els dies i les nits.

Llargues nits de  biberons interminables.

Batalles campals que desperten  al dia amb l’habitació escampada de bolquers, tovalloletes, tetines i potets dosificadors de llet,

…fosc i negre i  torna a rondinar. -nooo! – tsst, que despertaràs la nena..coi de crio!!! si ja has menjat perquè plores? – mmfft m’adormo…

Per inèrcia amb els ulls clucs estiro el braç dins el moisés , ja tinc el xumet!!…perquè calli..mmmft quina nyonya,….a les palpentes li busco la boca..i ..una mica més i li forado el timpà intentant de entatxonar-li  per l’orella. Uii, perdó !!.

El pitjor? Que a sobre es facin caca, perquè aleshores si que has d’obrir bé els ulls.

 Quina son!!

No n’he tingut mai tanta com en els primers tres mesos dels meus fills. Un lluita obsessiva per descansar.

Fins que un dia , !!!tatachin!!!!,  arriba la recompensa.

Son les 6 i dormen els dos.

 Entre somnis contes i recontes les hores: les dues, tres, quatre, cinc..com?  Mires el despertador per tercera vegada. Les sis. Des la una que no mengen.?. Que bé! Doncs, au, a dormir més.

Agghh, no!!! Ai senyor!! Com puc dormir mmmft, potser son morts.!!! Els he posat de costat? ….mmft, massa tapats…                          

D´un sal m’assec al llit.

Pànic, de mirar dintre el bressol. Aguditzo les retines però a mitja llum no soc capaç de distingir si respiren. Quina angoixa. Que faig? A veure si amb el dit a sota el nas.. no sé, semblen calents…Mitja volta, mmft,  agafo el coixí tan tou, mmft.

Mmft??, noo, no puc, que irresponsable soc!!.

En sacsejo un, es belluga i s´endormisqueja de nou. 

Sacsejo l’altra i es desperta, amb uns brams, uns brams!!! d’escàndol: – Tst, ja esta, ja està..tst. calla, si us plau, ea,ea, ea…tst. Ja estaaaaaà.

I tant que ja esta.

Per una nit que prometia .. que ruc que sóc.

Per un cop que  puc dormir d’una tirada, i,  va  i ho espatllo jo!!!

Quin paper tenies en la teva vida anterior?. Solies passar desapercebuda? Si? Doncs se t’ha acabat.

En el moment en que poses els peus al carrer empenyent el “troleibús biplaça”, tots els focus estaran encarats cap a tu.

Ni en els millors dels teus somnis adolescents imaginaves esdevenir tan popular, llàstima que, ara, potser, ja no et ve tan de cara.

Els teus “ninos” son la sensació!!! Desperten la tendresa, la curiositat i la enveja de tot esser vivent. Menuts i grans queden hipnotitzats, atordits, amb posat de babau rialler quan et veuen passejar:

Els mes tímids faran malabarismes per xafardejar sota les capotes, els extravertits se t’acostaran sense pudor, voldran saber el que, el com i el quan. L’avia aviarà el net per a que els toqui (no vagi a ser que no siguin de veritat!) i cacofonies arreu et xiuxiuejaran a l’orella: – quina feinada!, que macos! Pobreta!mira, mira! Tela, tela! Uixxxx, però si son iguuuaaals!!!

Iguals? Com poden dir que son iguals?. No ho entenc.

Ho associen. La paraula bessó com a sinònim de copia. Però, si un es un nen i l’altra    una nena!!

Amb el Jaume i la Judit com que de constitució son molt semblants, doncs, vaig pensar que potser si, que des de fora els costava distingir, jo em deia…carai, el que fa l’instin, com a mare els veig totalment diferents. Però amb el Ton i la Martina…? que l’un es el Wili ( de l’abella Maya) i l’altra es el Yogui (de l’ós Yogui)…son ganes!!

Com sigui, ets el tema i res, que t’hauràs d’acostumar.

Mes endavant quan ells vagin creixent i ja no els vegin de la mateixa edat fins i tot es sabrà greu. Seràs tu qui, a la que puguis, diràs: -són bessons, eh! Ja veuràs.

 I es que, en el fons, descartant els dies dolents, et complaurà.

Ets especial, una mare extra-ordinaria;   vet aquí que els teus fills t’hi han convertit.

Casa meva, on visc, i casa dels meus pares, on vivia.

La meva habitació es el lloc on dormen els nens quan van a casa dels avis, de mi,  només queda la foto de comunió a la tauleta de nit.

On dormo avui és l’habitació dels pares. I l’habitació dels meus pares, on dormen els avis.

Jo, soc la mama i la mare és ara l’avia, la iaia.

El papa, és el papa!!, es clar. Quan hi ha els nens i quan no hi son, desprès de deu anys, se’m fa estrany cridar-lo pel nom.

El meu pare es l’avi. L’avi Jordi. Fins hi tot pels seus amics.  

I la tieta Neus, la meva germana.

De tietes poques, però, de tiets en tenim un munt!!. Cadascun d´ells conserva  el seu nom, precedit del títol, faltaria més:  El tiet Marc, el tiet Albert…

Amb l’ecografia a les mans se’t fa impronunciable: -papa?, – mama? – avis? Amb el temps ni et sorprens explicant-te en públic: -dóna-li la maneta al tiet.!

Reorganitzacions naturals.

A quasi totes les cases passa.

L’avi Jordi, el meu pare, ( en la seva línia) va respondre així quan li van preguntar que sentia havent-se convertit en  l’avi:

• - Està bé. M’agrada. Si hagués de dir alguna cosa, potser l’únic inconvenient seria que ara em fan dormir amb la iaia

 Menys la meva mare,…, tots vam riure molt.